És un blog per promoure un projecte de llibre fotogràfic. + info al perfil

Primer de Maig a Sabadell i PERBEERSIONS

La mani rutinària del Primer de Maig a Sabadell ha acabat amb un concert digne d'una revolució, vull dir, que si a una revolta, amb sang i foc, com ha de ser, li haguéssim de posar una banda sonora de fons, més que res, per emfatitzar-la encara més, la música disparada pel grup PERBEERSIONS seria ideal.









Amb la banda sonora d'aquest grup, totalment desencaixada per aquesta rutinària jornada festiva del Primer de Maig, avui, sense res trencat a Sabadell, gràcies a ella, la recordarem.

Un llaç com a epíleg, de color groc

Hi ha persistència indignada perquè hi ha una gran majoria de catalans que avorreixen tot allò que fa soroll a Espanya. Volem marxar per salvar el nostre país i a nosaltres mateixos. Som suficients per fer-ho però no hi ha prou desesperació i anem fent d'aquesta manera, amb resignació, amb "la jugada mestra" abatuda i esperant la solució caiguda del cel.


La insistència pacífica no ens traurà d'aquí, evidentment. Ni les mirades d'odi que diu que fem la policia militaritzada del tricorni en el #judicifarça, quan ve a arrabassar-nos els drets i la salut. Però l'esperit irredempt hi és i continuarà sent-hi, alimentat per la indignació continuada que ens fan sentir aquells espanyols intransigents i el feixisme d'estat, amb polítics imbècils i jutges franquistes.


El groc de denúncia ho embafa tot. Hi ha activistes, polítics catalans a presó preventiva sense cap explicació i exiliats, però també artistes que han hagut de marxar perquè han esquinçat lleument amb la seva música aquesta democràcia de paper. El groc simbòlic, per tots aquests motius flagrants, està fet de granit.


No confonguem groc per independència, és més, el llaç d'aquest groc ennuega l'estelada i acaba ofegant el roig de la lluita per la llibertat.
És l'epíleg, el llaç groc, d'una revolta perfectament sufocada. És un epitafi que no apel·la a l'anhel de república, és simplement un crit estèril.


Ens pesa el final d'una lluita amb el groc d'un llaç. Escoltem la seva ranera i notem amb impotència les últimes guspires del foc extint, grogues i vibrants, com ens foraden la roba.

Imatges a la plaça de st. Jaume 20-3-2019

22-3-2019

Una victòria en fals

Em serveixo del somriure en fals del batlle de Sabadell, Maties Serracant, sostingut per centenars d'activistes que l'acompanyen en la seva entrada als jutjats, per anar finalitzant aquesta sèrie de reportatges.


Aviat serà el gran judici-farsa de la gran farsa. El que és ben real és l'exili i la presó per alguns. Les denúncies, les detencions, les agressions, la mutilació d'un ull, les amenaces i els insults dedicats als catalans no ho són pas de farsa. Tanmateix, em fascina les mostres de fortalesa que diuen que traspuen entre els barrots de la presó; que si els ostatges catalans estan forts... Repetint aquest mantra, passi un dia, passin els anys, per aconseguir estabornir-nos o estupiditzar-nos. El somriure d'aquest batlle és un somriure ple de dignitat però no ens enganyem, és el somriure de la claudicació, un somriure que sembla capaç d'empassar-s'ho tot: La injustícia; amb el cap ben alt això sí, davant l'enemic.

Ja fa 46 entrades d'un capítol que ha entrat abruptament amb tot el seu color i actualitat dins aquest blog. Són les "Imatges d'una revolta catalana per al segle XXI." No és més que un títol provisional i que s'escauria únicament pels reportatges inicials. De fet, el seu títol final serà un altre ben diferent, descartant l'èpica perquè no la mereix.

M'he entregat a la fotografia en color en aquesta aventura, també ha estat un retrobament amb el fotoperiodisme que feia temps havia aparcat.
I m'ha passat com a tants d'altres, que sentint-nos estrangers en la nostra terra, ens hem deixat dur per la força d'uns esdeveniments que ens ha arrencat amb fúria la roba, ens hem mullat i hem quedat completament nus. I no em refereixo a la fotografia.


Despullat i sento vergonya.
Sento la vergonya d'haver cregut en una classe política de la qual mai abans hi havia confiat, de fet, l'havia odiat amb tota l'ànima i se m'ha demostrat que hi ha inèrcies que són resistents al canvi malgrat que hi hagi un corrent propici. Aquesta aprehensió personal no ha arribat a desaparèixer i es pot notar en el transcurs del blog, on les imatges de polítics són minses. Encara rai...

En el post 34 m'estava predisposant a anar finalitzant aquesta història. Tot el que he escrit al compàs dels esdeveniments i el que vaig fotografiar des d'aquell post no ha evolucionat substancialment del que ja havia viscut i ara no faig més que tirar terra per sobre l'assumpte. 

En la degradació absoluta de la democràcia en el nom de "la sagrada unidad nacional", ha vençut la degradació immediata dels agents independentistes, els quals recolzaven la seva força justament sobre la democràcia espanyola, totalment en fals, premeditadament.
La degradació de la política catalana, la dels moviments civils encarnats per l'ANC i Òmnium, víctimes directes de la brutalitat de l'estat i molt abans, víctimes d'una rendició incondicional amb la declaració a contracor d'una República també en fals, ha passat per damunt de les aspiracions d'un poble que ha donat la cara i que anímicament estava preparat per arribar amb els seus líders fins al final. Aquests líders mai van creure en la força del poble, de fet, ni la volen, ni la desitgen i menys els interessa que sigui el poble qui els empenti i els protegeixi. Van preferir claudicar i entregar la ciutadania "rebel" al no-res, als llims i deixar-la al descobert, completament nua, amb els seus anhels rebregats per terra. El teatre però, a alguns, els hi va sortir car. Potser no ho van calcular prou bé, potser van fer marxa enrere massa tard, potser, potser...

Tot just dient això, em repeteixo. Ja ho he dit abans, ja ho he vist abans, ja ho he fotografiat, el mateix, una vegada i una altra.


Va ser preciós l'esclat del 20 de setembre del 2017. Va ser preciosa l'organització clandestina que va materialitzar les urnes i les paperetes per tothom, fins i tot pels espanyolistes amargats de la vida que resideixen a Catalunya. Va ser preciós i real l'1-O, on la població va viure un dia amb els nervis a flor de pell i la dignitat i la valentia van guanyar.
Podem pensar en passat cada dia que passa i tota aquesta història s'aferrarà més als llibres i s'anirà encongint en l'horitzó. El que s'apropa ara és fosc i ja s'ensuma.

Amb tot això, els catalans hem fet palès al poble espanyol que hem trencat amb el seu Estat per sempre. Ja no hi ha retorn. I encara més, una gran majoria de catalans estan aprenent a llegir entre línies, estan aprenent a desconfiar de l'autoritat. Per fi estan aprenent perquè s'ha viscut i s'està aprenent a no creure en el sistema. Només ens manquen les eines per re canalitzar aquesta mar d'indignació. Perquè tenim una mar indignada i aquesta és la gran victòria catalana. En fals, però és una victòria.

La fotografia és del dia 28 de gener de 2019. El batlle de Sabadell està imputat pel seu suport al referèndum de l'1 d'octubre i per malversació de fons públics a causa d'una denúncia d'un ciutadà espanyol de Múrcia.

1-2-2019

21D Tot sota control



Fa un any vam guanyar unes eleccions imposades pel govern espanyol i la comunitat va ser intervinguda sota el control estricte de l'article constitucional núm.155.



Havíem d'investir el president exiliat d'alguna manera o d'altre però ERC no es va atrevir, no volien més màrtirs. Ara hi ha un president titella que funciona gràcies als mecanismes de Madrid i per ell, l'efemèride de la nostra victòria truncada, el "21d", s'ha celebrat amb una ocupació policial de tot Catalunya amb més de 9 mil policies.







El govern socialista ha escollit "casualment" aquesta data per fer la seva "cumbre de ministros" a Barcelona. No hi ha hagut cap problema destacable al marge d'aquella militarització de la ciutat i tots els polítics i llepaculs n'han sortit molt contents.





Al sistema per ara li va bé aquest lligam independentista amb l'estat espanyol dirigit pel PSOE i mentrestant esperen que els catalans ens anem barallant entre nosaltres o ens cansem de donar cops (copets) contra el mur.





A Catalunya tot està sota control. Ens vigilen.









A Espanya, tot està per fer i el feixisme s'exposa obertament sense vergonya.

21-12-2018

Contra Catalunya

Anar contra la comunitat autònoma de Catalunya forma part de la idiosincràsia de l'estat espanyol. És natural la bel·ligerància amb què actua l'Estat per defensar aquella Espanya imaginàriament indivisible "por la gracia de Dios". I cada vegada que Catalunya aixeca al cel la seva estelada, la democràcia cau dins la fossa comuna on viuen les dictadures.


El dissabte dia 10 de novembre vaig fotografiar a Barcelona el dia més trist d'aquesta batalla catalana per la llibertat. El centre de la ciutat estava ocupat literalment per un exèrcit de mossos d'esquadra per protegir una manifestació ultra que pretenia homenatjar als cossos policials que van actuar contra el referèndum d'autodeterminació de l'any passat.


Van ser molt pocs els ciutadans que van sortir al carrer per defensar la dignitat i es van trobar bloquejats per aquell exèrcit. Els feixistes van poder celebrar tranquil·lament l'escarni contra la democràcia.


I és que el govern encapçalat pel president provisional de Catalunya cada vegada que permet exaltacions de bàrbars dins la ciutat, demostra una feblesa determinant que va en contra del seu propi país.


Ja és el segon cop que deixen desfilar aquests provocadors anticatalanistes i tenint en compte els aldarulls de la primera convocatòria, amb els mossos carregant contra manifestants antifeixistes és incomprensible la repetició. Això és anar contra Catalunya.


Anar contra Catalunya és no fer absolutament res i omplir-se la boca de discursos enardits que al minut següent ja s'han oblidat. Aquest govern està fent això i res més, tret de destruir tot el que l'independentisme havia aconseguit fins ara.


Un govern estèril que utilitza la seva policia per protegir aquells energúmens encarnats pels cossos repressius espanyols va contra Catalunya, contra el poble català!


I és més pervers, quan el govern pretén subordinar una nova revolta com a resposta a les previsibles sentències condemnatòries contra els presos i els exiliats independentistes.


Un govern que no reacciona en aquest mateix moment quan és ell qui té tancades les víctimes en les seves presons és una absoluta vergonya!


Com se suposa que haurem de reaccionar davant la injustícia quan els condemnats ja siguin massa lluny? Amb una manifestació més? Amb una manifestació groga?


Què se suposa que hauria de passar si miraculosament l'estat espanyol fes un moviment audaç i els deixés lliures? Començar de bell nou i confiar en la democràcia espanyola i anar eixamplant la base fins a l'infinit?


Hem perdut definitivament la batalla per la República i ara tornarem a perdre la batalla pels presos.


Òmnium i l'ANC haurien de recordar que no poden empresonar a tot un poble i aquest poble encara els espera.


Anar contra Catalunya és un govern capcot i atemorit amb tota la raó del món, però també recelós amb la seva ciutadania. Patim uns polítics que s'aferren a la cadira, incapaços d'entomar aquestes limitacions i dimitir honorablement per anar aquesta vegada sí, a favor de Catalunya.

10-11-2018