Rastres d'una campanya electoral

Les escombres s'enduen el somriure d'una campanya electoral putrefacte. Els camions de la neteja arrenquen cartells i fan fora de l'espai públic els signes hipòcrites d'una anormalitat democràtica profunda. De què coi reien tots aquells polítics en aquella campanya? De què es reia Xavier Domènec? I de què el somriure del president Carles Puigdemont? I a més a més, d'on venia la ganyota simpàtica del pres polític Oriol Junqueres? De debò creien que amb un somriure ens podien ensarronar i precisament a aquestes alçades? L'independentisme no es ven, ni es compra. No es pot mercadejar amb un sentiment polític que ve de lluny i que està a flor de pell. No calia anar de content. Ni fer veure com si aquelles eleccions s'acomplien dins un marc d'absoluta normalitat democràtica. Si més no, presentar-se per separat els que han patit la fúria de l'estat espanyol no semblaria indicar altra cosa.



A mi, aquestes imatges em saben molt de greu. Ens tracten com si fóssim imbècils. En canvi, veure els rostres triomfants dels representants del feixisme, gens; és normal i és coherent amb la seva essència prepotent, però dels altres... el rostre feliç, és que no ho entenc. Però és clar, aquí s'ha acatat i potser hem fet veure que no ha passat gairebé res; i que l'1 d'octubre el poble No va derrotar el feixisme contra la democràcia. Ni que el 20 de setembre la gent No va sortir espontàniament a defensar les seus del Govern assaltades per la Guàrdia Civil. I que el dia 3 d'octubre No hi va haver una Vaga General a Catalunya. Que el 17 d'octubre No es van encendre milers d'espelmes pels primers presos polítics catalans, en Jordi Sànchez i el Jordi Cuixart. Que el 21 d'octubre No vam tornar a reivindicar-los i cridar per la seva llibertat.


 Que No em diguin que el 10 d'octubre No hi va haver una primera proclamació de la República i que es va ratificar oficialment el dia 27! Ni que el poble català No ha respost amb fidelitat a les consignes dels seus representants i No ha actuat pacíficament malgrat fer ni més ni menys que una revolució? I que per exemple, el dia 8 de novembre diguin, que No vam ser capaços de paralitzar el país.

 La República catalana ha complert amb Europa. Ens ho hem jugat a tot o res en aquesta cita electoral "Junker-Rajoy punt 155". El partit feixista "Ciudadanos", tot i l'engreix esplèndid gràcies a la guerra bruta que ha despertat el nacionalisme espanyol que hivernava apàticament en terra catalana, no ha vençut. Continuem doncs, i no sé com.



Amb aquesta foto, un alè punk per acabar aquest any sorprenentment revolucionari.
I és que hi ha senyals d'una Barcelona romàntica que malgrat tot, encara existeix i resisteix.

24-12-2017

Disciplinadament, el groc

Disciplinadament el poble català va passant. Som poble d'una República en grillons. Mig Govern a la presó, l'altre exiliat. El poble més rebel de la península, el poble més radical és alhora el més disciplinat i acata l'ordre soberga d'un article capritxós de la constitució espanyola.
En dos pols totalment enfrontats, tot se sosté en fals, tot, menys l'esperit independentista.

Altra vegada Catalunya en la clandestinitat que ens hem imposat a cop de disciplina. Altra vegada Catalunya endins el pit. I a l'exterior del cor, un Govern esmicolat i capcot per disciplina imperativa.

Anem passant doncs amb un llacet de color groc en la solapa, amb tot l'odi coent-se en aquest endins nostre clandestí extremadament legítim; i cridem a cau d'orella "Puigdemont president de la República catalana", "PUIGDEMONT ÉS EL PRESIDENT DE LA REPÚBLICA CATALANA!"


Per ara combreguem en fidelitat i disciplina, per ara i fins al dia vint-i-u. El poble, fins al dia vint-i-u.

4-12-2017