D'entrada amb el 155 hi havia l'esperança. Abans del 155 hi va haver la revolta, que era segons alguns tota una revolució, "la revolució dels somriures" de la Muriel Casals o "la revolució catalana", tal qual, d'en Ramón Cotarelo per exemple. Entremig vam veure com la covardia anava prenent forma i la majoria vam callar.
Ara que hem claudicat m'atreveixo a criticar la part que ens pertoca en la pràctica d'un pacifisme que se'ns ha girat en contra.
Amb l'excusa de la lluita no violenta a tota ultrança, la revolta catalana es va domesticar de seguida i per això vam seguir confiant a l'engròs amb els polítics professionals.
Aquest pacifisme impressionant, però mal entès, ens ha dut a permetre la gran desfeta. Quan veus la negativitat de la gent davant una barricada defensiva que és perfectament compatible amb el fet de plantar cara pacíficament, tal com es va fer durant el referèndum de l'u d'octubre, t'adones que hi ha una feblesa enorme dins el moviment independentista. Estar enmig de l'ull de l'huracà d'uns mitjans de comunicació totalment bel·ligerants on tothom se sent observat i avaluat en com reacciona davant la repressió, ho dificulta tot extremadament. Ens esvalotem entre nosaltres abans de consensuar si una acció defensiva que vagi més enllà d'aixecar les mans i deixar-se estomacar és violència.
I no pot ser que la gent que malauradament està pagant la seva insubordinació amb la presó digui al poble el que ha de fer o no fer, perquè l'està condicionant. Perquè el poble els escolta i els venera.
L'exili del president Carles Puigdemont i la gran burla que van representar les eleccions dictades del 21D amb la divisió sobiranista, la covardia del parlament per no investir al president deposat, ha anat desmobilitzant a tot un poble que estava disposat a arribar fins on fos per defensar la República. I la culpa és nostre. Estem movent-nos a cops de repressió dins una processó misericordiosa de color groc i amb una obediència cega cap als que manen, en llibertat o des de la garjola. Aquesta actitud cristiana de posar l'altra galta, d'obeir, ens fa recular a la mínima de canvi.
I és que a més a més, ens hem hagut d'empassar tantes vegades la ràbia i la impotència, que ens hem quedat garratibats psicològicament. Ens hem quedat garratibats per l'èxit de l'u d'octubre i de les nostres meravelloses marxes per la llibertat i vagues que no s'ha trencat ni una paperera.
A mi em fot continuar sent part del reino, però em fot més encara, haver fotografiat els meus conciutadans celebrar una República falsament proclamada. Veure'ls plorar d'alegria i celebrar amb ells la victòria dins un escenari que n'ha resultat totalment de cartó pedra. Que la victòria ens la van fondre l'endemà mateix!
Catalunya ha iniciat un gran simulacre amb una factura molt alta. S'ha assajat amb la revolució tal com ho fan els ultres espanyolistes amb el seu fonamentalisme. Dins el Parlament català també s'ha fet un simulacre de desobediència i al mateix temps el feixisme s'exercita per mitjà dels seus apologetes sense passamuntanyes, els partits polítics que hi són per fer bullanga i amenaçar.
Espanya, en canvi, no ha jugat pas. Ells sí que s'ho han pres molt seriosament. Ens han pres com a poble rebel molt seriosament. Aquells no fan simulacres i van a totes. I el problema és que ens hem quedat aquí, palplantats dins l'enuig col·lectiu contra el preu que ens fan pagar per la nostra gosadia.
El respecte cap als activistes i els polítics independentistes segrestats molt intel·ligentment per Espanya, dels polítics que s'han hagut d'exiliar, pesa més que les raons de la nostra lluita.
Ara ens toca vagar en terra de ningú, penjant llaços, cridant pels que han caigut en desgràcia; no ho podríem deixar de fer i sobretot per la reacció de l'enemic davant aquests petits actes solidaris.
Les fotografies corresponen a la jornada de lluita dels CDR de Sabadell dels dies 15 i 16 de juny. Es va ocupar l'Ajuntament per tal de combatre l'ensopiment i reactivar alguna cosa (la República?). Malauradament la descoordinació i altres elements van fer abandonar la protesta ràpidament.
Continuarà?
20-6-2018
Ara que hem claudicat m'atreveixo a criticar la part que ens pertoca en la pràctica d'un pacifisme que se'ns ha girat en contra.
Amb l'excusa de la lluita no violenta a tota ultrança, la revolta catalana es va domesticar de seguida i per això vam seguir confiant a l'engròs amb els polítics professionals.
Aquest pacifisme impressionant, però mal entès, ens ha dut a permetre la gran desfeta. Quan veus la negativitat de la gent davant una barricada defensiva que és perfectament compatible amb el fet de plantar cara pacíficament, tal com es va fer durant el referèndum de l'u d'octubre, t'adones que hi ha una feblesa enorme dins el moviment independentista. Estar enmig de l'ull de l'huracà d'uns mitjans de comunicació totalment bel·ligerants on tothom se sent observat i avaluat en com reacciona davant la repressió, ho dificulta tot extremadament. Ens esvalotem entre nosaltres abans de consensuar si una acció defensiva que vagi més enllà d'aixecar les mans i deixar-se estomacar és violència.
I no pot ser que la gent que malauradament està pagant la seva insubordinació amb la presó digui al poble el que ha de fer o no fer, perquè l'està condicionant. Perquè el poble els escolta i els venera.
L'exili del president Carles Puigdemont i la gran burla que van representar les eleccions dictades del 21D amb la divisió sobiranista, la covardia del parlament per no investir al president deposat, ha anat desmobilitzant a tot un poble que estava disposat a arribar fins on fos per defensar la República. I la culpa és nostre. Estem movent-nos a cops de repressió dins una processó misericordiosa de color groc i amb una obediència cega cap als que manen, en llibertat o des de la garjola. Aquesta actitud cristiana de posar l'altra galta, d'obeir, ens fa recular a la mínima de canvi.
I és que a més a més, ens hem hagut d'empassar tantes vegades la ràbia i la impotència, que ens hem quedat garratibats psicològicament. Ens hem quedat garratibats per l'èxit de l'u d'octubre i de les nostres meravelloses marxes per la llibertat i vagues que no s'ha trencat ni una paperera.
A mi em fot continuar sent part del reino, però em fot més encara, haver fotografiat els meus conciutadans celebrar una República falsament proclamada. Veure'ls plorar d'alegria i celebrar amb ells la victòria dins un escenari que n'ha resultat totalment de cartó pedra. Que la victòria ens la van fondre l'endemà mateix!
Catalunya ha iniciat un gran simulacre amb una factura molt alta. S'ha assajat amb la revolució tal com ho fan els ultres espanyolistes amb el seu fonamentalisme. Dins el Parlament català també s'ha fet un simulacre de desobediència i al mateix temps el feixisme s'exercita per mitjà dels seus apologetes sense passamuntanyes, els partits polítics que hi són per fer bullanga i amenaçar.
Espanya, en canvi, no ha jugat pas. Ells sí que s'ho han pres molt seriosament. Ens han pres com a poble rebel molt seriosament. Aquells no fan simulacres i van a totes. I el problema és que ens hem quedat aquí, palplantats dins l'enuig col·lectiu contra el preu que ens fan pagar per la nostra gosadia.
El respecte cap als activistes i els polítics independentistes segrestats molt intel·ligentment per Espanya, dels polítics que s'han hagut d'exiliar, pesa més que les raons de la nostra lluita.
Ara ens toca vagar en terra de ningú, penjant llaços, cridant pels que han caigut en desgràcia; no ho podríem deixar de fer i sobretot per la reacció de l'enemic davant aquests petits actes solidaris.
Les fotografies corresponen a la jornada de lluita dels CDR de Sabadell dels dies 15 i 16 de juny. Es va ocupar l'Ajuntament per tal de combatre l'ensopiment i reactivar alguna cosa (la República?). Malauradament la descoordinació i altres elements van fer abandonar la protesta ràpidament.
Continuarà?
20-6-2018
