La destrucció de la morfologia urbana i la seva transformació radical per pur interés mercantil és brutalitat urbanística.
És una forma de guerra silent, formalment no declarada i desarmada però amb el mateix poder destructor que el de la guerra convencional.
He dit brutalitat urbanística desarmada i no és del tot cert, quan per fer fora a les persones d'un territori s'utilitzen funcionaris armats i s'envien màquines per acabar-les d'espitjar literalment. Però clar, és una guerra silenciosa i passa gairebé desapercebuda, no interfereix en el pols de la gran ciutat.
Brutalitat que esdevé terrorisme quan es malmeten edificis, tècnics que vandalitzen esbotzant sostres o esclaten incendis misteriosos que la policia mai arribarà a aclarir. Terrorisme urbanístic aplicat amb camarilles de matons amb malls per aterroritzar. Terrorisme i brutalitat quan arriba l'odre escrita de desnonament. I tot això es va fent a les palpentes.
La brutalitat urbanística dissenyada en els ajuntaments per aplanar el territori i entregar-lo asèptic al traficant de sòl.
Perfectament edulcorada brutalitat pel periodisme empalagós i venut, periodisme de publicitat que llepa la marca insistentment i calla o distorsiona quan la víctima planta cara. Periodisme còmplice amb la maquinària de guerra perquè s'ha de vendre ben florit i que no aixequi sospites. Perquè hi ha una guerra dins la ciutat amb desplaçats i enderrocs.
Com podem mirar el nou urbanisme, les noves formes, nous edificis que han devorat pedra a pedra tot un barri que era viu? De quina manera podem caminar en aquests carrers flamants sense vida o de vida aparent?
Vida aparent dels nous involuntaris conqueridors que no saben, que no en son conscients perquè no ho han vist, perquè caminen tant a les palpentes que no poden veure, ni sentir. Perquè quan desapareixia un carrer al tombar de casa seva ja s'havien escapolit massa ràpid cap a la feina. Perquè quan desnonaven als veïns del davant de casa la tele del fútbol ja se'ls havia engolit.
Perquè mentre a tu no et toquin no has de tèmer per res. Perquè no tens constància que això que hi ha ara sigui millor o pitjor que el que hi havia abans i en la tele no en parlen, ni mai abans en la universitat t'ho havien dictat. I perquè senzillament ni se t'acut plantejar-ho. Plantejar què?!
Ens va quedant un món ben estret, asèptic, controlat, viu en les palpentes.
"Arquitecto municipal. Lo que este escondido misionero municipal ha hecho y lo que ha dejado de hacer, equivale a algo más destructor e irreparable que el paso de la guerra por cada ciudad" Oteiza
Les fotografies son del Poblenou, concretament en el Parc Central i del Raval, en la zona de Robadors i sant Ramon just on ara hi ha l'esperpèntic hotel i l' edifici horrible de la Filmoteca.
És una forma de guerra silent, formalment no declarada i desarmada però amb el mateix poder destructor que el de la guerra convencional.
He dit brutalitat urbanística desarmada i no és del tot cert, quan per fer fora a les persones d'un territori s'utilitzen funcionaris armats i s'envien màquines per acabar-les d'espitjar literalment. Però clar, és una guerra silenciosa i passa gairebé desapercebuda, no interfereix en el pols de la gran ciutat.
Brutalitat que esdevé terrorisme quan es malmeten edificis, tècnics que vandalitzen esbotzant sostres o esclaten incendis misteriosos que la policia mai arribarà a aclarir. Terrorisme urbanístic aplicat amb camarilles de matons amb malls per aterroritzar. Terrorisme i brutalitat quan arriba l'odre escrita de desnonament. I tot això es va fent a les palpentes.
La brutalitat urbanística dissenyada en els ajuntaments per aplanar el territori i entregar-lo asèptic al traficant de sòl.
Perfectament edulcorada brutalitat pel periodisme empalagós i venut, periodisme de publicitat que llepa la marca insistentment i calla o distorsiona quan la víctima planta cara. Periodisme còmplice amb la maquinària de guerra perquè s'ha de vendre ben florit i que no aixequi sospites. Perquè hi ha una guerra dins la ciutat amb desplaçats i enderrocs.
Com podem mirar el nou urbanisme, les noves formes, nous edificis que han devorat pedra a pedra tot un barri que era viu? De quina manera podem caminar en aquests carrers flamants sense vida o de vida aparent?
Vida aparent dels nous involuntaris conqueridors que no saben, que no en son conscients perquè no ho han vist, perquè caminen tant a les palpentes que no poden veure, ni sentir. Perquè quan desapareixia un carrer al tombar de casa seva ja s'havien escapolit massa ràpid cap a la feina. Perquè quan desnonaven als veïns del davant de casa la tele del fútbol ja se'ls havia engolit.
Perquè mentre a tu no et toquin no has de tèmer per res. Perquè no tens constància que això que hi ha ara sigui millor o pitjor que el que hi havia abans i en la tele no en parlen, ni mai abans en la universitat t'ho havien dictat. I perquè senzillament ni se t'acut plantejar-ho. Plantejar què?!
Ens va quedant un món ben estret, asèptic, controlat, viu en les palpentes.
"Arquitecto municipal. Lo que este escondido misionero municipal ha hecho y lo que ha dejado de hacer, equivale a algo más destructor e irreparable que el paso de la guerra por cada ciudad" Oteiza
Les fotografies son del Poblenou, concretament en el Parc Central i del Raval, en la zona de Robadors i sant Ramon just on ara hi ha l'esperpèntic hotel i l' edifici horrible de la Filmoteca.