Per terra, mar i aire "la marca Espanya" és l'exèrcit. Espanya fora d'Espanya no és res.
Des de dalt el soroll ens tenalla i guaitem cap amunt, uns amb el foc a la mirada, els altres ens ho mirem amb por.
Tal com la veritat s'esquinça a Espanya, avions militars estripen el cel de Tarragona pel gaudi d'una minoria exaltada.
Dimecres 16 de maig, Bèlgica no entregarà els polítics exiliats Meritxell Serret, Lluís Puig i Toni Comín a les autoritats espanyoles pels errors tècnics en la formulació de l'euroordre emesa pel jutge del Suprem, Pablo Llarena.
Tot indica que en la qüestió referent als procediments judicials contra Catalunya, malgrat motius merament de forma, sembla que a Europa l'aire va corrent, es va renovant i és net, mentre que a Espanya l'aire que impera és el reflex de la seva idiosincràsia, d'una astaticitat petulant que el fa més i més dens cada dia que passa. El Tribunal del Suprem espanyol s'està fent molt famós fora del seu país. La mala imatge que dóna actualitza aquelles altres imatges de brutalitat policial contra el referèndum i cada vegada que apel·len a la seva democràcia o a "la marca Espanya" la riota dels països nòrdics ja la sentim fins aquí. Al jutge Llarena la bandera el cega tant que necessita que algú li redacti les euroordres perquè d'una vegada per totes es pugui demostrar que mai hi ha hagut delicte de rebel·lió ni de malversació en el procés català. Europa ja no és indiferent, no ho pot ser, és inevitable.
Espanya es perd en una davallada democràtica gràcies al seu fonamentalisme patriòtic que alimenten de carronya, polítics de tots els colors.
El mateix dimecres dia 16 es complien els set mesos d'ignomínia que barra la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
El seu crim, obrar d'una manera extremadament pacifista i pecar de radicalisme democràtic per acompanyar a tot un poble que es va plantar i va dir que prou, entre altres delictes de caràcter profundament humanistes. Set mesos de presó preventiva, set mesos d'injustícia, set mesos amb els Drets Humans arrabassats, set mesos de democradura en una Espanya desemmascarada.
Quan el sistema espanyol ha topat amb la determinació estoica d'una de les seves colònies a reivindicar-se com a futur Estat sobirà, s'ha vist completament desbordat. L'Imperi monàrquic, massa arcaic i d'escassa intel·ligència emocional ha respost a la brava contra un desig polític que s'ha presentat amb tot el temps del món, que ha anat sempre de cara, que s'ha reiterat en el diàleg i la negociació, amb civilitat, amb educació i en to de pau, per tal de no ofendre, de no ferir susceptibilitats, perquè venim d'on venim.
Aquí ja havíem escoltat la llegenda d'una Espanya indivisible en què "Todo está atado y bien atado" i que les vies del Ave hi són per reafirmar la grandiloqüència amb acer i materialitzar l'amenaça de la "España, una, grande y libre". I sabem que la història de Catalunya està feta de grans victòries i grans derrotes amb molta sang i destrucció. Som un poble vençut militarment. Aquí fa anys que se'ns menysprea. Que amb el tactisme de polítics majoritàriament corruptes s'ha anat fent país. Que s'ha anat recuperant a poc a poc la llengua que els nacionals ens van intentar furtar. Tantes vegades que ho han intentat, d'anorrear la nostra cultura, que ha de renéixer amb més força cada vegada per pur instint de supervivència amb un sentiment identitari après, no de l'escola tal com pretenen manipular els tòxics, si no del que ens ha arribat directament de la veu de les nostres mares, pares i avis; d'allò que eren i allò que som. I des de baix.
Continua dimecres, el dia que cridàvem pels nostres defensors de la pau, un dimecres que feia els set mesos que els Jordis estan segrestats molt lluny de casa. En aquell dia tan especial el secretari general del PSOE apareixia públicament per proposar que es modifiqui el codi penal per tal d'adequar el delicte de rebel·lió a mida del cas català, o sigui que vol que hi hagi delicte sense aixecament armat, per tant, reconeix implícitament que la revolta catalana es va fer sense violència. També s'hi afegia el partit ultranacionalista VOX (un partit irrellevant en nombre de votants) amb una querella contra el nou president de la Generalitat i l'exigència de la intervenció immediata dels mitjans de comunicació de Catalunya. No diuen gairebé res de nou aquells dos partits en aquesta competència per l'odi de la qual Ciudadanos i el PP en són capdavanters.
El nacionalisme bel·licós, aquell nacionalisme hereu del cop d'estat assassí de Franco ens ronda. Sentim que fruit quaranta anys de dictadura que va matar tots els "mal ciutadans" que va poder i va reeducar a la resta amb un adoctrinament al so del fuet eclesiàstic per convertir-los en "bons", una majoria immigrant d'Espanya que viu a Catalunya no s'ha pogut despendre mai d'aquella rèmora. I més penosament, molts ciutadans que han nascut a Catalunya amb formació acadèmica, amb una educació d'esquerres, els veiem com encara prediquen una equidistància que en aquests temps d'injustícia, d'arbitrarietat judicial, de feixisme extravertit els fa còmplices de la raó de la força. Són vergonyosament còmplices d'una versió sibil·lina de l'"A por ellos", mentre mitifiquen el Maig Francès i reverencien la figura de Salvador Puig i Antich.
Dies enrere, en el debat d'investidura del cent trenta-unè president de la Generalitat, Xavier Domènech de Catalunya en Comú clamava indignat des del faristol del Parlament: "Necessita Catalunya d'una vegada deixar de resistir per començar a construir i a guanyar! Ja n'hi ha prou de recrear-se (...)"
Evidentment que ell, des d'aquella talaia no durà mai el llaç groc de la resistència, ni el llaç groc de la solidaritat, ni el llaç groc de la denúncia, ni el llaç groc del no oblit. Ni durà mai el llaç groc de la dignitat que és el llaç groc de la desobediència i molt menys, li passarà pel cap dur el llaç groc per la llibertat. Ells, ell, prefereixen la passivitat col·laboracionista que facilita que s'hagin destituït dos-cents cinquanta-nou treballadors públics de la Generalitat en el que va d'aplicació de la intervenció despòtica del 155. Són seguici malgrat ells, dels que demonitzen i calumnien a docents catalans, d'aquells que criminalitzen i persegueixen a ciutadans pel fet de protestar o de defensar-se. A ells tampoc sembla que els afecta gaire que hi hagi gent a l'exili lluny de les seves famílies i presos polítics catalans dispersats en penals espanyols tancats preventivament en el segle XXI.
Sento un brogit eixordador, miro cap amunt i en el mateix angle on vola aquella por, us veig a vosaltres.
I m'agradaria equivocar-me.
Els catalans tornem a estar en perill. La història negra d'Espanya es repeteix. I l'ocupació amb el 155 continua.
Les fotos. Diumenge 20 de maig, caces espanyols fan piruetes sobre Tarragona per reivindicar "la marca Espanya".
Les altres fotografies són del 16 de maig i corresponen a la manifestació a Sabadell amb motiu dels set mesos de presó de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.
21-5-2018
Des de dalt el soroll ens tenalla i guaitem cap amunt, uns amb el foc a la mirada, els altres ens ho mirem amb por.
Tal com la veritat s'esquinça a Espanya, avions militars estripen el cel de Tarragona pel gaudi d'una minoria exaltada.
Dimecres 16 de maig, Bèlgica no entregarà els polítics exiliats Meritxell Serret, Lluís Puig i Toni Comín a les autoritats espanyoles pels errors tècnics en la formulació de l'euroordre emesa pel jutge del Suprem, Pablo Llarena.
Tot indica que en la qüestió referent als procediments judicials contra Catalunya, malgrat motius merament de forma, sembla que a Europa l'aire va corrent, es va renovant i és net, mentre que a Espanya l'aire que impera és el reflex de la seva idiosincràsia, d'una astaticitat petulant que el fa més i més dens cada dia que passa. El Tribunal del Suprem espanyol s'està fent molt famós fora del seu país. La mala imatge que dóna actualitza aquelles altres imatges de brutalitat policial contra el referèndum i cada vegada que apel·len a la seva democràcia o a "la marca Espanya" la riota dels països nòrdics ja la sentim fins aquí. Al jutge Llarena la bandera el cega tant que necessita que algú li redacti les euroordres perquè d'una vegada per totes es pugui demostrar que mai hi ha hagut delicte de rebel·lió ni de malversació en el procés català. Europa ja no és indiferent, no ho pot ser, és inevitable.
Espanya es perd en una davallada democràtica gràcies al seu fonamentalisme patriòtic que alimenten de carronya, polítics de tots els colors.
El mateix dimecres dia 16 es complien els set mesos d'ignomínia que barra la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
El seu crim, obrar d'una manera extremadament pacifista i pecar de radicalisme democràtic per acompanyar a tot un poble que es va plantar i va dir que prou, entre altres delictes de caràcter profundament humanistes. Set mesos de presó preventiva, set mesos d'injustícia, set mesos amb els Drets Humans arrabassats, set mesos de democradura en una Espanya desemmascarada.
Quan el sistema espanyol ha topat amb la determinació estoica d'una de les seves colònies a reivindicar-se com a futur Estat sobirà, s'ha vist completament desbordat. L'Imperi monàrquic, massa arcaic i d'escassa intel·ligència emocional ha respost a la brava contra un desig polític que s'ha presentat amb tot el temps del món, que ha anat sempre de cara, que s'ha reiterat en el diàleg i la negociació, amb civilitat, amb educació i en to de pau, per tal de no ofendre, de no ferir susceptibilitats, perquè venim d'on venim.
Aquí ja havíem escoltat la llegenda d'una Espanya indivisible en què "Todo está atado y bien atado" i que les vies del Ave hi són per reafirmar la grandiloqüència amb acer i materialitzar l'amenaça de la "España, una, grande y libre". I sabem que la història de Catalunya està feta de grans victòries i grans derrotes amb molta sang i destrucció. Som un poble vençut militarment. Aquí fa anys que se'ns menysprea. Que amb el tactisme de polítics majoritàriament corruptes s'ha anat fent país. Que s'ha anat recuperant a poc a poc la llengua que els nacionals ens van intentar furtar. Tantes vegades que ho han intentat, d'anorrear la nostra cultura, que ha de renéixer amb més força cada vegada per pur instint de supervivència amb un sentiment identitari après, no de l'escola tal com pretenen manipular els tòxics, si no del que ens ha arribat directament de la veu de les nostres mares, pares i avis; d'allò que eren i allò que som. I des de baix.
Continua dimecres, el dia que cridàvem pels nostres defensors de la pau, un dimecres que feia els set mesos que els Jordis estan segrestats molt lluny de casa. En aquell dia tan especial el secretari general del PSOE apareixia públicament per proposar que es modifiqui el codi penal per tal d'adequar el delicte de rebel·lió a mida del cas català, o sigui que vol que hi hagi delicte sense aixecament armat, per tant, reconeix implícitament que la revolta catalana es va fer sense violència. També s'hi afegia el partit ultranacionalista VOX (un partit irrellevant en nombre de votants) amb una querella contra el nou president de la Generalitat i l'exigència de la intervenció immediata dels mitjans de comunicació de Catalunya. No diuen gairebé res de nou aquells dos partits en aquesta competència per l'odi de la qual Ciudadanos i el PP en són capdavanters.
El nacionalisme bel·licós, aquell nacionalisme hereu del cop d'estat assassí de Franco ens ronda. Sentim que fruit quaranta anys de dictadura que va matar tots els "mal ciutadans" que va poder i va reeducar a la resta amb un adoctrinament al so del fuet eclesiàstic per convertir-los en "bons", una majoria immigrant d'Espanya que viu a Catalunya no s'ha pogut despendre mai d'aquella rèmora. I més penosament, molts ciutadans que han nascut a Catalunya amb formació acadèmica, amb una educació d'esquerres, els veiem com encara prediquen una equidistància que en aquests temps d'injustícia, d'arbitrarietat judicial, de feixisme extravertit els fa còmplices de la raó de la força. Són vergonyosament còmplices d'una versió sibil·lina de l'"A por ellos", mentre mitifiquen el Maig Francès i reverencien la figura de Salvador Puig i Antich.
Dies enrere, en el debat d'investidura del cent trenta-unè president de la Generalitat, Xavier Domènech de Catalunya en Comú clamava indignat des del faristol del Parlament: "Necessita Catalunya d'una vegada deixar de resistir per començar a construir i a guanyar! Ja n'hi ha prou de recrear-se (...)"
Evidentment que ell, des d'aquella talaia no durà mai el llaç groc de la resistència, ni el llaç groc de la solidaritat, ni el llaç groc de la denúncia, ni el llaç groc del no oblit. Ni durà mai el llaç groc de la dignitat que és el llaç groc de la desobediència i molt menys, li passarà pel cap dur el llaç groc per la llibertat. Ells, ell, prefereixen la passivitat col·laboracionista que facilita que s'hagin destituït dos-cents cinquanta-nou treballadors públics de la Generalitat en el que va d'aplicació de la intervenció despòtica del 155. Són seguici malgrat ells, dels que demonitzen i calumnien a docents catalans, d'aquells que criminalitzen i persegueixen a ciutadans pel fet de protestar o de defensar-se. A ells tampoc sembla que els afecta gaire que hi hagi gent a l'exili lluny de les seves famílies i presos polítics catalans dispersats en penals espanyols tancats preventivament en el segle XXI.
Sento un brogit eixordador, miro cap amunt i en el mateix angle on vola aquella por, us veig a vosaltres.
I m'agradaria equivocar-me.
Els catalans tornem a estar en perill. La història negra d'Espanya es repeteix. I l'ocupació amb el 155 continua.
Les fotos. Diumenge 20 de maig, caces espanyols fan piruetes sobre Tarragona per reivindicar "la marca Espanya".
Les altres fotografies són del 16 de maig i corresponen a la manifestació a Sabadell amb motiu dels set mesos de presó de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.
21-5-2018
