És un blog per promoure un projecte de llibre fotogràfic. + info al perfil

El color de la flama



En la calor estiuenca catalana hi habita una petita flama de color groc intens. Aquesta flama només balla en una direcció a desgrat de la política i no afluixa gens. La flama viu al cor del poble català, d'ara i de temps enllà i quan plou s'aviva.


En la calor estiuenca espanyola hi ha un cri cri obsessiu. Un cri cri i el brunzit de les mosques amb el lema monòton del gripau. En el pantà Espanya un jutge orquestra i obeeix la Sagrada Escriptura de la unitat. Al jutge que es diu Llarena les arnes li fan la gara-gara i li brillen al cap. Giravolten, animals i jutge al voltant de la flama catalana.


En aquest cri cri espanyol hi ha un odi cru que estúpidament atia el foc que és inexplicablement a redós. La flama groga crema seny contra l'últim argument que els hi queda als victimistes, als espanyolistes, al feixisme i que després d'intentar-ho tot, el seu somni d'impotència és el de la fractura incendiaria, un incendi descontrolat.


Si atansem la mà, el foc petit forada, no es deixa atrapar. Catalunya amatent dins el color de la flama. Quan la calor de l'estiu minvi hauríem d'aviar el groc i que els piròmans constatin que han perdut Catalunya per sempre i que el poble mana.


Amb els captius dins del nostre territori, ara que la Generalitat ha recuperat la clau i la justícia alemanya s'ha ventallat el rèptil espanyol, semblaria indicar que és un bon moment per revolucionar el color de la flama.


Aprofitem les brases enceses de la revolta passada, del setembre i l'octubre passat. Qui estigui disposat a recollir aquesta energia abans que s'apagui definitivament, que pot ser d'un roig intens de sang, que cremarà a les mans, que ho faci i que mai ens puguin retreure que els catalans no mereixíem una República.


Per molt que l'aigua s'hi atansi la flameta groga perviu. I sort que encara plou a Catalunya i en ple estiu. Que el cri cri de les bèsties no ens aparti del camí.



Fotografies de l'ocupació simbòlica de la presó Model de Barcelona per part dels CDR.

14-7-2018

El gran simulacre

D'entrada amb el 155 hi havia l'esperança. Abans del 155 hi va haver la revolta, que era segons alguns tota una revolució,  "la revolució dels somriures" de la Muriel Casals o "la revolució catalana", tal qual, d'en Ramón Cotarelo per exemple. Entremig vam veure com la covardia anava prenent forma i la majoria vam callar.
Ara que hem claudicat m'atreveixo a criticar la part que ens pertoca en la pràctica d'un pacifisme que se'ns ha girat en contra.


Amb l'excusa de la lluita no violenta a tota ultrança, la revolta catalana es va domesticar de seguida i per això vam seguir confiant a l'engròs amb els polítics professionals.

Aquest pacifisme impressionant, però mal entès, ens ha dut a permetre la gran desfeta. Quan veus la negativitat de la gent davant una barricada defensiva que és perfectament compatible amb el fet de plantar cara pacíficament, tal com es va fer durant el referèndum de l'u d'octubre, t'adones que hi ha una feblesa enorme dins el moviment independentista. Estar enmig de l'ull de l'huracà d'uns mitjans de comunicació totalment bel·ligerants on  tothom se sent observat i avaluat en com reacciona davant la repressió, ho dificulta tot extremadament. Ens esvalotem entre nosaltres abans de consensuar si una acció defensiva que vagi més enllà d'aixecar les mans i deixar-se estomacar és violència.


I no pot ser que la gent que malauradament està pagant la seva insubordinació amb la presó digui al poble el que ha de fer o no fer, perquè l'està condicionant. Perquè el poble els escolta i els venera.

L'exili del president Carles Puigdemont i la gran burla que van representar les eleccions dictades del 21D amb la divisió sobiranista, la covardia del parlament per no investir al president deposat, ha anat desmobilitzant a tot un poble que estava disposat a arribar fins on fos per defensar la República. I la culpa és nostre. Estem movent-nos a cops de repressió dins una processó misericordiosa de color groc i amb una obediència cega cap als que manen, en llibertat o des de la garjola. Aquesta actitud cristiana de posar l'altra galta, d'obeir, ens fa recular a la mínima de canvi.


I és que a més a més, ens hem hagut d'empassar tantes vegades la ràbia i la impotència, que ens hem quedat garratibats psicològicament. Ens hem quedat garratibats per l'èxit de l'u d'octubre i de les nostres meravelloses marxes per la llibertat i vagues que no s'ha trencat ni una paperera.

A mi em fot continuar sent part del reino, però em fot més encara, haver fotografiat els meus conciutadans celebrar una República falsament proclamada. Veure'ls plorar d'alegria i celebrar amb ells la victòria dins un escenari que n'ha resultat totalment de cartó pedra. Que la victòria ens la van fondre l'endemà mateix!


Catalunya ha iniciat un gran simulacre amb una factura molt alta. S'ha assajat amb la revolució tal com ho fan els ultres espanyolistes amb el seu fonamentalisme. Dins el Parlament català també s'ha fet un simulacre de desobediència i al mateix temps el feixisme s'exercita per mitjà dels seus apologetes sense passamuntanyes, els partits polítics que hi són per fer bullanga i amenaçar.
Espanya, en canvi, no ha jugat pas. Ells sí que s'ho han pres molt seriosament. Ens han pres com a poble rebel molt seriosament. Aquells no fan simulacres i van a totes. I el problema és que ens hem quedat aquí, palplantats dins l'enuig col·lectiu contra el preu que ens fan pagar per la nostra gosadia.
El respecte cap als activistes i els polítics independentistes segrestats molt intel·ligentment per Espanya, dels polítics que s'han hagut d'exiliar, pesa més que les raons de la nostra lluita.


Ara ens toca vagar en terra de ningú, penjant llaços, cridant pels que han caigut en desgràcia; no ho podríem deixar de fer i sobretot per la reacció de l'enemic davant aquests petits actes solidaris.

Les fotografies corresponen a la jornada de lluita dels CDR de Sabadell dels dies 15 i 16 de juny. Es va ocupar l'Ajuntament per tal de combatre l'ensopiment i reactivar alguna cosa (la República?). Malauradament la descoordinació i altres elements van fer abandonar la protesta ràpidament.

Continuarà?

20-6-2018

Una perillosa precarietat democràtica

Per terra, mar i aire "la marca Espanya" és l'exèrcit. Espanya fora d'Espanya no és res.
Des de dalt el soroll ens tenalla i guaitem cap amunt, uns amb el foc a la mirada, els altres ens ho mirem amb por.
Tal com la veritat s'esquinça a Espanya, avions militars estripen el cel de Tarragona pel gaudi d'una minoria exaltada.


Dimecres 16 de maig, Bèlgica no entregarà els polítics exiliats Meritxell Serret, Lluís Puig i Toni Comín a les autoritats espanyoles pels errors tècnics en la formulació de l'euroordre emesa pel jutge del Suprem, Pablo Llarena.
Tot indica que en la qüestió referent als procediments judicials contra Catalunya, malgrat motius merament de forma, sembla que a Europa l'aire va corrent, es va renovant i és net, mentre que a Espanya l'aire que impera és el reflex de la seva idiosincràsia, d'una astaticitat petulant que el fa més i més dens cada dia que passa. El Tribunal del Suprem espanyol s'està fent molt famós fora del seu país. La mala imatge que dóna actualitza aquelles altres imatges de brutalitat policial contra el referèndum i cada vegada que apel·len a la seva democràcia o a "la marca Espanya" la riota dels països nòrdics ja la sentim fins aquí. Al jutge Llarena la bandera el cega tant que necessita que algú li redacti les euroordres perquè d'una vegada per totes es pugui demostrar que mai hi ha hagut delicte de rebel·lió ni de malversació en el procés català. Europa ja no és indiferent, no ho pot ser, és inevitable.


Espanya es perd en una davallada democràtica gràcies al seu fonamentalisme patriòtic que alimenten de carronya, polítics de tots els colors.

El mateix dimecres dia 16 es complien els set mesos d'ignomínia que barra la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
El seu crim, obrar d'una manera extremadament pacifista i pecar de radicalisme democràtic per acompanyar a tot un poble que es va plantar i va dir que prou, entre altres delictes de caràcter profundament humanistes. Set mesos de presó preventiva, set mesos d'injustícia, set mesos amb els Drets Humans arrabassats, set mesos de democradura en una Espanya desemmascarada.


Quan el sistema espanyol ha topat amb la determinació estoica d'una de les seves colònies a reivindicar-se com a futur Estat sobirà, s'ha vist completament desbordat. L'Imperi monàrquic, massa arcaic i d'escassa intel·ligència emocional ha respost a la brava contra un desig polític que s'ha presentat amb tot el temps del món, que ha anat sempre de cara, que s'ha reiterat en el diàleg i la negociació, amb civilitat, amb educació i en to de pau, per tal de no ofendre, de no ferir susceptibilitats, perquè venim d'on venim.
Aquí ja havíem escoltat la llegenda d'una Espanya indivisible en què "Todo está atado y bien atado" i que les vies del Ave hi són per reafirmar la grandiloqüència amb acer i materialitzar l'amenaça de la "España, una, grande y libre". I sabem que la història de Catalunya està feta de grans victòries i grans derrotes amb molta sang i destrucció. Som un poble vençut militarment. Aquí fa anys que se'ns menysprea. Que amb el tactisme de polítics majoritàriament corruptes s'ha anat fent país. Que s'ha anat recuperant a poc a poc la llengua que els nacionals ens van intentar furtar. Tantes vegades que ho han intentat, d'anorrear la nostra cultura, que ha de renéixer amb més força cada vegada per pur instint de supervivència amb un sentiment identitari après, no de l'escola tal com pretenen manipular els tòxics, si no del que ens ha arribat directament de la veu de les nostres mares, pares i avis; d'allò que eren i allò que som. I des de baix.


Continua dimecres, el dia que cridàvem pels nostres defensors de la pau, un dimecres que feia els set mesos que els Jordis estan segrestats molt lluny de casa. En aquell dia tan especial el secretari general del PSOE apareixia públicament per proposar que es modifiqui el codi penal per tal d'adequar el delicte de rebel·lió a mida del cas català, o sigui que vol que hi hagi delicte sense aixecament armat, per tant, reconeix implícitament que la revolta catalana es va fer sense violència. També s'hi afegia el partit ultranacionalista VOX (un partit irrellevant en nombre de votants) amb una querella contra el nou president de la Generalitat i l'exigència de la intervenció immediata dels mitjans de comunicació de Catalunya. No diuen gairebé res de nou aquells dos partits en aquesta competència per l'odi de la qual Ciudadanos i el PP en són capdavanters.

El nacionalisme bel·licós, aquell nacionalisme hereu del cop d'estat assassí de Franco ens ronda. Sentim que fruit quaranta anys de dictadura que va matar tots els "mal ciutadans" que va poder i va reeducar a la resta amb un adoctrinament al so del fuet eclesiàstic per convertir-los en "bons", una majoria immigrant d'Espanya que viu a Catalunya no s'ha pogut despendre mai d'aquella rèmora. I més penosament, molts ciutadans que han nascut a Catalunya amb formació acadèmica, amb una educació d'esquerres, els veiem com encara prediquen una equidistància que en aquests temps d'injustícia, d'arbitrarietat judicial, de feixisme extravertit els fa còmplices de la raó de la força. Són vergonyosament còmplices d'una versió sibil·lina de l'"A por ellos", mentre mitifiquen el Maig Francès i reverencien la figura de Salvador Puig i Antich.


Dies enrere, en el debat d'investidura del cent trenta-unè president de la Generalitat, Xavier Domènech de Catalunya en Comú clamava indignat des del faristol del Parlament: "Necessita Catalunya d'una vegada deixar de resistir per començar a construir i a guanyar! Ja n'hi ha prou de recrear-se (...)"

Evidentment que ell, des d'aquella talaia no durà mai el llaç groc de la resistència, ni el llaç groc de la solidaritat, ni el llaç groc de la denúncia, ni el llaç groc del no oblit. Ni durà mai el llaç groc de la dignitat que és el llaç groc de la desobediència i molt menys, li passarà pel cap dur el llaç groc per la llibertat. Ells, ell, prefereixen la passivitat col·laboracionista que facilita que s'hagin destituït dos-cents cinquanta-nou treballadors públics de la Generalitat en el que va d'aplicació de la intervenció despòtica del 155. Són seguici malgrat ells, dels que demonitzen i calumnien a docents catalans, d'aquells que criminalitzen i persegueixen a ciutadans pel fet de protestar o de defensar-se. A ells tampoc sembla que els afecta gaire que hi hagi gent a l'exili lluny de les seves famílies i presos polítics catalans dispersats en penals espanyols tancats preventivament en el segle XXI. 
Sento un brogit eixordador, miro cap amunt i en el mateix angle on vola aquella por, us veig a vosaltres.
I m'agradaria equivocar-me.

Els catalans tornem a estar en perill. La història negra d'Espanya es repeteix. I l'ocupació amb el 155 continua.

Les fotos. Diumenge 20 de maig, caces espanyols fan piruetes sobre Tarragona per reivindicar "la marca Espanya".
Les altres fotografies són del 16 de maig i corresponen a la manifestació a Sabadell amb motiu dels set mesos de presó de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

21-5-2018

Trencar la normalitat del Primer de Maig


El folklore festiu del Primer de Maig d'enguany animat pels sindicats grocs s'ha vist afectat per la intromissió d'elements subversius. Quan oficialment aquells sindicats havien clos el carnaval, tres marxes recuperaven més tard l'esperit de lluita originari d'aquell Dia Internacional de la classe treballadora.


A Barcelona les tres manifestacions van començar a desfilar per separat, acompanyades d'una fina pluja.


La primera va sortir de la plaça Urquinaona, era la marxa dels Treballadors per la República.


Un altre, formada per diversos col·lectius sortia de la plaça Universitat.


I la tercera convocada en el Forat de la Vergonya va aplegar alguns integrants del moviment anarquista que van alimentar la fúria rabiosa de les porres policials. En aquest cas vaig patir impediments per part dels manifestants en realitzar la meva tasca fotogràfica, per tant no hi ha cap imatge de la batussa.

Aquest probablement serà l'últim post que faci d'aquest procés independentista i fins a les noves eleccions (per resignació!). Estic plenament decebut de tot plegat.
Amb aquest reportatge en tinc prou; ja en van trenta-quatre des del setembre de l'any passat que he dedicat exclusivament al període actual d'excepcionalitat que viu Catalunya.

4-5-2018

El drac se'ns menja

23 d'abril de 2018, la Diada de Sant Jordi sota el "Imperio de la Ley". És el retrat d'un cavaller català ferit pel drac espanyol del 155.



L'orgia dels llibres i les roses es repeteix. Els turistes es disputen les rambles amb els barcelonins que han baixat expressament en una jornada que hauria de ser festiva.



Un fart de llibres d'actualitat i roses grogues. La festa catalana presa del consumisme i l'activisme pel llibre fet de pressa, que ens narra una història inconclusa.



L'imperatiu del groc per damunt del roig i a tot arreu. Un groc sentit per als que no hi són, per als desterrats de Catalunya i els que dissortadament han estat engolits per un drac massa real. És el drac que ens ha furtat el vermell de les roses.



El patró de Catalunya s'esforça per guanyar la croada i en el primer embat ja ha caigut.


Les tanques del Palau de la Generalitat buit són plenes de flors i en el cor de la plaça de Catalunya es viu la dignitat.




El recorregut fotogràfic. De bon matí, activistes dels CDR de Sabadell es fan la foto de família davant de la fiscalia de la ciutat en solidaritat amb el regidor de Sant Joan de Vilatorrada Jordi Pesarrodona, famós pel seu nas de pallasso i que estava sent jutjat en aquelles hores. Les altres imatges són del centre històric de Barcelona.

Imatges d'una revolta catalana per al segle XXI. 23 d'abril de 2018.

A cara descoberta



Anar amb el pit obert, a cara descoberta, amb l'esguard determinat apuntant cap a la fita. Els catalans van a cara descoberta i n'hi ha que se la tapen amb una careta, amb un nas de pallasso i desfilen amb la caputxa posada sense amagar-se de res.


Es planten davant de l'agressor amb les mans obertes, el rostre lliure i ara se'l tapen, alcen una estelada, el xiulet, escriuen a les parets. Caminen, corren, s'aturen, reculen o avancen; reculen de nou i si hi tornen, ho fan perquè volen.




Amb clavells recalcitrants maregen l'enemic, amb el color groc el tomben. El poble català fa coses com aquestes.


Ni l'abolició de la veritat, ni la instauració de l'odi, ni el regnat de la injustícia el frena.


Els avis, mares, fills, pares, amics, amants, malalts, enfollits, els vius i els rics, el radical i l'humil, el modest, l'adolescent, el coix i els solidaris són el mirall de la por de l'enemic on s'estimba.



Les mans enlaire del poble desarmat encén l'estultícia d'aquella gent tan simple.


Són mans al descobert plenes de raó i coratge, enlairades, conscientment sedicioses, profundament revolucionaries. Mans alçades que no volen el cel, s'estenen amunt per conquerir una República.

 





Una vegada més (i les que facin falta) fotos de la rereguarda d'una manifestació densa, lenta i massiva com el lema que la va encapçalar "Pels drets i les llibertats, per la democràcia i la cohesió, us volem a casa." Una gran protesta dedicada als nostres presos polítics independentistes però sobretot, pels sis mesos de presó dels Jordis.

Imatges d'una revolta catalana per al segle XXI. Barcelona 15 d'abril de 2018.