Democràcia limitada S.A.

És trist constatar que estem condemnats a reviure casos "4F" i barbaritats dignes d'una dictadura a petita escala, a Catalunya, en un barri ara, a Gràcia, ocupat per la brutalitat policial tal com va passar fa dos anys a Sants per exemple, el mateix.
El desallotjament d'espais emblemàtics com can Vies i el Banc Expropiat per exemple i en temps de crisis, només pot obeir a una raó de demostració de força per part del poder.

Res ha canviat políticament i la policia te barra lliure d'actuar com li vingui de gust sabent-se emparada per polítics maldestres i una premsa partidista. Si fa anys amb l'etapa del tripartit, la policia va demostrar que qui manava era ella, que se'n reien del seu cap, el senyor Saura, un "ecologista d'esquerres de debò" i que van demostrar un sadisme especial en totes les algarades en què van participar, ara la situació és ben bé la mateixa. Malgrat hagi hagut un ball de cadires dins la comandància dels mossos a conseqüència d'una serie de casos judicials contra ells, dóna la sensació que l'estructura interna i l'estil o entrenament o adoctrinament o com es digui, és el de sempre: xusquerio polititzat i sadisme a dojo amb la impunitat que deu fer, dur la xapeta de la llei.

Que una alcaldessa que de jove havia conegut els carrers de la desobediència i en la que ella havia estat protagonista, se sumi ara a la versió policial i matussera dels fets, indica la poderosa força d'atracció que deu emetre el poder. Suposo que per la seva experiència anterior de trepitjar carrer, Colau sap perfectament què passa i que pot passar a Gràcia, però no li queda altre que continuar fent el gran paperet d'alcaldessa dins la carrera política en la que està embrancada i sumar-se a llepar descaradament la poltrona del poder amb la gentussa (del partit) Socialista.

Les fotos:
Primera: Juny de 2005 manifestació en solidaritat amb anarquistes italians represaliats. La Policia Nacional carrega contra la gent en el carrer Gran de Gràcia i a un servidor un policia li obre el cap d'una bastonada per fer fotos.Hi van haver moltíssims caps oberts però la premsa oficial només va parlar de vidres trencats.

Segona: 18 de novembre de 2005 els mossos substitueixen a la policia nacional a Catalunya i els antidisturbis s'estrenen oficialment contra els estudiants que protesten contra la Lou. A banda d'atonyinar-los en van detenir 46. Montserrat Tura (PSC) consellera d'Interior acaronava pistoles en la tv3.

Estrictament fotogràfic o la foto com a objecte

La Virreina Centre de la Imatge acull centenars de còpies fotogràfiques obtingudes amb tècniques diverses i relacionades amb l'evolució de la reproducció fotogràfica sobre un suport al llarg de la seva curta i revolucionada història, amb la mirada posada sobre la Ciutat Comtal.

El fil argumental en què s'organitza l'exposició "Barcelona. La metròpoli en l'era de la fotografia, 1860-2004" s'enfila pels anys clau dels grans avatars urbanístics de la ciutat i la seva representació mitjançant la imatge. Simplifico molt breument, l'exposició s'obre amb un daguerreotip de l'any 1848 i continua amb còpies a l'albúmina entre altres tècniques primitives que mostren una ciutat amb les muralles mig enderrocades. I fins a la tècnica de la reproducció digital, contemporània amb el temps dels fastos de la reordenació neoliberal de la ciutat en l'any 2004 amb la construcció del Fòrum de les Cultures que serveix de colofó.

L'exposició comissariada per Jorge Ribalta i coordinada per l'Eva Carbó també ens ofereix tota mena de publicacions històriques, cartells i una petita sel.lecció de documentals de vídeo projectats en bucle repartits en diferents sales. Des del meu punt de vista, destacaria el brutal treball que va realitzar Joaquim Jordà amb "De nens" i la fantasmagòrica filmació del NO-DO dedicada a la celebració satànica del Congreso Eucarístico de 1952.

Tres còpies en b/n de la meva autoria estan penjades en l'última sala precedida per una generosa mostra de fotografies en color que el mestre Joan Colom va realitzar no fa pas gaires anys. Les meves imatges (1 ) comparteixen espai amb una reproducció digital a color, obra d' Ivan Bercedo i Jorge Mestre; confrontades en la mateixa sala amb els cartells de Xavier Basiana i Jaume Orpinell, son impressions en gran format d'algunes de les fotografies publicades en el llibre "Barcelona, ciutat de fàbriques 1997-1998".

En un estand abarrotat de material relacionat amb el Fòrum, hi ha el número 240 de la revista d'arquitectura "Quaderns", on van aparèixer vuit fotografies (2) que vaig fer en un Poblenou trinxat per la picota municipal. Ivan Bercedo i Jorge Mestre responsables en aquella època de la revista van tenir la gentilesa d'encabir-les en la seva publicació.

Aquesta exposició es complementa amb l'edició d'un costós catàleg amb tres tipus de papers de gramatge diferent. Hi ha un ampli recull visual del que s'exposa en sala i que una vintena d'autors s'encarreguen d'aprofundir en diversos articles repartits per les 200 pàgines.

Es pot visitar fins al 26/06/2016. ATENCIÓ nova data. expo prorrogada fins al 25 de setembre

1 Aquestes imatges emmarcades tenen una mida de 30x40. Les vaig copiar sobre paper amb base de fibra  al bromur de plata (Ilford Multigrade IV FB Fiber, paper baritat de superfície brillant) i que vaig virar al sel.leni per acomplir algun dels preceptes de conservació museística així també per qüestions estètiques.

2 "Al voltant de Pere IV -Diagonal. Jordi Secall" p. 78-81 Quaderns, "Quadern d'aquí" 2004.
http://www.raco.cat/index.php/QuadernsArquitecturaUrbanisme/article/view/234952/337967

Accions desesperades en les casernes de Sant Andreu

Ens informaren des de "Papers per Tothom" de la greu situació que es vivia en les casernes okupades de st. Andreu a finals del 2003:

"Los habitantes de los cuarteles se enfrentan a un desalojo forzoso de parte de las tres administraciones: Generalitat, Ayuntamiento, Gobierno Civil, que con sus servicios sociales y policias de la guardia urbana y nacional,de forma maltratante van derribando las viviendas y expulsandolos de ellas. 
Hoy 30-10-03; los inmigrantes han realizado una cadena humana frente a las máquinas y a la policía para evitar el derrumbamiento de la vivienda de los Subsaharianos ubicada en el esquina de la calle el Palomar, son los mismos Subsaharianos del 2001, dos años pisando las calles de Barcelona sin perspectivas, hoy que se acercan las elecciones catalanas, las administraciones quieren hacer "desaparecer el problema de los cuarteles", hay mujeres, bebés yfamilias, porque el plan de realojo, ha sido una mentira, todo fue hecho con cara a la ciudadanía, para que las conciencias quedasen tranquilas.

Pero no será así, las elecciones catalanas ya están llenas de sangre, de despropósitos, porque los votos están basados en las deportaciones de más de 250 inmigrantes de los cuarteles y cientos de sin papeles que viven en Catalunya, la igualdad de derechos es letra muerta.

A los movimientos sociales que están realizando un trabajo desde la base, contra toda esta linea de actuación de la administración y de los partidos políticos, os pedimos que apoyeis las iniciativas y acciones que están realizando los habitantes de los cuarteles, no lo dejemos solos, porque estamos convencidos que son parte de este movimiento."

Aquest cartell es va penjar pels carrers amb una imatge que vaig fer d'un enfrontament entre membres de l'empresa d'enderrocs i un dels okupants.
Cada dia al matí es vandalitzaven els habitacles que aparentment eren buits. Es malmetien les portes i els interiors malgrat que hi haguera objectes personals dels habitants que en aquell moment ja havien sortit a treballar. De retorn es trobaven amb la destrucció i el robatori de les seves pertinences.
Es va intentar organitzar una vigilància per evitar aquest problema però molt pocs s'atreviren a causa de la seva condició legal envers els maleïts papers i el setge constant dels cossos policials. De voluntaris externs gairebé no n'hi havia.

Calendari ASF 2006

Amb Arquitectes Sense Fronteres vam publicar un calendari per l'any 2006 amb fotos i textos meus. Ho recupero aquí amb les correccions pertinents d'algun error que va quedar imprès fruit de les presses.

Aquest era un dels cartells de la campanya "t'agrada l'especulació?"

Les fotos següents junt els textos que les acompanyaven publicades aquí en l'ordre original del calendari. Van ser impreses en paper cartolina per poder-les extreure i servir com a postals.


POBLENOU (2003-2005) Espais de conquesta

En els darrers anys la ciutat de Barecelona s'està veient sotmesa a una transformació radical en matèria urbanística.

En el barri del Poblenou la destrucció del patrimoni fabril i la trama urbana s'està completant amb total impunitat i complicitat política. Famílies que han de ser desnonades forçosament per cedir pas a la nova ciutat de disseny, no poden pagar el preu desorbitat del nou habitatge.

Hem de sacrificar el llegat històric i precaritzar el nostre present per fer lloc a un pla purament especulatiu i banal anomenat "Diagonal Mar", "22@" o "Fòrum 2004" ?

Jordi Secall i Pons



Can Ricart 

La fàbrica a bocins,
               la ciutat a bocins,
                       la nostra memòria a bocins.



 

 Can Ricart

Dins la cereria el temps s'encalla
              i es desplega dolçament per les parets.






Passatge Marquès de Sta. Isabel

Abans de sortir deixem el pis ben endreçat.
                 Les cortines resplendents. El tapet sobre la taula.





C/Pere IV

Sentenciada i comdemnada,
              no hi han rams de flors, ni epitafi possible per una casa.






Passatge Marquès de Sta. Isabel

El braç mecànic ambivalent: Per construir, per destruir.






Passatge Marquès de Sta. Isabel

El cel es desinfla
               sobre la ciutat de les miques.






C/Pallars

Dins l'ordinador brilla.
         Els nens encaixen peces.
                     Fan una ciutat i de cop i volta, l'esborren!







Jardins de Ca l'Aranyó

 Per cada salt, dos gratacels i cent aparcaments subterranis.






c/Pere IV

   Hi havia un bosc...
Eren carrers i cases. Placetes i tallers.
                                        La font, el forn...
   Era un bosc.






Diagonal Mar

Urbanisme gris de la raó moderna amb ulls de formigó.





Fórum

L'autoritat llustrosa de les sabates.






C/St Francesc

Hi han cases de sucre que es fonen amb una sola mirada.

Les vergonyes d'un nou Ajuntament

Partits polítics amb pocs rèdits que parasiten l'Ajuntament s'han fet forts un altre cop gràcies al nou govern encapçalat per l'alcaldessa Ada Colau .

Vergonya pel nou Ajuntament de Barcelona i el seu nou equip dirigent!

De nou hem vist la violència consistorial contra els col.lectius més febles com els vells temps de l'era sociata amb el seus Clos's i Hereu's i Mallol's i Saura's i feixistes associats.
L'alcaldia que s'embafa per voler acollir refugiats de les guerres del món a la seva ciutat ha resolt obrir de nou les portes a la força bruta, aquell problema enquistat en la seva medul.la i que volien eradicar. El seu problema, el nostre problema, els antiavalots de l'Ajuntament perseguint venedors ambulants i gaudint de fer la feina bruta d'uns polítics realment hipòcrites.
És aquesta l'acollida que oferiríeu als exiliats de Síria quan vulguin sobreviure venent coses pel carrer (els que puguin)?

Vergonya i fàstic pels que diuen ser d'esquerres i utilitzen la gent més castigada per guanyar poder!

És una pena viure això, any 2015 amb els carrers de la ciutat en mans de la injustícia i l'Ajuntament encara mal ocupat.

Imatges de la manifestació dels venedors ambulants en el centre de la ciutat en protesta per les persecucions i violència policial contra ells. (8 de setembre de 2015)

Nota actualitzada maig de 2016. l'Ajuntament continua amb la persecució dels venedors ambulants i l'equip d'Ada Colau ja ha cremat totes les disfresses, ens demostren que la merda continua dins l'Ajuntament, la mateixa merda feixista i ignorant, amiga del garrot i la mentida!  I no diré que per mi siguin uns traïdors perquè jo no els he votat.
Colau, quan et vaig conèixer aparentaves quelcom diferent en les lluites del carrer i ara, apoltronada dins el teu palau, ja ets el mateix contra qui aparentment lluitaves. Sí, ja ho sé, només sóc un babau amb una càmera.

Un descans gairebé

Això no és un blog a l'ús. Per mantenir un blog en condicions perquè la gent n'estigui al cas s'ha d'anar publicant amb bon ritme. Si s'ha de crear un contingut inèdit la feinada és gran i més si pretén seguir una línia argumental. Amb aquest post  trenco la dinàmica del meu relat però amb unes imatges que no s'escapen de la meva estimada i no menys odiada Barcelona.

No ho recordo ben bé però segurament que la primera la vaig caçar per un cop de sort movent-me entre tremors antisistèmics que es deurien produir als confins d'algun punt de l'àmplia frontera de l'eixample. L'altre foto com que està prop del Forat de la vergonya terreny que vigilava amb delit, em devia picar directe a la retina en una d'aquelles constants visites.

No és que estigui de descans però gairebé. La pulsió d'escriure hi és i tinc al rebost un quants escrits per embolcallar fotos, però les fotos no les tinc totes. Estan fetes esclar, però no digitalitzades i com que no disposo d'escànner...

Amb aquest blog lent pretenc arribar al sant mecenes que li agradi el meu arxiu fotogràfic i el vulgui transformar en un bon llibre. Ja no penso només amb la figura santa amb forma d'editorial, ja que pel que estic experimentant no hi ha interès ni calés per tractar el meu projecte seriosament. Fins i tot vam estar a punt d'iniciar un crowfunding amb una petita gestora de llibres petits que em va trobar gràcies al blog (més o menys funciona!), però tant petit va resultar tot plegat que va quedar en res. El que em va remoure aquella proposta va ser enorme i quan la màquina s'engega després la frenada crema. Ara la màquina dorm i està falcada.
 No em faig il.lusions i quan pugui escanejar més material potser podré publicar més sovint.

La pantalla armada

Per arrabassar i conquerir terreny amb rapidesa, per marcar-lo i de pas castigar la veu discordant és necessari imposar la força física. El que no pot fer el polític amb les seves mans ho ha de fer l'agent executor, un soldat, un pinxo ni que sigui. Tot règim nepotista es val d'una guàrdia de corps, aquells a qui li ha de fer la feina bruta, la força de xoc, el grup de matons amb placa que guardin la porta a un Ajuntament denigrat.

Aquí a Barcelona per si no hi hagués prou amb l'exèrcit, la Guardia Civil, la Policia Nacional, els Mossos d'Esquadra, la seguretat privada, també "ens protegeix" la Guàrdia urbana.
L'existència d'aquest cos és una constatació de la perversió democràtica. Quan el polític ja no vol fer la seva feina, quan no vol escoltar, quan ha reduit el seu govern a una mera obra de propaganda, una pantalla buida, quan treballa només per enganyar al poble i de la política en fa un negoci la violència és la vara que mesura la negociació a peu de carrer. La conquesta del carrer, la reconquesta dels espais de la ciutat s'efectuaràn amb estratègies bèl.liques.

Les UPAS i les UNOC conformen el cos d'antiavalots de l'Ajuntament amb serveis d'informació propi, creats a finals dels 90 amb l'objectiu de controlar i reprimir «la venda il·legal, el soroll i el moviment okupa» (segons la seva publicació oficial). El seu cap polític inicial va ser l'ex-alcalde Hereu.
font: David Fernàndez. "Cròniques del 6", pàg.177

Els trobarem a primera línia contra els més febles i a la rereguarda quan les coses van a maldades. Els veurem circular desvagats dins les seves furgonetes de color blanc pels carrers de la ciutat. Les seves maneres xulesques i la prepotència els caracteritza. No més barroers els seus amos que els emparen, partits que diuen que son d'esquerres com ERC, ICV, PSC, que no dir dels altres d'extrema dreta... polítics, partits, política professional-amoral.

L'ajuntament de Barcelona enarbora la bandera democràtica, la mareja com ho faria un mico. No és una dictadura ja que aparentment es tolera la figura de l'opositor, és més propera a la "dictatova" de règim mafiós que vigila (espia) i marca.

Aquests uniformats representen l'últim punt de l'exhortació política fins l'exabrupte municipal. Representen el cos físic del govern, l'apropament real del polític cap al seu conciutadà.
Encarnen el mur on s'ha d'amagar el polític, la bota i el puny de ferro contra el veïnat, la pantalla que l'ha de separar per sempre del poble, la pantalla armada.

Les fotografies:

La 1a. Segon desallotjament i destrucció del Forat de la vergonya (4 oct 2006).

La 2a,3a i 4a corresponen a l'assalt nocturn i sota la pluja de l'acampada  solidària del 0,7% davant del Palau Real de la Diagonal que celebrava el desè aniversari de la campanya. Jordi Hereu regidor de seguretat va enviar als seus policies per matxucar-la literalment (dec 2004).

La 5a, bravata racista al Port Olímpic després de la revetlla de st. Joan de 2004. A les primeres llums del matí la policia de l'ajuntament agredeix i deté uns joves sense cap motiu segons uns testimonis presencials. Cal recordar que en el 2004 el consistori va decidir efectuar la neteja de la platja amb l'ajuda d'un gran desplegament policíac que pentinava tota la costa fent fora a la gent que encara estava gaudint de la festa (juny 2004).

La última. Inauguració de les festes de la Mercè, l'alcalde Clos ja no surt al balcó de l'Ajuntament per les protestes a la plaça de st. Jaume, prefereix la pantalla (set 2004)

4F cas obert

Retrat de Barcelona per part de Mariana Huidobro la mare d'un dels comdemnats pels fets del 4F.

CARTA ABIERTA AL ALCALDE DE BARCELONA JORDI HEREU:

Señor Jordi Hereu:
Este martes 26 de abril del 2011 se suicidó Patricia Heras, una de las encarceladas por el caso de Sant Pere mes Baix.
Le refrescaré la memoria por si no sabe a quien me refiero:

El 4 de febrero del 2006 se realizó una mega-fiesta en una casa ocupada, de propiedad del Ayuntamiento, y que había sido precintada. Los vecinos reclamaban por el ruido y se dispuso la presencia en el lugar de cuatro Guardias Urbanos. Cerca de las 6.30 am de esa mañana, se produjo un enfrentamiento, en el que, desgraciadamente, quedó en estado vegetal un policía. Se detuvieron a siete personas en el lugar. Tres de ellas que estaban en la calle y cuatro que salieron de la fiesta. Mas tarde, se detuvo a Patricia y a un amigo suyo en un hospital.

La policía entregó un informe al entonces Alcalde de Barcelona, Joan Clos que, como él mismo ha incluso ratificado años después, decía que “una maceta lanzada desde el interior del edificio” había herido al policía.

Nadie sabe qué sucedió con ese informe, al parecer ni el mismo señor Clos, pero desde luego que usted, señor Hereu sí lo sabe. Usted era entonces Concejal de Seguridad y Movilidad del Ayuntamiento de Barcelona, y es lógico que en una situación tan grave, este informe haya seguido su curso correspondiente antes de llegar al entonces Alcalde.

También sabe de este documento la, entonces Consejera de Interior, Montserrat Tura.
Pero claro, había un policía gravísimo, y el Ayuntamiento era propietario del edificio desde el que se lanzó la maceta, además de responsable de haber enviado a cuatro policías, sin protección, a un lugar donde habían mas de 1.500 personas.

Lo que sí sé, es que el informe desapareció. La versión de la policía fue cambiada por otra que permitía culpar a las personas detenidas al azar y, de esta manera, sacarse la responsabilidad de encima y comunicar con bombos y platillos que “justo”, increíblemente, se había arrestado a todos los culpables del altercado.
Para hacer esta nueva versión, hicieron pasar a los camiones de limpieza del Ayuntamiento que lavaron la calle borrando todas las pruebas. Luego redactaron el cuento con los nombres de los detenidos, culpando de lo más grave a los sudamericanos.

Esto, señor Alcalde, se llama corrupción y racismo.

A mi, como madre de Rodrigo, el principal inculpado, se me habla siempre del policía herido. Claro. Hay una victima grave: hay un policía que quedó para siempre en estado vegetativo. Pero ustedes, para quitarse la responsabilidad, en vez de investigar lo sucedido, que es lo que todos siempre hemos pedido, cambiaron los hechos, callaron la prensa, culparon a los más débiles y luego pintaron la situación con bonitas palabras.

Le dijeron a la mujer del policía y a sus hijos que fue Rodrigo quien lanzó una piedra (la segunda versión es de una piedra lanzada desde la calle, así podían acusar a alguien que detuvieron allí y que no estaba en la fiesta). No les interesa que esa mujer sepa la verdad, al contrario, así para ella su dolor tiene un rostro, mi hijo. Así ella no sabe de la responsabilidad del Ayuntamiento por la situación de su esposo. Jugaron con el derecho de ella y de sus hijos a saber la verdad, o al menos, a intentar saber qué sucedió.

A los tres sudamericanos se los tuvo dos años en prisión preventiva. Le recuerdo señor Hereu, que hicimos hasta una huelga de hambre para pedir justicia. Le recuerdo que prometió en publico recibirme, para luego no hacerlo.

Se realizó una farsa de juicio, porque la sentencia de culpables ya estaba escrita tanto por usted como por la señora Tura. Se apeló al Tribunal Supremo que ratificó la sentencia. Se pidió un indulto. Nada.
Los cinco principales acusados tenían que entrar a prisión.

Rodrigo ya ha cumplido mas de tres años preso. Esto le pasó a los 21, ahora tiene 26.
Patricia entró en octubre a la cárcel. Salió dos meses después en tercer grado. Tenía que ir a dormir a la cárcel y trabajar durante el día.

A veces la iba a ver a su trabajo, me abrazaba entusiasta pero me decía lo difícil que se le hacía ir a dormir a la cárcel. Ya sé que no le interesa, pero igual se lo digo. Patricia tenia una mirada tan transparente que la ocultaba entre dos rizos, porque era un mirar abierto, de un espíritu hermoso y bueno, pero herido y sufriente. Patricia era un ángel que necesitaba sus alas para volar, y ustedes se las cortaron.
Yo puedo entender a los policías que mintieron, acusando a los chicos, porque eran amigos del policía herido y necesitaban descargar su rabia con alguien. Lo podría entender, pero no lo acepto. Lo que no puedo ni entender ni menos aceptar es planificar un montaje para culpar a inocente, lo que hicisteis vosotros, los políticos.

Usted la mató, señor Hereu, la mató su cobardía, su falta de carácter y sentido de la justicia, su inmoralidad como político representante de todos nosotros desde su protegido ministerio.
La mató Montserrat Tura, por los mismos motivos.
Es culpable de su muerte también Joan Clos, que no hizo nada ni fue al juicio para ratificar lo que ya había dicho: que las acusaciones eran falsas.

También son culpables de su muerte la Jueza de Instrucción Carmen García Martines, los jueces de la Audiencia Provincial Jesús Barrientos Pacho, Carlos Mir Puig y Jesus Navarro Morales y los jueces del Tribunal Supremo D. Adolfo Prego de Oliver y Tolivar, D. Perfecto Andrés Ibáñez, D. José Ramón Soriano Soriano, D. Manuel Marchena Gómez, D. Luis-Román Puerta Luis.
Todos vosotros matasteis a Patricia, y yo no se los perdonaré jamas.

Los desprecio porque sois corruptos y malvados, y les tengo lastima porque no llegáis ni a la sombra de Patri, ni de mi hijo Rodrigo, ni de ninguno de estos chicos y chicas acusados y castigados tan injustamente.
Habéis tratado de corromperlos a ellos, de hacerlos mentir con promesas de libertad para probar el montaje construido, pero no lo habéis logrado.

Patricia tuvo que volar en la libertad de la muerte.
Rodrigo está y seguirá luchando desde la cárcel, siendo, como él dice, libre a pesar de los muros, porque en el mundo, aunque ustedes no lo veáis, aun hay belleza, amor y valores, aun hay personas que no se dejan ensuciar con vuestra mierda y que, cada uno en su modo, son libres a pesar de las cárceles.

Y yo, Señor Hereu, no pararé hasta que halláis pagado vuestros crímenes, a no ser de que tengáis un ápice de humanidad e intentéis reparar lo irreparable.

Con desprecio, Mariana Huidobro. Barcelona, 28 de abril 2011

Foto manifestació "Llibertat Alex, Rodrigo i Juan" 15 de juliol de 2006. En la cadira de rodes la mare del Rodrigo, Mariana Huidobro en una de les poques sortides (potser la única) que va fer de la Casa de la Solidaritat durant la vaga de fam iniciada en el mes de juny de 2006 i que va continuar fins el 18 de juliol.

El desvetllament espectral de la sala Bahía

La vida rescatada d'un edifici noucentista pel moviment llibertari "Espai Alliberat per la Cultura" va suposar un revulsiu per alguns veïns de Sants abaltits pel conformisme del dia a dia, de l'anar fent, del viure per treballar i consumir.
El veïnat més veterà després de la invasió okupa va retrobar-se en la mateixa sala de festes anomenada "La Bahía" que els va veure ballar de joves i ara en el 2006 amb nous canvis, al mutar-se als 80's en una discoteca Heavy, el "Raimbow" i la contribució d'un espès sudari ronyós pels anys de clausura.

Aquest nou bastió okupa s'havia anat transformat durant la seva història. Gairebé un segle abans era l'antiga seu de la cooperativa "La Lleialtat Santsenca" fins que la guerra civil anorreà tots aquells anhels. Després va passar a mans privades i en els baixos de l'edifici s'encabí una fàbrica de torrons, a dalt la sala de festes.
Okupes i solidaris van arranjar l'espai i van convidar a tothom. En poc temps els avis també se'l van fer seu.

L'escantellada entrada segrestada per l'abandó i la cobdícia et duia directament cap a les escalinates fins al gran mirador on les ombres d'uns altres temps dançaven revelades en llum metàl.lica.
No entraven pas d'amagades aquells avis engalanats, reivindicaven un dels camins de la seva jovenesa i per aquell forat de la tàpia, símptoma indiscutible d'edifici okupat, anaven passant els diumenges al vespre.

Va ser un fet prou curiós i el consistori va actuar amb una campanya de difamació contra la sala okupada Bahía per mitjà de les pàgines del diari "Avui". Van aconseguir trencar el lligam que els practicants dels balls de saló tenien amb els okupes i d'un dia per l'altre es van esfumar.

El Bahía okupat, edifici polivalent, hermètic, amb les finestres apagades perquè era una discoteca, un cinema, un teatre, una sala d'actes, també una cova. I saltàvem com si res dels balls de saló a l'amotinament musical skin head.

Aquesta història va acabar amb un desallotjament policial el 2009 i la foscor i el silenci van tornar.

Breu descripció d'aquest treball

"BARCELONA sobre Barcelona. Espais de conquesta 2002 - 2007" és un projecte de llibre fotogràfic sobre la reforma ferotge d'una ciutat per pur interès mercantil i els greuges i resistències que ha provocat en la població.

És un reportatge dedicat  a la ciutat de Barcelona amb una continuïtat de sis anys. Farem un recorregut per una ciutat en plena transformació urbana (Poblenou, Raval...). També veurem espais i moments de vida i lluita contra les agressions d'un sistema corrupte venut al traficant de sòl i a les polítiques immorals del capitalisme. És la imposició d'un model de ciutat contra un altre, son els espais del poble que el poder vol conquerir.

En la foto, la hora del bocata d'unes treballadores parapetades del sol en un carrer del Poblenou.

Poble unit, pedra a pedra, cor i puny

Dissabte 31 de maig comença la reconstrucció de Can Vies al barri de Sants. Dies avans, cap a la una del migdia de dilluns l'edifici va ser desallotjat policialment i a les poques hores a tota pressa s'iniciaria l'enderroc. Per ordre municipal operaris van malmetre parets, terres, balcons i una grua acabaria destruïnt la capella annexa a l'edifici.
 Però la prepotència d'un ajuntament autista no podia preveure l'esclat de solidaritat que saltaria extenent-se per tota la ciutat i d'altres indrets de Catalunya i més lluny fins-hi tot.
L'oposició contra el desallotjament i l'enderroc, la grua en flames, els carrers plens de manifestants, les nits de barricades, l'estira i arronsa policial totalment ineficaç, l'alcalde apareixent a la tele fent gala del seu patetisme totalment desbordat, impotent. Van arribar a demanar ajuda a la policia nacional...

Una setmana de resistència per acabar recuperant l'emblemàtic edifici. Solidaris desenrunant pedra a pedra per alçar de nou Can Vies.  Poques vegades s'ha viscut un èxit de tanta significació en aquesta ciutat. Ho vam viure fa uns anys a Can Masdeu, al Forat de la Vergonya, amb la vaga dels conductors d'autobusos de Barcelona, també va ser impresionant la recuperació de la Plaça Catalunya després de l'atac contra el moviment del 15M on hi tenia muntat el campament.

De la ciutat grisa s'intueixen encara colors de la Rosa de foc.

Cal aclarir que aquesta foto del 2014 s'escapa al projecte de llibre "BARCELONA sobre Barcelona. Espais de conquesta 2002-2007".

Els anti... i els pirates

A deu anys de la celebració (del fracàs) del Fòrum Universal de les Cultures cal remenar en la hemeroteca per recuperar algun titular destacable enmig del gran sac de notícies i reportatges que va generar aquell show. Però és que encara ara el ferum que despèn l'invent de l'Ajuntament de Barcelona en genera de noves:

"La Sindicatura de Comptes revela múltiples irregularitats en el Fòrum de Barcelona 2004" notícia del 16 de juliol de 2014.

"La Vanguardia i El Periódico van rebre un milió d'euros d'origen no acreditat per informar del Fòrum de les Cultures" La Directa 24 de juliol de 2014.

 D'aquell fracàs -tothom ho diu i es va fer oficial el fracàs, com quan es va reconèixer que mai hi van haver armes de destrucció massiva a Irak, guerra coetània al Fòrum- se'n fa denúncia celada que els únics que no van pas naufragar van ser els que van executar tot allò, ja que se'n van anar amb les carteres i les butxaques ben plenes.

I ara que per fi anirà emergent informació relacionada amb la màfia que va promoure l'esdeveniment per tapar una gran intervenció urbanística, es posa en dubte la funció dels grans mitjans de comunicació amb proves contundents que sobrepassen qualsevol intuïció o sospita.
He anat a cercar imatges de conflicte ja que si no, el retrat que van fer tots els mitjans durant els 141 dies que va durar "la festa" ens faria vomitar d'aburriment i de fàstic per la reiteració de l'engany i l'estafa. És també una mostra clara de com es pot fer un periodisme incívic i llardós. Periodisme venut en mans de la màfia institucionalitzada.

Una protesta ciutadana "paterem el fòrum" que va gosar entrar per mar amb pateres urbanes, per terra i des de l'aire amb un parapent dins les instal.lacions restringides del Fòrum va inspirar titulars com aquests:

"LOS ANTI-FÒRUM FUERZAN POR TIERRA, MAR Y AIRE LA SEGURIDAD DEL RECINTO, DONDE INCLUSO HUBO PELEA" 19 juliol 2004

Era així com La Vanguardia escopia i disparava els seus canons de periodisme-corsari. També, "...unos 400 anti iniciaron su particular cercavila en dirección a la salida,..."
A l'endemà aquest mitjà llepava la ferida al bonàs del Fòrum amb aquest titular: "El Fòrum se anima"

"EL CERTAMEN LOGRA SU MEJOR SEMANA EN CUANTO A ASISTENCIA PESE AL INCIDENTE CON LOS OPOSITORES"

I acaronen al seu portaveu, Oleguer Sarsanedas, el llepen així : "Pasar página a un incidente de incivismo. 
Sarsanedas elogió la respuesta del cuerpo de seguridad propio, culpó a los invasores de forzar la pelea y calificó de incívico el comportamiento de éstos, por su falta de respeto hacia los trabajadores, por increpar a las personas que estaban en el interior y por los destrozos, en especial en la Fira de la Solidaritat, que es un espacio dedicado a las ONG. El parte de desperfectos incluye pintadas, sobre todo en el espigón, el saqueo de un stand en la citada Fira –se llevaron dos cestas de comida con productos ecológicos–, un walkie talkie que le quitaron a un miembro del personal, y el robo de unos 30 sombreros.
Por supuesto, los anti, que culparon a los vigilantes de la pelea, negaron el saqueo, pero
anoche enviaron un mensajero con un sobre destinado al director general, Jordi Oliveras,
y 100 euros en su interior como pago por los desperfectos."

Seguint el rastre de la bava repesco la cua d'un artícle d'opinió en la Vanguardia del sr. Francesc-Marc Álvaro del 21 juliol amb el títol: "Choque"

"...Escuchen a cualquier dirigente de ICV (gobiernan Barcelona y la Generalitat pero juegan a atraer a sus aguas la contestación) haciendo contorsiones dialécticas para justificar el Fòrum sin provocar las iras del portavoz antiglobalizador de turno. Es un espectáculo colosal.Me lo reconoció un viejo político socialista: los de la bandera pirata son, también, un subproducto lógico de la política irresponsable y blanda que siempre da la razón a los administrados."



Resulta que els pirates no venien de fora, ja eren a dins i feia anys que maldaven el sistema contra nosaltres. I ara nosaltres som els anti-sistema o els anti tot com deia l'antic capità del lladronici a Catalunya, el sr Pujol en un acte dins el mateix Fòrum.

25 de juliol, titular de la Vanguardia: "Pujol denuncia“la cultura de la protesta.
 Jordi Pujol cree que en Catalunya la gente se queja demasiado, que en el país “existen sectores instalados en la protesta y esto no es bueno”.El ex presidente de la Generalitat...explicó... que el origen de tal exceso contestatario hay que buscarlo en el franquismo: “Arrastramos de la dictadura la épica de la protesta, es necesaria una revisión”.

Pirates als ajuntaments, governs, a les policies, les empreses, constructores, als bancs, bufets d'advocats, notaries, als tribunals, a les redaccions... pirates dins el sistema o el sistema pirata, el que ens fa anar i a empentes, enganys, amb violència ens obliga.

Pirates sense bandera.


Les fotografies, la primera a la plaça Catalunya durant una de les primeres presentacions oficials del Fòrum on ja hi van haver protestes, la següent correspon a la meravellosa paterada i la última al dia d'inauguració on les cassoles dels manifestants van sonar durant hores.

a Sants ja no hi queda res?

17 anys il.luminant la vida al barri de Sants, Can Vies ha caigut sota les mans de la màfia institucionalitzada i el seu poder vandàlic. Tropes incontrolades de matons a sou amb placa escometen als veïns, res de nou en aquesta democràcia de fireta. 

És lamentable acostumar-se al ritual de perdre sempre els mateixos. Però van quedant els noms en la memòria, els noms dels bons i sobretot dels dolents.

  

+info:http://canvies.barrisants.org/comunicat-de-can-vies-davant-els-darrers-esdeveniments/

Barcelona viva en les palpentes

La destrucció de la morfologia urbana i la seva transformació radical per pur interés mercantil és brutalitat urbanística.
És una forma de guerra silent, formalment no declarada i desarmada però amb el mateix poder destructor que el de la guerra convencional.

He dit brutalitat urbanística desarmada i no és del tot cert, quan per fer fora a les persones d'un territori s'utilitzen funcionaris armats i s'envien màquines per acabar-les d'espitjar literalment.  Però clar, és una guerra silenciosa i passa gairebé desapercebuda, no interfereix en el pols de la gran ciutat.
Brutalitat que esdevé terrorisme quan es malmeten edificis, tècnics que vandalitzen esbotzant sostres o esclaten incendis misteriosos que la policia mai arribarà a aclarir. Terrorisme urbanístic aplicat amb camarilles de matons amb malls per aterroritzar. Terrorisme i brutalitat quan arriba l'odre escrita de desnonament. I tot això es va fent a les palpentes.

La brutalitat urbanística dissenyada en els ajuntaments per aplanar el territori i entregar-lo asèptic al traficant de sòl.
Perfectament edulcorada brutalitat pel periodisme empalagós i venut, periodisme de publicitat que llepa la marca insistentment i calla o distorsiona quan la víctima planta cara. Periodisme  còmplice amb la maquinària de guerra perquè s'ha de vendre ben florit i que no aixequi sospites. Perquè hi ha una guerra dins la ciutat amb desplaçats i enderrocs.

Com podem mirar el nou urbanisme, les noves formes, nous edificis que han devorat pedra a pedra tot un barri que era viu? De quina manera podem caminar en aquests carrers flamants sense vida o de vida aparent?
Vida aparent dels nous involuntaris conqueridors que no saben, que no en son conscients perquè no ho han vist, perquè caminen tant a les palpentes que no poden veure, ni sentir. Perquè quan desapareixia un carrer al tombar de casa seva ja s'havien escapolit massa ràpid cap a la feina. Perquè quan desnonaven als veïns del davant de casa la tele del fútbol ja se'ls havia engolit.

Perquè mentre a tu no et toquin no has de tèmer per res. Perquè no tens constància que això que hi ha ara sigui millor o pitjor que el que hi havia abans i en la tele no en parlen, ni mai abans en la universitat t'ho havien dictat. I perquè senzillament ni se t'acut plantejar-ho. Plantejar què?!

Ens va quedant un món ben estret, asèptic, controlat, viu en les palpentes.

"Arquitecto municipal. Lo que este escondido misionero municipal ha hecho y lo que ha dejado de hacer, equivale a algo más destructor e irreparable que el paso de la guerra por cada ciudad" Oteiza

Les fotografies son del Poblenou, concretament en el Parc Central i del Raval, en la zona de Robadors i sant Ramon just on ara hi ha l'esperpèntic hotel i l' edifici horrible de la Filmoteca.

Els anys del FÒRUM

Els despropòsits institucionals compresos entre els anys 2003 i 2005 pel que fa a la dinàmica habitual de control i restricció de la vida al carrer es van destacar especialment per la ombra projectada per l'edificació, inaguració i posterior pas al més absolut ostracisme de la zona Fòrum.

Aquest espai de glorificació al luxe arquitectònic va ser imposat com a imprescindible i ofert degudament embolicat amb llaç i tot, com un regal, als habitants de BCN (durant tot l'any de 2003 i 2004 amb notícies diaries de l'evolució a peu d'obra i fins que  l'esdeveniment va concloure) amb una festa pseudocultural al més pur estil de parc temàtic, pretenent proclamar una treva pel que fa als conflictes socials d'arreu del món i especialment pretendre trobar solucions de convivència i respecte entre "cultures", en clau de pacificació mundial. (Mentre es perpetraba l'ocupació occidental contra l'Irak o seguia el silenci còmplice davant el genocidi del poble Txetxè, per posar algun exemple de política exterior de guerra declarada i que durant l'esdeveniment no es va tractar en absolut per por de molestar a les multinacionals "guerreres" patrocinadores, i als polítics d'extrema dreta del PP.)

L'esdeveniment va caure en una profunda contradicció en el si de la mateixa ciutat. Fora d'aquest recinte ultra-vigilat, el NO de restricció amb el que es vesteix l'autoritat va seguir campant amb màniga ample pels carrers.

Es va fer evident que el mateix temple del Fòrum va representar i representa un gran NO contra la ciutadania. L'acte que l'inagurà durant 141 dies ininterrumputs, l'entronització d'aquell NO; NO a les casernes ocupades de st. Andreu, NO als campaments temporals de families nòmades instal.lades al Poblenou, NO a la lliure circulació de les persones extrangeres i menys si no superen les traves burocràtiques pels drets més elementals com la dels PAPERS. NO a la reivindicació al dret de vivenda digne. NO a la denúncia pública de qui precaritza la vida, etc...
Un NO convenientment maquillat i dulcificat pels grans mitjans de comunicació que de la mateixa manera que repeteixen diariament unes consignes, desprès per fallides les esborren del seu vocabulari; seria el cas FÒRUM, "El Fòrum de les cultures 2004".

Aquesta petita mostra fotogràfica recorda un dels esdeveniments més rellevants durant la Barcelona del Fòrum, la entrada dels cossos policials dins la catedral de Barcelona.

El dia 5 de juny de 2004 diversos col·lectius d'immigrants realitzaren una manifestació que es clogué amb una tancada a la Catedral de Barcelona per reclamar la regularització sense condicions de totes les persones treballadores "sense papers" que residien als Països Catalans.
 A la imatge, un grup de tancats fan força contra la porta principal moments abans que es produís l'assalt policial; de fora se sentia una veu que en un to suau i en francès, els hi demanava que obrissin la porta.

Finalment, de matinada, els "no-ciutadans" foren desallotjats violentament per efectius del Cuerpo Nacional de Policía amb el permís de l'arquebisbat. La policia es va colar per una sagristia.
Mentre, al carrer, la concentració de "ciutadans-antisistema" que donaven suport a la tancada va ser dispersada amb cops i gasos lacrimògens per la policia nacional i la guardia urbana.

Més de 1500 persones van haver d'abandonar la tancada degut a la violència policial. L'endemà, la majoria de mitjans de comunicació van aplaudir l'assalt parlant de "desallotjament exemplar" i acusant de manipulació-utilització envers als immigrants ("terrorisme ideologic" segons laVanguardia), a la trentena de col.lectius que donaven suport a la tancada.

Immediatament es van obrir uns 15 expedients d'expulsió entre la gent capturada als voltants de la catedral, quan aquesta encara tenia les portes obertes avaluant la situació. El noi nepalí de la foto va poder escapolir-se en un primer moment, però va acabar amb el cap obert al ser llançat contra una columna per part d'un policia.

Un mes després, el 3 de juliol de 2004 es va celebrar una jornada de dejuni de 36 hores davant la catedral per recordar el desallotjament i que va acabar amb la detenció d'un venedor de mocadors just quan la bicicletada en solidaritat amb la lluita dels sense papers entraba a la plaça, provocant un intent de rescat per part dels ciclistes, que va ser reprimit pels mossos i la policia de l'ajuntament.

Plaça André Malraux (Estiu de 2004). Es va fer una cercavil.la rebatejant simbòlicament diferents places cèntriques de la ciutat que havien estat l'escenari d'acampades i posteriors detencions policials contra gent sense papers.
Aquesta és la plaça on la policia, el 16 d'agost de 2001 va dur a terme una cacera indiscriminada d'immigrants. Aquell estiu Imma Mallol d'ICV era alcalde en funcions i va ser responsable del desallotjament de la plaça Catalunya on hi va haver una acampada  i desprès, va fer perseguir als refugiats allà on es tornessin a instal.lar; a la plaça André Malraux hi va haver una autèntica cacera a l'home .

Respecte al desenvolupament d'un treball fotogràfic d'aquesta mena els problemes poden ser diversos.

La censura és habitual en aquest tipus de treball a peu de carrer; sobretot en l'estudi de protestes ciutadanes i de moviments socials a la contra del govern. Es practica per mitjà de l'amenaça velada, l'intimidació directa pels efectius policials amb seguiments coercitius, destrucció o requisament del material gràfic, detenció...

Desprès hi ha la auto-censura del mitjà de comunicació que minimitza una notícia o l'omet tranquil.lament; va ser un cas flagrant la censura generalitzada per tots els grans mitjans de comunicació, amb una mínima o nul.la informació respecte  a les tancades d'immigrants en vaga de fam, durant els mesos d'abril i maig de 2005.

El testimoni és molest fins hi tot dins una democràcia i aparentment en pau.
A qui pot molestar? segurament a aquells que alenten o provoquen o pretenen ignorar les injusticies socials i es deixen gravar feliçment dins un fòrum.