Com ens afecta la implosió de la "IA" en la nostra vida digital? Ens és realment útil?
La intel·ligència artificial, més coneguda per l'abreviació "IA", és la branca de la informàtica dedicada a la computació massiva de patrons de dades per força bruta. A finals de 2022 li vam prendre el contacte a través d'una derivada, era la "IA Generativa" de ChatGPT creada per la companyia OpenAI, un mecanisme resolutiu amb una pàtina de maquillatge que simula un vincle empàtic en la interacció de l'usuari ingenu amb la pantalla. Actualment, ChatGPT no és l'únic bot conversacional o xatbot que podem trobar, cada marca té funcionalitats específiques i la seva evolució de llampec les ha capacitat per poder generar il·lustracions hiperrealistes, imatge en moviment, música i literatura automàtiques a partir d'unes instruccions de text. Però les possibilitats de la "IA" van més enllà de la creació artística, el ventall és extrem, s'atreveix a tocar qualsevol fibra, des de la intel·lectual a l'emotiva.
En l'àmbit laboral es comença a percebre tímidament la seva influència amb una implementació en fluxos de treball per estalviar costos en la contractació de professionals, i paradoxalment, en alguns casos sense motivacions econòmiques, com s'ha vist en una corporació multinacional milmilionària de refrescs, delegant la producció de la campanya publicitària a un grup molt reduït de generalistes de la "IA". El triomf dels quatre escollits d'aquest nou món s'aventuren a comparar el moment present amb el del descobriment del foc.
A 2026, superada la sorpresa inicial, hem anat familiaritzant aquest boom tecnològic i la informació relacionada és més àmplia. El concepte anomenat "intel·ligència artificial" té un component de suggestió que ressona en l'imaginari col·lectiu. Al principi, ens sonava vagament pel protagonisme antagònic que havia pres en memorables pel·lícules de ciència-ficció com Metropolis (1927), Futureworld (1976), Demon Seed (1977) o Terminator (1984) i les aclamades, 2001: A Space Odyssey (1968) o Blade Runner (1982); també ens podia ser propera pels còmics underground (dels 70 i 80) i les novel·les I,Robot (1950) o Neuromancer (1984), d'autors curiosos d'una tecnologia estudiada per la ciència des de fa setanta anys. Hem anat creixent amb aquestes fantasies amollant el nostre marc mental d'un quelcom futurible. Per això, no va ser difícil naturalitzar el fenomen quan vam rebre la primera resposta en una pantalla; la IA, estava viva! Sota aquesta experiència càndida, és fàcil ignorar la impostura de la "IA Generativa" que és la que s'ha acabat popularitzant, un succedani que eclipsa l'aspiració originària de mitjan segle passat, de la IA (sense cometes) de propòsit general (AGI o IA forta), on totes dues no tenen res a veure. El que ens han entregat és un algoritme probabilístic de gestió de milions de dades, però que no raona. En canvi, amb la intel·ligència artificial general, en el cas d'existir, la màquina estaria dotada de consciència. Amb els coneixements de la física moderna és una quimera, i s'ha de desmentir l'equiparació interessada d'uns engranatges computacionals d'anàlisi de patrons de dades, amb la complexitat bioquímica del cervell humà. Per afegir més confusió a l'assumpte, a la supercomputació de la "IA" generalment l'anomenen "xarxa neuronal".
Els fabricants han adoptat o més ben dit, usurpat l'acrònim IA per una qüestió de màrqueting. Un producte amb "intel·ligència" atreu l'inversor, en canvi, parlar d'"estadística avançada" per referir-s'hi categòricament, és poc atractiu i l'allunya. Ho veiem en altres productes catalogats amb l'etiqueta "smart", en l'automoció i en electrodomèstics principalment. També s'ha aprofitat la tendència humana d'antropomorfitzar animals i objectes; quan aquest fenomen s'esdevé amb un algoritme es produeix l'efecte ELIZA que pren el nom del primer bot conversacional de la història, un programa molt rudimentari creat als anys seixanta on es va observar que la interacció dels usuaris amb ELIZA implicava una reacció emocional. Als anys noranta els nens ho van tastar tenint cura d'una mascota digital que "vivia" en una pantalleta en forma d'ou, el Tamagotchi.
Amb el pensament màgic entorn la intel·ligència artificial per part dels mitjans de comunicació de massa i l'entusiasme acrític de les xarxes socials amb influencers a sou o evangelistes de la "IA", s'ha aconseguit una entrega i confiança cega cap a una eina abstracta. La "IA" mal explicada es transforma en un misteri fora de tota comprensió. La desinformació els està bé, perquè convertida en un dogma de fe, la "IA" es torna irrebatible, i el més important, la concebrem com una substància etèria, un fenomen natural i diví, una creença que al capdavall, està de moda.
Quan s'afirma que la "IA" "té la intel·ligència d'un nen de cinc anys" i que està "aprenent", se li estan atorgant intencionadament unes facultats intrínsecament humanes amb les quals, els fabricants es defensen i s'excusen de les demandes per infracció de drets d'autor a l'hora d'utilitzar continguts piratejats per alimentar la seva "IA". Sabem que per formular una resposta, la "IA" necessita volums massius d'informació que recopila de l'ecosistema digital de manera opaca i sense traves jurídiques; és així, que cínicament, l'argumentació de la defensa negarà el robatori, emparant-se en el legalisme de l'ús legítim (fair use) com una excepció per la reinterpretació que se'n fa dels textos, imatges, vídeo i música furtats, perquè la "IA", reconeixen, és un programa neutral que fa collages i només utilitza trossos del que va copiant d'aquí i d'allà.
La "IA Generativa" no crea res nou perquè és incapaç de fer-ho, només recombina Big Data, informació genuïna digitalitzada sense cap noció del que està manejant ni del que està fent; tampoc té facultats de deducció, no imagina. La seva potència computacional és molt útil assistint problemes de càlcul molt específics. Temps abans de la seva popularització i amb altres noms, s'havia implementat i s'implementa per automatitzar tasques especialitzades, i curiosament, en la indústria dels VFX i CGI cinematogràfics per agilitzar processos d'animació. L'analogia entre la complexitat del cervell humà i la dels algoritmes informàtics ens hauria de resultar grotesca. Les interessades de fer creure que la "IA" és una entitat pensant i que entén el món, són les seves impulsores, set grans empreses tecnològiques nord-americanes conegudes com les Set Magnífiques, gairebé totes radicades a Silicon Valley. Desesperadament necessitades d'inversors/especuladors per a un negoci, fins a la data, escandalosament deficitari, no tenen pudor d'anar avivant el foc d'encenalls amb notícies exagerades, que són legitimades per una premsa massa permeable a la mentida; notícies de to triomfalista en grans titulars que després s'han de desmentir i es farà d'esquitllentes o les catastrofistes per captar l'atenció, amb un futur d'extincions d'oficis i l'avís de l'adveniment de la singularitat d'una IA omnipotent.
La intrusió en la nostra vida dels grans models de llenguatge (LLM), com ChatGPT i els generadors de continguts audiovisuals, serveix per atrapar mosques en la societat de l'espectacle 2.0 i sostenir la farsa de cara als grans inversors. El valor de la "IA" rau en el grau de conformisme, d'exigència i esperit crític que cadascú sigui capaç d'aplicar-li. Les "IA" conversacionals han estat dissenyades astutament com un mirall digital que ens retorna amb afalacs una imatge adulterada de nosaltres mateixos. La intenció dels constructors de l'algoritme no és el bé comú; la idea és crear addicció en l'usuari repetint el modus operandi que trobem en les aplicacions de les xarxes socials de scrolling infinit del que també s'acaba nodrint. Amb la "IA", l'adulació és perpètua, és el diàleg del mirall i la reina vanitosa del conte de la Blancaneu i els set nans. En la seva arquitectura, la incertesa queda exclosa, perquè des d'una perspectiva comercial sempre ha de complaure el client malgrat donar respostes incoherents; llavors, si falla, es diu que el model de llenguatge ha patit una "al·lucinació". Aquí, oportunament, apareix un altre intent d'antropomorfisme; des de quan una màquina "al·lucina"?! La idea tecnocientífica dels anys cinquanta del segle passat de què havia de ser una intel·ligència artificial general, s'ha acabat pervertint en el moment de caure en mans del porno-capitalisme. Per tant, penso que és més apropiat assenyalar-la com a un automatisme digital no regulat en comptes d'"IA"; cal rebaixar la seva àuria immerescuda, desmitificar-la i trencar l'engany cap als seus usuaris. Està en les nostres mans desposseir-la de valor.
En el sector de la fotografia i del vídeo per exemple, es coneix que tot el material creat que ronda per internet ha estat copiat i processat sense permís pels mateixos models de llenguatge que ara ofereixen serveis de generació audiovisual. No és un secret que la "IA Generativa" funcioni gràcies al raspatge del contingut digitalitzat en les xarxes i del canibalisme físic de biblioteques senceres. Estem a l'espera d'una llei que si no pot regular aquest abús, almenys obligui a identificar el contingut generat artificialment d'alguna manera. Tenim dret a saber si l'origen d'una creació és humana o no. És incomprensible que algunes institucions museístiques abracin l'"art" trampós de la "IA", i resulta més xocant amb les denúncies sobre la taula dels actors de Hollywood, agències de fotografia, mitjans de comunicació, editorials, biblioteques, etcètera, per la violació flagrant de drets d'autor. Ha estat el saqueig de la cultura la constant per alimentar la "IA Generativa" a cost zero.
Pel nostre sentit comú i bagatge cultural hauria de ser inadmissible aquella obra generada automàticament com a una finalitat en si mateixa, on la racionalitat es limita a una presa de decisions d'acord amb unes instruccions de text. Si l'automatització és requerida per a tasques específiques d'una part del procés creatiu, no té discussió, perquè és una eina complementaria com una altra, i més enllà d'això, és inacceptable. Tanmateix, a mesura que la població va perdent habilitats, la "IA" es torna més poderosa.
La dicotomia a favor o en contra i el perill que se li atribueix a la "IA" és un absurd. El gran error ha estat treure a la palestra el terme "IA" per anunciar una tecnologia existent en aparells electrònics des del segle passat i que en cap cas són intel·ligents. Sense anar més lluny, el traductor d'idiomes automàtic va arribar abans de la vulgarització del terme "IA" i no és més que un subproducte d'ella. La "IA" és menys dolenta que els famosos xatbots de suport emocional i els generadors d'art impersonal. És més útil en la gestió logística d'un magatzem i endins dels electrodomèstics dels quals sempre ens hem despreocupat pel seu entrellat. És important a la Xina, controlant milers de braços robòtics en les fàbriques i en les funcions on es requereix un procés determinista.
No s'ha fet un avens destacable i menys "revolucionari" en el camp de la "IA" tal com ens volen fer creure. La millora del programari es troba estancada i la gran empenta dels últims anys ha vingut per la coincidència temporal de tres o quatre factors, com el de la potència computacional adquirida amb els nous components de maquinari i el del gran dipòsit cultural digitalitzat disponible a internet. El tercer factor és el de l'explotació humana i és el gran desconegut, no interessa que se sàpiga, perquè l'ingredient secret dels LLM no és artificial, és manual; milions de persones d'arreu del món en països d'economies precaritzades es dediquen a afinar la "IA" revisant i classificant tot el que la impregna, etiquetant dades, imatges, símbols, aportant vocabulari, fonètica, etcètera, a canvi d'una paga irrisòria, revisant hores i hores de vídeos de contingut execrable i si és precís, els treballadors interactuen amb els usuaris fent-se passar per la "IA" quan falla estrepitosament o redirigeixen en remot els vehicles "autònoms" encallats davant l'imprevist. També hi ha milers de programadors que resolen en directe, entre bastidors, òbviament, la demanda d'escriptura de codi que la "IA" per si sola no és capaç d'oferir als seus clients. La picaresca mana, s'inverteixen incondicionalment bilions en la infal·libilitat del sistema per tapar la mentida; el cercle es tanca en la pantalla impol·luta del Primer Món amb les ànsies consumistes dels usuaris com a beta testers, ignorants de la seva aportació indirecta al desenvolupament de la "IA". I probablement, el quart factor idoni és la protecció legal a tota ultrança; si la justícia dels EUA per exemple, esgrimeix raons d'estat per mantenir el lideratge mundial de la "IA", garantirà que la bandera pirata de les empreses tecnològiques continuï onejant sense impediments i amb protecció governamental, disparant canonades amb l'"excepció de recerca comercial" contra la llei de propietat intel·lectual.
Els perills de la "IA" no vénen de la màquina apocalíptica, el perill és el mateix sistema neoliberal-tecnofeixista que l'impulsa perquè està acotada a l'encís del gran capital. Crear dependència per motius laborals, de lleure... la combinació de la "IA Generativa" i les xarxes socials per influir en el debat ideològic i multiplicar l'alienació per mil, és un dels objectius de domini per a les Big Tech. Aprofitar la vulnerabilitat dels adolescents i adults amb trastorns psicològics per fer-los addictes al joc pervers del simulador emocional que t'afalaga, t'acompanya la solitud a qualsevol hora reafirmant-te en l'aïllament, és una bomba de rellotgeria. Es donen casos d'autolesió i suïcidi imbuïts per la relació artificial i fantasiosa amb l'algoritme.
El gran problema ha estat el seu èxit descomunal per part d'una massa social digitalment analfabeta malgrat l'ús i abús de les pantalles. La "IA" ens ha arribat com un llamp i no hi ha prou monitoratge dels abusos que en el seu nom s'està cometent. La seva infiltració inexorable dins el sistema educatiu, on els alumnes esdevenen els conillets d'índies ideals pel mercat que normalitza una situació radicalment antipedagògica no alarma a tothom; tot i que m'atreviria a dir que la corrupció de les aules havia arribat abans, amb l'entrada dels dispositius digitals i un professorat desafortunadament mansuet.
Ens faran creure que pensar és una tecnologia i que pensar és una tecnologia obsoleta.
-Pensar?! La "IA" ho pot fer per tu i millor. Obres una aixeta i brolla intel·ligència!
Existeixen apologetes d'aquestes teories, autèntics venedors de fum que poblen YouTube i se'ls convida a fer conferències arreu del món i no és broma.
La desregularització també acaba perjudicant els negocis que desconfien d'integrar les API d'"IA" pel risc en la pèrdua del secret i la confidencialitat empresarial perquè repeteixo, extreuen indistintament totes les dades que entren dins el seu canal i se'n perd el control. Qualsevol interacció a través de mail, de xat amb la "IA", se li acobla i, per cert, en la depredació s'inclou les comunicacions en teoria privades de les xarxes socials. En l'àmbit individual, entregar les dades personals al "núvol" no semblaria ser una bona idea. No ajuda a confiar-hi la laxitud de la llei de protecció de dades aplicades a les "IA". Estem despullats enfront del mal ús que pugui venir des de tercers; posem que hipotèticament algú de l'administració o d'un despatx notarial o del metge, etcètera, manejant identitats de manera inapropiada. Quan una tecnologia aporta més riscos que beneficis s'ha d'apartar del mercat i la "IA Generativa" precisament no hauria d'haver sortit mai dels laboratoris. Els xatbots i els generadors audiovisuals haurien d'anar directament a la paperera de la història. Aquests últims amb una capacitat extraordinària d'armar material audiovisual versemblant està posant en dubte la veracitat de la prova fotogràfica, sonora i de vídeo en els tribunals.
La fotografia és considerada com la vuitena en la classificació de les arts reconegudes després del cinema. Amb la fotografia es fixa un registre lluminós davant l'objectiu mitjançant l'emulsió o sensor en una càmera fosca. Després ve el procediment tècnic per revelar, positivar o editar la llum que s'ha captat amb la possibilitat creativa de modificar a gust el registre original. Sempre s'ha pogut fer, amén de la teatralització prèvia de l'escena per fer creure el que no és, poso d'exemple la famosa foto del milicià que cau en el cerro Muriano de Robert Capa que no té necessitat d'efectes posteriors, com sí les desaparicions de Trotski en les fotos estalinistes, en la moda noucentista de les presències paranormals, els muntatges dramàtics en algunes fotos del mestre del documental Eugene Smith i en les edicions exagerades de Steve McCurry, per posar alguns exemples. Els procediments per obtenir els canvis necessiten certa perícia tècnica, no ho pot fer qualsevol, fet que redueix la manipulació massiva d'aquest art. Amb l'aparició de Photoshop els fotògrafs van deixar d'embrutar-se les mans, no obstant això, el treball d'edició continuava sota el seu control i coneixements, potser més fàcil, però s'havia de treballar la fotografia igualment, és una eina. Amb la "IA Generativa", pots tancar els ulls, pots estar mort per dins, la simplicitat i el poder instantani d'aconseguir falsejar una imatge o que aparegui del no-res ha rebentat la contenció inundant les pantalles de contingut brossa, l'AI Slop, deep fakes i sense límits.
Com podrem encarar el dubte de la veracitat del document fotogràfic i videogràfic si no podem discernir entre la veritat i la mentida? És un problema de confusió catastròfic que va més enllà del sentit estètic perquè posa en qüestió la funció del periodisme i ens hauria de preocupar.
Què més dóna la desaparició de la fotografia documental si ha quedat sepultada per un simulacre agradable per a una àmplia majoria? El sistema necessita tenir-nos distrets en la superficialitat del soroll i sobreestimulats. A la gent li pot relliscar el rigor del document històric, però si el que està en joc és el coll d'un mateix, i vet aquí quan la prova audiovisual o la prova fotogràfica exculpatòria es declari nul·la, l'assumpte serà més greu que l'anihilació de la cultura.
La batalla contra les grans tecnològiques ni es planteja. La comoditat dels seus productes fast food, joguines digitals, la publicitat subliminar contínua, la publicitat explícita i tridimensional a 4K asèptica d'un món impàvid per tapar les misèries de la "IA", els seus campus de supercomputadors àvids de saba, d'oceans d'electricitat i d'aigua potable, de minerals rars que es cremen en els xips efímers i la petja del nostre propi consum. Deien que estem en una emergència climàtica i aquí s'està malbaratant energia exageradament. Per refredar els xips es necessita aigua potable, potable!
És el nostre dit en la tecla el que desencadena el vot favorable al sense sentit.
És esperançador pensar en la inviabilitat a curt termini del model de l'statu quo amb la "IA". No és possible escalar en potència computacional, hi ha un límit on la Llei de Moore topa amb el llindar dels coneixements de la física actuals. També pel col·lapse dels models amb la degradació progressiva d'internet per la seva autofàgia de dades. Sumem-li els problemes irresolubles del mateix disseny dels algoritmes predictius amb les conegudes "al·lucinacions" i que en disciplines vitals com la sanitària l'error és imperdonable, pot liquidar totalment la confiança dels professionals, els consumidors i del sector financer. Un altre causant que faria trontollar completament la indústria de Silicon Valley, el previsible esclat de la bombolla de deute que no para d'augmentar. I la guerra imperialista contra IRAN. IRAN, en majúscules, a partir d'ara.
La "IA" és una capa més de ciment, la mateixa capa coneguda que ofega la terra, un maó més en el mur; el mateix maó, del mateix mur que ens cantava Pink Floyd.
En un futur...
La "IA" serà considerada símbol de cretinisme i mediocritat, però no desapareixerà i continuarà funcionant de manera local en aplicacions, en silenci (si no ens ho prohibeixen). La dels supercomputadors que sobrevisquin acabarà restringida a usos realment imprescindibles d'investigació.
El descobriment de la mal anomenada "IA" ens ha de servir per tornar a valorar les coses fetes amb passió i que únicament es poden aconseguir amb paciència i picant pedra, sense dreceres. Redescobrirem la màgia del do misteriós de la imaginació i la imbatibilitat de la creativitat humana.
En un futur... molt proper...
Deixarem de parlar de la "IA" perquè torni al món inofensiu de la ciència-ficció.
Gràcies a Lorena Fernández, Milagros Miceli, Ramon López de Mántaras i Jordi Pigem per inspirar el meu relat.
(Si veig interès podria continuar... Suposo que esteu al cas que Microsoft està migrant el sistema operatiu Windows al núvol tòxic de la "IA" per convertir els PC en una simple terminal, oi? I que s'apropen temps foscos pel soft lliure...)
Jordi Secall, 24 de març de 2026
Fotografia social.
L'audiovisual en temps de la "IA". Any 2026.
LEICA, cent anys d'una càmera de pel·lícula de pas universal molt especial.
El maig de 2002 vaig fer-me amb un objectiu SUMMILUX granangular per poder estrenar, per fi, la telemètrica dels meus somnis materialitzats en la vitrina d'aparells de segona mà, un mes abans, una LEICA M6 dels anys noranta. Dos anys després vaig trobar en una vitrina similar una altra òptica del fabricant alemany, el SUMMICRON de 50 mm, que acabaria "jubilant" la robusta rèflex, Pentax Spotmàtic de mon pare amb el seu Takumar de rosca i de focal estàndard amb lents fantàstiques un xic radioactives. Era la segona càmera nipona que vaig heretar. La primera va arribar per part de l'avi, una telemètrica justament!, la curiosa Taron Eyemax amb el temporitzador, anelles per la velocitat d'obturació i l'ajust de la sensibilitat incorporades en la mateixa òptica fixa de 45 mm.
Qui busca la simplicitat, una màquina 100% mecànica amb una pila exclusivament al servei del fotòmetre i òptiques fermes on hi ha les indicacions de l'escala de profunditat de camp gravada no necessita més. La M6 a més, té un visor generós que permet enquadrar amb comoditat. És un dels avantatges del sistema de visor telemètric. El volum, el pes i la compacitat del conjunt és ideal per voltar amb l'equip llargues jornades sense patir gaire per l'esquena. Fotografiar amb òptiques de distància focal curta et permet estar dins l'acció i captar el seu dinamisme amb la complicitat o beneplàcit dels actors del moment que es vol congelar. El fotògraf no enganya a ningú, no pretén no ser vist, és impossible perquè forma part d'aquell món sense ser un intrús no desitjat i la màgia es produeix quan s'invisibilitza davant els protagonistes del seu enquadrament. Et poden estar mirant directament però tu realment no hi ets, és l'objecte que els apunta a qui miren i aquí rau la naturalitat si sota el teu criteri, després, en la selecció final, aproves la foto.
Enguany, Leica Camera celebra el centenari de la producció en sèrie de la LEICA I, fabricada l'any 1925, l'invent que convertiria l'empresa d'instruments òptics en un referent del vuitè art per adaptar en una màquina fotogràfica, la Ur-LEICA, pel·lícula cinematogràfica negativa de 35 mm i establir un estàndard amb les càmeres de format de pas universal (24×36 mm) en carrets de 36 fotogrames. Un dels actes de commemoració se celebra a Madrid, amb una exposició publicitaria “Leica. Un siglo de fotografía” i de retruc, una gran mostra de 174 fotografies d'autors de molt renom i algun com jo mateix, sense renom i pràcticament desconegut, que en algun moment del seu trajecte vital es van saber fusionar amb aquesta eina.
Gràcies al convit, l'oportunitat m'ha permès exportar el nom de Barcelona associat a l'especulació, la brutalitat urbanística, a la seva autodestrucció orgiàstica neoliberal, fora de Catalunya i per a qui ho vulgui entendre així. La fotografia com sempre, per si sola diu poc, és només un ornament estètic si no l'acompanya un text que la dignifiqui explicant la seva veritat. Aquest és el text que vaig enviar per situar la meva imatge en el seu context. Me'l van demanar per una audioguia. Espero que hagin respectat algun passatge si més no. De totes maneres agraeixo molt, des del desert català que m'envolta, d'estar aquí, en un pedestal expositiu temporal enmig dels meus admirats monstres de la imatge fixa.
"Enriqueta Marzal, ante la desaparición de su barrio, el Poblenou de Barcelona"
febrero de 2003. Está tomada con una LEICA M6 montando un 35 SUMMILUX 1.4 y pelicula Kodak Tri-X 400.
Esta fotografía pertenece al reportaje publicado en formato de libro "BARCELONA sobre Barcelona, espais de conquesta 2002-2007". En este se narra gráficamente lo que será, a principios del 2000, la última fase de la gran transformación urbanística de la capital catalana que empezó a mediados de los años ochenta del siglo pasado. En esta imagen concretamente, la acción se sitúa en el año 2003, en el Poblenou, un barrio de Barcelona conocido como el Manchester catalán dada su importancia en la época de la industrialización que acaece a partir del siglo XIX en Catalunya. Ahora, la demolición de las fábricas, algunas de las cuales habían caído en desuso hacia los años setenta del siglo XX y la de las antiguas edificaciones residenciales que caracterizaban el Poblenou, significa el final de un ciclo que allana el terreno para otro nuevo, más acorde a los tiempos presentes de la globalización de índole neoliberal: Y aquí tenemos a la última vecina que contempla el edificio donde nació y que junto a sus calles, comercios y fábricas, desaparecerán para dar paso a un parque de diseño y su gran hotel.
L'exposició es pot visitar en el Fernán Gómez Centro Cultural de la Villa, fins a l'onze de gener de 2026.
Una ressenya competent per al llibre BARCELONA sobre Barcelona.
Després de gairebé dos anys d'espera, dos anys des que es va publicar el llibre, un periodista d'un mitjà digital català se l'ha llegit i n'ha fet una ressenya sincera i potent.
La ressenya: https://www.vilaweb.cat/noticies/barcelona-sobre-barcelona-fotografies-jordi-secall/
Dos anys és molt de temps i tot plegat es fa enfarfegós i frustrant, no m'estan regalant absolutament res i vaig cremant etapes al mateix temps que em vaig cremant jo mateix i les alegries no les celebro, és una passa més cap a no sé on. Aquesta que deixo enrere, era la de fer visible el meu llibre de cara al públic, d'escriure als mitjans culturals i periodístics per cridar la seva atenció. Ara cal avançar cap a una exposició i matar el tema definitivament.
28-11-2024
Exposar el reportatge "BARCELONA sobre Barcelona".
Faig pública en aquesta pàgina una proposta d'exposició fotogràfica per si algú hi està interessat.
BARCELONA sobre Barcelona. Espais de conquesta 2002-2007, exposició dedicada a l'última etapa de la transformació urbanística de Barcelona que es va iniciar a mitjans dels vuitanta del segle passat. Proposta a partir d’una selecció d'imatges del llibre de fotografia documental amb títol homònim.
Les fotografies se centren en el període on la ciutat es va redefinir sota els interessos econòmics de la globalització neoliberal. L'èxit d'aquelles intervencions van esdevenir un model exportable a altres ciutats del planeta. Era una posada a punt de la ciutat comtal que havia quedat postergada per la llarga dictadura franquista.
A principis del 2000 vam ser testimonis de la reconversió de l'antiga ciutat industrial cap al sector terciari i el de les noves fórmules de negoci basat en la tecnologia digital, trobant el seu espai natural al Poblenou, rebatejat com a Districte 22@. El barri per antonomàsia menestral es va convertir en un nou barri d’oficines i d’hotels, mentre que al mateix temps, la transformació de Ciutat Vella encarava el seu tram final. La crisi financera post olímpica havia frenat les obres del sector oriental, última fase de la modernització urbanística del barri antic. Quan va arribar l'ajuda dels fons europeus destinats a les millores mediambientals dels barris, podrien continuar. Però la dilatació dels tempos en un barri que presentava ferides obertes amb enderrocs massius, més la percepció d'abandonament per part de l’administració i uns plans urbanístics en entredit perquè semblaven fruit de la improvisació, va acabar provocant el malestar del veïnat. Si al Poblenou les úniques protestes rellevants eren de caràcter intel·lectual-acadèmic, reclamant la protecció del patrimoni obrer i fabril del barri, al Casc Antic la lluita se centrava en la pervivència dels mateixos habitants al lloc on els havia vist créixer. Va ser llavors quan la seva població va erigir un parc urbà en l'epicentre de les vergonyes i ruïnes consistorials anomenant-lo, Forat de la Vergonya; un espai d'inflexió i simbòlic contra les polítiques autàrquiques regides des de l'ajuntament, d'on anaren confluint altres protestes veïnals relacionades amb l'especulació urbanística de la ciutat.
El model urbanístic va esdevenir una marca que situava Barcelona en el punt de mira del turisme internacional, fent de la ciutat un pol d'atracció de visitants massiu que a la llarga aniria en detriment als seus ciutadans. Les conseqüències negatives d’aquella transformació rampant les patim ara mateix: precarietat laboral, gentrificació dels barris, encariment desmesurat de l'habitatge, resultant en una despersonalització social i física de la ciutat.
L'exposició convida a un viatge al passat que s’inicia al Poblenou fabril, al seu desmantellament i l’alçament del projecte 22@. Continuarem cap al Casc Antic per conèixer el seu oasi de resistència a l’especulació representat pel parc del Forat de la Vergonya. Acabem, revisitant altres fets rellevants (relacionats amb el tema central del reportatge) escampats per l'àrea metropolitana. La proposta pretén suscitar, el debat entorn les alternatives que es podrien haver pres en consideració a l'hora de planificar i refer la ciutat, per exemple.
Tres propostes expositives:
1 El reportatge fotogràfic es va concebre en pel·lícula monocromàtica, per tant, es proposa una selecció d'imatges ampliades sobre paper baritat (30x40cm) amb tècniques químiques. També com a reivindicació de les arts artesanals que estarien més en sintonia d’una manera física amb l'esperit del reportatge. És imprescindible que la sala disposi dels materials adients que permetin el muntatge i protecció de les còpies, marcs amb vidre i paspartú.
2 En cas que no sigui possible, les fotografies poden exposar-se en paper digital sense emmarcar.
En ambdós casos cada fotografia anirà acompanyada d’una cartel·la amb un text explicatiu del seu context polític i social.
El reportatge consta gairebé de 300 fotografies, es poden seleccionar una cinquantena, més o menys, depenent de l’espai de la sala.
3 Un mix entre les dues primeres propostes més la projecció o emissió en pantalla de reportatges videogràfics de la meva autoria relacionats amb el tema principal, en bucle. També, aprofitant el marc expositiu, es pot fer una presentació del llibre d'aquest reportatge o taula de debat entorn els temes que planteja l’exposició i el llibre.
Exposició a Barcelona i participació en el festival Mitgeres de Valls.
Ha passat inadvertida perquè els mitjans de comunicació s'entesten d'ignorar el meu llibre, però a la fàbrica barcelonina Fabra i Coats del districte de St. Andreu hem tingut una petita mostra fotogràfica del reportatge, BARCELONA sobre Barcelona. Espais de conquesta 2002-2007. Ha estat dins el marc del Festival de les Arts Comunitàries de Catalunya celebrat entre els dies 4 i 7 d'octubre.
L'editora del llibre, Lola Renau i la fotògrafa Loreley Ritta durant el muntatge de l'exposició.
Uns dies abans vaig tenir l'oportunitat de presentar el llibre a la seu de l'Arxiu Històric del Poblenou a la Torre de les Aigües. Em van acompanyar l'especialista en geografia i història Mercè Tatjer, la periodista Maria Favà i en Manuel Delgado, professor d'antropologia religiosa. Era la segona presentació, la primera va ser a l'abril a la Facultat de Geografia i Història de la UB al Raval. En aquella ocasió la presentació anava a càrrec dels antropòlegs Manuel Delgado i Gerard Horta. Un mitjà (BTV) es va presentar per fer una petita connexió en directe. Abans, al cap de pocs dies d'haver publicat el llibre, una ràdio tarragonina (amb el programa mariner, Arran De Mar) s'havia interessat pel projecte i el periodista Fran Richart em va entrevistar. Dos únics mitjans fins ara.
La tercera presentació del llibre s'ha fet a Valls.
A la capital de l'Alt Camp fa sis anys que se celebra una mostra permanent de fotografies en gran format. Les imatges es claven en mitgeres cèntriques de la ciutat per denunciar el seu estat d'abandonament i degradació. D'aquí li ve el nom a la mostra: "Mitgeres". També és una celebració cultural amb exposicions i presentacions de llibres i projectes on la fotografia documental és la protagonista. A més a més, "per retre homenatge a la nissaga de fotògrafs vallencs Català-Roca." http://www.mitgeres.cat/
"Mitgeres. Mostra de fotografia documental al carrer" és una acció i mostra fotogràfica organitzada per Llumull Accions Audiovisuals amb el Casal Popular la Turba i enguany du com a títol: Perifèries. En aquesta ocasió un parell de fotografies seleccionades de deu fotògrafs decoren espais perifèrics respecte al centre històric, reivindicant amb aquest esdeveniment la seva conservació.
El fotògraf i activista cultural Francesc Parés ens va fer de guia durant la ruta comentada de les mitgeres intervingudes fotogràficament amb alguns dels seus autors.
El recorregut continua fins als retrats del jove fotògraf Marc Honrubia Fernández.
En acabar la jornada, cap al vespre, després de les presentacions del meu llibre i el reportatge d'en Gian Marco, sortint del casal ens va sorprendre la marxa solemne d'una processó.
(Les fotografies de la Fabra i Coats són del dia 3 i les de Valls corresponen al 7 d'octubre).
11 d'octubre de 2023.
El llibre "BARCELONA sobre Barcelona", és un fet!
El podeu trobar aquí: https://neret.cat/producte/barcelona-sobre-barcelona/
Des del 2016, any en el qual la desapareguda editorial Gregal es va interessar pel meu treball i gairebé set anys després, finalment he aconseguit publicar aquest reportatge fotogràfic i al tercer intent; una editorial per intent i amb la tercera, l'editorial Neret amb la Lola Renau al capdavant, el somni s'ha fet realitat.
En aquesta entrada teniu una breu explicació del meu periple editorial i el principal problema que se'm va presentar: https://jordisecall.blogspot.com/2021/11/iniciem-una-campanya-de-micromecenatge.html
Resumint, el que havia de ser una coedició exitosa amb el mateix ajuntament de la ciutat comtal, es va acabar convertint en un malson de trobar una editorial independent que se'n volgués fer càrrec del projecte.
És força costós de produir un llibre amb fotografies i difícil de publicar si a més a més conté una crítica social o de denúncia que afecta el mateix territori. Així doncs tenia dues opcions, fer un llibre de fotos o foto-llibre per donar-me a conèixer professionalment però, a canvi de sacrificar una part del contingut més delicat o la segona opció, la més costeruda, continuar endavant amb aquest llibre que acabem de publicar, a pèl, sense cap ajuda externa. I l'hem fet tal com me l'havia imaginat des del principi, sense escatimar res. Se m'ha respectat el disseny i tot el contingut.
No em podia imaginar fer-ho d'una altra manera i trair, si m'autocensurava, l'esperit del mateix reportatge i trencar el meu compromís com a fotògraf amb totes les persones que el protagonitzen. Vaig compartir un lapse de temps per conèixer els seus anhels i patiments per testimoniar-ho amb una càmera i explicar-ho més endavant, deixar constància que aquell passat de lluita va existir. La imatge hi és, però no valdrà res si no la podem explicar nosaltres mateixos que ho vam viure. A l'Ajuntament les fotografies no els incomodava, se'ls feia molest el que jo explico d'elles.
He pagat la penyora de veure passar el projecte per diverses mans que es tradueix en temps i molta paciència i un dalt a baix d'emocions fins al simple desesper de veure portes tancades. Aquest país viu un moment tèrbol i si com a autor, no fas la gara-gara al poder establert, als seus vassalls, se't marginarà sense contemplacions. Queden poques editorials realment independents, queden molt pocs periodistes honestos, en general hi ha mot poca empatia.
Malgrat tot, el llibre hi és, "Ja és una realitat innegable i incontestable!" com em va dir l'amiga Alba.
16-1-2023
[PREVENDA] Excel·lent testimoni fotogràfic... (Neret Edicions)
Neret Edicions s'ha compromès a editar el llibre. Per fi, al tercer intent i un grapat d'anys per aconseguir materialitzar el meu reportatge en un llibre, una petita editorial barcelonina s'atreveix a editar sota demanda, això sí, un llibre car de produir i amb un text que pel que sembla no agrada a l'Ajuntament de Barcelona.
Ara mateix estem a la fase final i és per aquest motiu que l'editorial ofereix el llibre amb un 10% de descompte, fins al 30 de novembre.
El podeu trobar aquí: https://neret.cat/producte/barcelona-sobre-barcelona/
BARCELONA sobre Barcelona. Espais de conquesta 2002-2007
Aquesta és una sinopsi del meu reportatge fotogràfic, un llibre amb fotografies sobre la transformació urbana de Barcelona i les resistències que van sorgir. Amb una mirada crítica enfocada en la deriva de la ciutat cap als fastos neoliberals d'inicis del segle XXI. És el testimoniatge gràfic sobre la imposició d'un model de ciutat sobre un altre: la BARCELONA grandiloqüent, en majúscules, sobre l’altra Barcelona, la dels espais del poble que el poder fàctic va voler conquerir.
Pròleg. Un altre món havia de ser possible
Iniciem el llibre amb un pròleg entorn les manifestacions antiglobalització de Barcelona contra el Banc Mundial, l'any 2001. Aquest moviment contestatari agermanat amb els seus correligionaris italians durant la celebració del G-8 a Gènova, reivindicava que «Un altre món és possible».
La impressionant demostració de força a Itàlia, contra les cites de les elits, que va comptar amb una important participació catalana, va encendre a Barcelona una inèrcia de lluites obertament anticapitalistes.
La reorganització neoliberal del segle XXI, amb la nova mundialització de l’economia, va afectar de ple la morfologia de Barcelona i els seus usos, fent prevaldre, per sobre de tot, el mercadeig especulatiu. I enfront d’això les víctimes: el veïnatge (volàtil), els migrants (sense drets), els treballadors («d'una indústria obsoleta», segons el regidor de torn), els artistes (anònims) i la joventut idealista («radicals», a ulls dels mitjans generalistes).
Va ser un temps de debat intens sobre el model Barcelona, un debat intel·lectual per a minories, però un debat que al cap i a la fi va resultar estèril perquè la ciutat anava caient davant nostre en mans dels especuladors. La impugnació acadèmica es va retroalimentar amb les mostres de rebuig del carrer, «Contra l'Europa del capital i la guerra» per exemple.
La ruta metropolitana s’inicia, per lligar aquest pròleg, amb els okupes internacionalistes a Can Masdeu: part i ànima d’aquelles mobilitzacions.
La ubicació física de la casa, una antiga leproseria reconvertida en centre social que emergia per damunt de la ciutat, a la vall de Sant Genís a Collserola i que mirava de reüll la tempesta urbana que evolucionava als seus peus, ens servirà de llançadora. Allà dalt, precisament, els okupants experimentaven noves maneres de conviure que contravenien els dictàmens del mercat capitalista.
Capítol primer- L’urbanisme de les «Cultures»
El primer capítol visita el barri del Poblenou en ple procés de transformació. Mostra el regust amarg de la derrota i de la pèrdua de la memòria històrica, així com la destrucció d'un entramat fabril perfectament funcional i actualitzat dins dels recintes de Can Ricart i l'Escocesa.
La seva «reconquesta» amb la consegüent eliminació dels llocs de treball és l'exemple paradigmàtic de la irracionalitat immobiliària auspiciada per les institucions.
A mesura que anava avançant la construcció del «Fòrum de les Cultures» també ho feia la seva ombra agra que s’estenia ràpidament per tot arreu. La vida al Poblenou bategava al ritme frenètic de la piqueta i a marxes forçades durant l’any 2003.
Amb el projecte «22@» els antics amos del Poblenou van fer palès que el barri encara els pertanyia i que el volien recuperar. Per això, la progressió gràfica en aquest capítol descriu l’anorreament sense treva de carrers sencers. És el contrast entre allò que és genuí, l'arquitectura obrera per exemple, amb la nova, cara i prepotent edificació del sector terciari.
Capítol segon- Arquitectura de guerrilla
Enfront de la subjugació del Poblenou, el segon capítol reconeix el mèrit de la insubordinació, en l'espai anomenat popularment com el «Forat de la vergonya», al Casc Antic.
Serem testimonis d'un èxit contra les polítiques autistes de l'Ajuntament de Barcelona i que fotogràficament s’entrega al protagonisme dels veïns.
També dona peu a parlar de la política d'higienització impulsada per tota la Ciutat Vella amb els seus «esponjaments» immisericordes, gens respectuosos, una altra vegada, amb els seus habitants i el patrimoni històric.
La mescla de persones de diferents orígens que estimen aquest espai i que el defensen, és una bona mostra de la Barcelona cosmopolita i desobedient.
La resistència del Forat de la vergonya i la campanya per salvar Can Ricart al Poblenou, van finalitzar l'any 2007, per aquesta raó, el reportatge finalitza a les acaballes d’aquell any. I, tot just poc després, va esclatar la crisi econòmica iniciant un nou cicle d'incerteses, però aquesta era una altra història.
Capítol tercer- L’enemic és el carrer
El tercer capítol tanca el fotoreportatge amb un reguitzell de fets i mobilitzacions, principalment centrades entorn de la xacra d’una ciutat reconvertida en marca comercial sota la batuta antisocial del «Model Barcelona». Un recull d'accions protagonitzades pel col·lectiu okupa i la lluita dels sensepapers, especialment àlgida en aquells temps. La protesta contra el Pla Caufec, l’oposició a la llei monocromàtica del civisme i l’exitosa campanya de desemmascarament del Fòrum, etc. També formen part d’aquest capítol, el dramàtic enfonsament del Carmel i les marxes fúnebres dels barris sotmesos a la petja destructiva de l'Ajuntament. Retrats de la brutalitat policial pel domini de l’espai públic i el càstig i la repressió cap a la dissidència, els desnonaments, la injustícia.
Tots aquests fets reunits de manera seqüencial contextualitzen el moment institucional i els seus discursos, amplificats pels titulars de les capçaleres de la premsa hegemònica. Per sort, la contrainformació dels moviments socials, els seus cartells i l’inici de la informació alternativa via internet van anar prenent rellevància a principis del nou mil·lenni. De tot això se'n parla també en el llibre.
Epíleg. Escriure amb llum Barcelona: la lluita de classes i el combat per la vida
Després de l’epíleg, a les pàgines cronològiques del llibre recuperem els apunts personals del fotògraf i les notícies del moment, tant les de la premsa «oficial» com la dels moviments socials, corresponents a cada imatge. És interessant observar els seus punts de vista i els estils periodístics normalment confrontats.
Van ser sis anys i escaig en els quals el fotògraf va estar immers en aquest projecte personal. N'ha resultat un fotoreportatge d’una època efervescent sobre la qual s’ha debatut i estudiat molt, però a la que potser, li mancava un relat gràfic.
Detalls tècnics de com s'ha dissenyat aquest llibre:
Llibre de fotografia amb textos de diversos autors, enquadernació rústica amb solapes; aproximadament, 360 pàgines. 274 fotografies en blanc i negre.
Textos de Manuel Delgado, Gerard Horta, Miquel de Palol, Jesús Rodríguez, Jordi Secall i Mercè Tatger.
Un somni frustrat per segon cop.
Una campanya nefasta per part de l'editorial esvaeix els meus somnis de publicar, ara per ara, i per segon cop el llibre. Dec una petita explicació a tots els que heu fet l'esforç de participar fent-vos mecenes i entregar el vostre vot de confiança cap al projecte.
La proposta de fer un Verkami va partir de la mateixa empresa editorial. Vaig accedir confiant amb la seva capacitat de moure el projecte i fer-lo visible als mitjans i entitats afins i els mateixos contactes de l'editorial. Per sorpresa ens hem topat amb un menyspreu gairebé absolut per part del món cultural i periodístic català. Només un mitjà digital es va dignar a fer un article cap al final de la campanya: https://www.totbarcelona.cat/cultura-i-oci/imatges-barcelona-contra-especulacio-principis-segle-156845/
Al marge d'aquest buit publicitari jo he anat movent el Verkami en la meva xarxa tuitera i vaig escriure a moltíssima gent desconeguda de manera privada. En alguns casos vaig rebre resposta que es traduïa en retuits i en algun cas en mecenatge. He conegut de manera virtual a gent preciosa que m'ha estat animant en tot aquest temps. També m'he decebut amb molts d'altres dels que potser n'esperava massa.
Entitats amb alguna dependència amb l'ajuntament però crítiques al mateix temps de la seva gestió han rebut el projecte generalment amb molta fredor. El "atado y bien atado" franquista també funciona en l'àmbit municipal.
Segurament ho podia haver fet millor, evidentment, però no he trobat la fórmula.
Vaig suposar que les dinàmiques internes de funcionament d'una editorial se supeditarien al meu projecte amb la implicació necessària per poder tirar-lo endavant. En aquest cas no ha estat així. Cap proposta es va afegir al marge de les meves indicacions. He estat bregant des del dia u de la campanya amb una editorial gairebé absent. A mi m'ha fet perdre aquesta oportunitat d'or que et brinda un micromecenatge i m'ha fet quedar malament davant les 65 persones que s'havien fet mecenes. De totes maneres conservo el vostre correu per agrair-vos-ho en un futur, si és que s'esdevé amb la publicació del llibre.
M'he tornat a cremar i la decepció de tot plegat és enorme. A mi no em queda esma d'agafar una càmera i implicar-me en un projecte personal de la mateixa manera com vaig fer amb aquest reportatge frustrat. Quan ets jove a vegades et pots permetre el luxe de tirar-te de cap en una aventura amb la confiança que en algun moment o altre serà rebuda amb prou interès per a continuar endavant. Ja no ho sóc de jove i aquesta energia necessària que et dóna un reconeixement cap a la teva feina, segons sembla, no hi és o si hi és, és insuficient. Si no, el llibre estaria en les vostres mans.
Salut i gràcies.
Pàgines virtuals del llibre. "BARCELONA sobre Barcelona. Espais de conquesta 2002-2007"
Representacions infogràfiques de pàgines interiors, corresponents al llibre de la campanya de micromecenatge. Si voleu, les podeu fer servir lliurement i ajudar-me en la difusió del projecte editorial.
https://www.verkami.com/projects/30463-barcelona-sobre-barcelona-espais-de-conquesta-2002-2007
