És un blog per promoure un projecte de llibre fotogràfic. + info al perfil

Dues maneres d'interpretar una foto

Aquesta fotografia presa fa més de deu anys havia de sintetitzar el que jo sentia en les manifestacions de l'Onze de Setembre, la resignació i la tristesa que duia en el fons, malgrat tornar-hi any rere any.

Caminar en una manifestació és trobar-se amb coneguts, compartir l'energia que despèn la protesta. L'Onze de Setembre, la derrota catalana que celebrem amb un secret que sentim endins els catalans i que aquell dia revelem onerosament pels carrers.

És fàcil desfilar quan ets jove, carregat de raons enmig la indiferència, esperó d'una memòria hereva fixada amb agulles.

En les nostres manifestacions hi som gairebé els de sempre. Són velles manifestacions  i molt allunyades d'aquelles que es publiciten i que per la novetat atreuen els que no hi van mai però que haurien de ser-hi sempre.
Del nostre Onze de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya, en fem escarni de l'invasor. I continuem pels carrers amb certa joia que ha de dur el nostre secret. Som catalans i volem la independència pel nostre país!


Veient de nou aquesta fotografia, com em podia imaginar que arribaria a conèixer la materialització de la nostra utopia? Som a un dit de tocar la INDEPENDÈNCIA! Passi el que passi estem escrivint un capítol històric del nostre petit país. Això per mi és un somni, la utopia que deia fent-se realitat.

És per això que publico ara aquesta foto antiga. La tenia amagada dins el calaix de les meves petites tristeses. Allà tanco les imatges fallides i les que no sé com classificar; les que no s'han de veure o les que com aquesta, han d'anar madurant seguint el ritme de la història. Perquè la fotografia ha de pertànyer a la història i s'hauria de respectar el repòs que el temps li dicti.

La fe tossuda de l'àvia embolcallada amb la senyera. Que lluny sento ara el perquè d'aquesta imatge, el pas solitari d'una àvia que du roses a la mà. Quina sort trobar-me amb ella, el seu pas endavant, ella, els nostres avis, els nostres pares que han sobreviscut una guerra i han aixafat amb pas ferm la por pels quaranta anys de Franquisme. Que bo si podem encavalcar la nostra fita al seu pas i veure de nou per fi una llum.

Què carai, som supervivents nats, la victòria és nostra!

Voltors ensumen runes

Voltors de diferent pelatge guaiten forats en la ciutat.

                    Forat de la Vergonya.

És perfecte el pas del temps per reconstruir el vol i ara, allà a dalt, a ull nu caus contra la teva petita història.
Asèptic estar, voltor, a sota ronda la vida.

Llavors fent de fotògraf al carrer, fotògraf de gent, havia de ser invisible i pel fet de planar enlaire, pel fet d'aterrar agosaradament, sempre vaig caure en sospita. Tipus amb una càmera, voltor carronyaire.
Em crida el desordre on hi ha el Tot, el soroll que no podré capturar mai i la pudor que l'acompanya.

          Forat de la Vergonya.

Tanco cercles, entorn el forat del meu desig i l'urpa tensada.
Puc arribar a imaginar-me com em veia el veí enclotat dins aquest paratge. Me l'imagino perquè m'ha vist i he sentit la seva mirada clavant-se'm des del més absolut menyspreu. Ho entenc perquè m'alimento de la carronya, caço imatges, aturo el temps. Fico engrunes dins la caixeta mecànica que ja són part de la història.

I com jo, els avis encallats rere les tanques, quitxalla explorant les runes, levitem connectats al trànsit de la pols que fa la llum acre.

Som els voltors amables. Despleguem braços cordials de plomes negres, inevitablement.

Antagonismes i deliri en la Barcelona de 2017

Una història d'indis atípica dins aquesta gran reserva anomenada Barcelona m'ajudarà a presentar dos fotos d'un antagonisme polític ferotge.

     14/01/2017 "No ens faran fora".  
     Manifestants en el solar del Portal de Santa Madrona per denunciar la construcció de nous hotels  en aquest indret.

El 2017 s'inicia prometedor, per una banda tenim els indis rebels, alçats una vegada més i temerosos que la tempesta neoliberal que ja ha pres tota la reserva els acabi expulsant ben lluny i per l'altre, en l'extrem més oposat, l'atípica estampa dels seus guardians temerosos també i enervats però, fuetejant pancartes contra els cabdills més a l'esquerra de la política. Tenen por a perdre quotes de poder pel control repressiu de la reserva i exigeixen més autonomia d'actuació, de pas clamen per noves armes.

      17/01/2017 "Por la dignidad policial y contra la politización del trabajo de las fuerzas de seguridad".  És una marxa fúnebre i policial.

Es reconeix que un govern realment d'esquerres mai ha estat amic de dirimir els conflictes militarment i aquí entraria en joc el futur dels armats. Un futur hipotètic és clar.
Semblaria ser que els seus bruixots en ple deliri han predit mal averanys per aquest any acabat d'encetar. Els indis alçats per sort no escolten els càntics, fa temps que van cremar l'església.


Les càmeres lliures

Quan em vaig cansar de fer fotos i va caure en les meves mans una petita càmera de vídeo, vaig començar a gravar i penjar a internet de manera anònima un bon grapat de reportatges.

Penjava aquests vídeos en la pàgina "blip.tv" compartint compte amb el col.lectiu de càmeres lliures sota el nom de "DvActivisme". Un dia ens van el.liminar aquest espai i tot va desaparèixer, uns 90 vídeos de l'any 2006 fins al 2011 que jo tingui constància.

          Manel Muntaner, cineasta i videoactivista de Barcelona, tot un referent.

L'èxit de molts d'aquests vídeos que no combregaven amb les mides audiovisuals del règim era gràcies als tempos tecnològics d'aquell precís moment. Per una banda la tecnologia ens oferia càmeres petites i barates, després teníem canals d'internet per penjar vídeos sense restriccions. El que ara sembla quelcom normal, en aquells primerencs anys del 2000 era una sort. Les notícies de la televisió convencional havien de competir amb altres punts de vista que atacaven des de la xarxa. Per fi podíem llegir una notícia des d'un altre angle. Gràcies a indymedia i al canal de DVactivisme, els amants de la narrativa audiovisual de periodisme no-oficial vam trobar un espai on difondre les nostres creacions.

Jo sempre estaré agraït al company videoactivista que un dia em va entregar una còpia de les claus per penjar vídeos en aquell compte. Després el divertiment amb les sessions que fèiem a la Reina d'Africa amb aquests vídeos, un espai de culte semiclandestí on se celebraven aquelarres fílmics sota l'ofici del mestre Manuel Delgado i la valia d'uns alegres follets  que protegien aquell lloc sagrat.
http://manueldelgadoruiz.blogspot.com.es/2016/12/escopofilia-reina-dafrica-sessio-176.html

Constatar que alguns vídeos van esvalotar quelcom és també una alegria tot recordant temps passats.

Estic recuperant els meus reportatges en aquest apartat del blog: "Anar a la secció de VÍDEO" i clicar en "arxius de VÍDEO" que trobareu a dalt a la dreta. O la direcció:  http://jordisecall.blogspot.com.es/p/reportatges-de-video.html
(ho especifico perquè aquesta pestanya sembla que passi desapercebuda)

També en el canal de Youtube: https://www.youtube.com/playlist?list=PLPjsjEijq1rtqh2ksMeiXWKljODHDNgdf

Resistència i solidaritat a Can Masdeu

El 30 d'abril de 2002 la policia Nacional va iniciar el desallotjament de Can Masdeu. Okupes i solidaris van resistir durant 3 dies fins que el jutge va haver de posar fi a l'operació armada.

- Contra-Infos 201    Setmana de l'1 al 6 de maig de 2002

(...) El matí del dimarts 30 d’abril 4 furgonetes d’antiavalots van arribar a la carretera alta de Roquetes per tal d’accedir a la vall de Sant Genís.
Agents de la guàrdia urbana tallaven els accessos. Una dotzena de persones es van lligar amb cordes a diferents punts de la façana de l’edifici per tal d’impedir d’actuació dels agents. Cap a les 10 del matí diversos policies van entrar a l’interior de la casa però van comprovar que no podien actuar, ja que era molt perillós per la integritat de la gent lligada.


Les persones van començar a concentrar-se a les proximitats de la finca, fins on la policia ho permetia mitjançant un amenaçador cordó. Un nombrós grup de participants en la trobada del Foro Social Mundial que tenia lloc a l’Ateneu de Nou Barris també van pujar a donar suport. (...)


El jutjat va decidir davant de l’estancament de la situació cridar als bombers per tal que efectuessin el desnonament, aquests, però, es van negar tot afirmant: «nosaltres som bombers i no policies, si la seva vida no perilla i es tracta d’una protesta conscient, nosaltres no actuarem». Per impedir el pas dels vehicles dels bombers diverses persones van col·locar troncs al camí d’arribada a la finca, troncs que van retirar els antiavalots.
 A partir de les 13h. la situació va quedar totalment estancada, ja que els bombers no actuaven per una qüestió ètica, la policia no ho feia per una qüestió tècnica, i el jutge seguia ordenant la presència dels policies per tal de forçar l’execució del desallotjament. (...)


Indymedia Barcelona ja feia temps que treia foc, a principis del 2002 els comunicats dels okupes de Can Masdeu ens anaven avisant d'una previsible invasió policial dins aquell santuari de pau i lluita.

- Represàlia Post-cimera
by La peña de Can Mas Deu 7:36pm Tue Mar 26 '02

L’estratègia de criminalització segueix donant puntades de peu.

Acabada la cimera comença el desallotjament. (Ahir, dilluns 25 a les 13h., va venir la policia a Can Mas Déu amb un ultimàtum de 48 hores de temps pel desallotjament). I és que el poder se sent amenaçat, l’escandalós èxit de les mobilitzacions, i la resposta social que va viure Barcelona no pot ésser ignorat per les classes polítiques manipulades pels interessos econòmics. Tant mateix sembla que la seva resposta profunditza en una estratègia que ja ha demostrat el seu fracàs mediàtic- propagandista. La societat civil demana canvis i no admet la criminalització del moviment. (...)
Després de l’assetjament a la casa durant la cimera de l’UE i una setmana després d’aquesta, ja tenen el cap de turc que buscaven, la represàlia indiscriminada està en marxa.
(...)
No al tauró especulatiu, sí als espais per la gent.
No a la destrucció del pulmó de Barcelona: Collserola, sí als projectes respectuosos amb el medi ambient. No a la criminalització del moviment, sí a la solidaritat popular.
No a l'Europa del capital i de la guerra. No al desallotjament de Can Mas Déu.

Vine a resistir amb nosaltres.

Aquella casa okupa penjada en les alçades de Nou Barris seria presa fàcil de l'urpa governamental que hauria de grimpar una mica més a munt que en l'anterior ocasió, quan va  assaltar els carrers empinats de la Kasa de La Muntanya en ple estiu del 2001,  per desallotjar Can Nyoqui i que a un jove li va costar l'ull per un tret de la policia.

Amb el segle acabat d'estrenar els mitjans comercials de comunicació bramaven contra el moviment antiglobalització, encara no els anomenaven "antisistema" i a Barcelona els okupes eren el dimoni.
Els activistes s'havien fet respectar prou i per ells es va suspendre la celebració del Banc Mundial a Barcelona. També a Itàlia, a la Gènova del G8 s'havia fet befa dels poderosos amb grans mobilitzacions de gent de tot arreu i un bon grapat precisament de Barcelona. 


- Manifest de Suport al Centre Urbà Autogestionat Can Masdeu

REPRESALIA POLÍTICA I INTERESSOS ESPECULATIUS A LA VALL DE SANT GENÍS

La represalia no s’ha fet esperar.
Després de l’èxit popular de la Campanya Contra l'Europa del Capital, es castiga un dels seus membres actius, el Centre Urbà Autogestionat Can Masdeu, amb un irregular procés de desallotjament.
S’aplica així un cop més la mateixa estratègia de criminalització i aïllament -cruel i ineficaç- que de totes maneres no ha evitat que 500.000 persones sortissin al carrer.
(...)
30 persones estan vivint a la casa permanentment. Que és més important, el dret constitucional a l’habitatge o el delicte d’usurpació?
   I l’Hospital de Sant Pau, que vol fer aquí? Ja es va intentar construir una presó, projecte que els veïns van parar. Quina altra barbaritat poden intentar ara? S’ha parlat d’un cementiri... També es parla d’un possible ‘trueque’ amb Dragados o Emte, que rehabilitarien l’hospital annexe o el conjunt monumental de Domènec i Muntaner quedant-se a canvi amb tota la vall (per fer-hi que?)

El seu projecte sintetitza el model neoliberal que denunciem. L’Hospital de Sant Pau promou la precarització laboral i els acomiadaments massius dels seus treballadors mentres especula amb el seu patrimoni. Ja fa dos anys, l’Hospital va desallotjar el Rancho Grande, casa okupada de Sant Andreu. A la Vall de Sant Genís, on està ubicat Can Masdeu, s’està especulant aprofitant que es tracta d’una zona d’equipaments, classificació que deixa la porta oberta a tota mena d’agressions.
(...)
Es tracta d’un procés irregular. Hem intentat parlar amb els responsables de l’Hospital però no hi ha hagut manera. L’única notificació que hem rebut sobre tot el procés judicial ha estat una fulminant ordre d’expulsió en 48 hores provinent del jutjat número 4. Entre d’altres irregularitats, esmentar que no s’ha informat mai als imputats sobre les diligències (...)
Considerem per tant que ens trobem davant d’un cas clar d’indefensió -perquè no se’ns ha donat la possibilitat de defensar-nos- i de negligència -per abandó d’un espai de valor històric durant 47 anys-.
Per tot això, anunciem que d’aquesta casa no ens treuen. Que exercirem una resistència ferma, no violenta, concorreguda i original. I que fem una crida a la solidaritat activa i a la protecció dels recursos dels moviments socials.
I olé!

CONTRA LA EUROPA DEL CAPITAL I LA GUERRA,
CONTRA L'ESPECULACIÓ I ELS DESALLOTJAMENTS

27 de març 2002 - Can Masdeu "


També s'havia protestat onerosament contra la cimera d'estats a la capital Catalana i l'ambient bullia.
Durant aquell any del 2002 el govern necessitava desfogar-se ràpidament. Van apuntar cap a un objectiu aparentment fàcil. Era Can Masdeu, aïllat allà dalt en la muntanya de Canyelles però ben a la vista del món contestatari. Era una casa enorme plena d'activistes de tot el món i okupes autòctons, aquells mateixos que van deslluir les marxes triomfals de la nova geopolítica i economia neoliberals en la ciutat.


- COMUNICAT: VOLEM EXPLICAR QUE ES EL QUE ESTÀ PASSANT A CAN MASDEU
by Habitants de Can Masdeu 6:23pm Thu May 2 '02
(...)
Comunicat llegit en la roda de premsa de les 5 de la tarda a Can Masdeu (...)
En Clos apareixia per als mitjans somrient a Porto Alegre, suposadament compromès amb la lluita dels moviments socials i ara ofereix la seva mediació per ajudar a desbloquejar la situació en la que ens trobem: Sr. Clos vostè no ha de mediar, l'ajuntament és copropietari, és qui té la solució. L'administració s'ha de comprometre a consensuar un projecte de desenvolupament per la vall amb les associacions de barri, organitzacions ecologistes i societat civil en general. Si l'ajuntament es compromet a preservar aquest espai natural per i amb els ciutadans es podrà desbloquejar la situació, si l'ajuntament només considera el poder econòmic i ningú vol negociar amb nosaltres, resistirem fins que ens quedin forces i seran ells els responsables de les vides dels que encara resisteixen penjant d'un fil.
 La nostra és una lluita política, social i ecològica no només una okupació.
No podem permetre que acabin amb els últims espais naturals que ens queden, hem d'aturar l'especulació, no poden seguir tancant territori públic impunement amb valles per a què quatre rics se'n beneficiïn; la terra és del poble i el poble hi tornarà.


Immediatament, poques hores després de la invasió policial la gent va respondre a una nova crida d'Indymedia. Ens vam llençar per la boscúria imbuïts per l'energia que desprenien els impenitents penjats de totes les maneres possibles per la casa i la pluja i la força de tots els solidaris que anaven arribant i la impotència de les autoritats, i la nostra joventut i la dels més grans d'edat...

En la foto, Jesús Rodríguez periodista i actualment coordinador del mitjà de comunicació de la Directa fent de portaveu del moviment okupa en aquells anys.

- No es desallotjarà can masdeu (de moment)
by un d'allà 7:56pm Thu Sep 26 '02 

Barcelona, 26 sep (EFE).- La Audiencia de Barcelona ha dictado hoy un auto en el que no autoriza el desalojo de los okupas de Can Masdeu de la capital catalana por entender que "ni es urgente, ni proporcionado, ni conveniente para la paz social".
De esta manera, la Audiencia de Barcelona ha desestimado el recuso presentado por la Fundación Hospital Sant Pau, integrada por el Ayuntamiento de Barcelona, la Generalitat y el Arzobispado,propietaria de esta antigua leprosería y que pidió el desalojo por la fuerza de los okupas.

El juez acordó el desalojo de Can Masdeu, donde residen unos 25 jóvenes fuertemente arraigados en la zona, el pasado mes de mayo, pero lo suspendió por razones humanitarias después de que una decena de okupas se colgasen durante más de 60 horas de la fachada.
En este auto, la Sección Séptima de la Audiencia de Barcelona da una respuesta social a la problemática al resaltar que "España no solo es un Estado de Derecho, sino también un Estado democrático y, sobre todo, es y debe ser un Estado social". (...)
El tribunal permite que los 25 okupas que se instalaron el 23 de diciembre de 2001 prosigan residiendo en Can Masdeu al destacar que el inmueble está "abandonado desde tiempo remoto" -casi 50 años según los okupas-, por lo que, según el auto, "difícilmente puede hablarse" de que la propiedad esté sufriendo un daño inmediato. (...)

El tribunal también califica de "desproporcionada" la medida del desalojo, solicitada por la Fundación del Hospital de Sant Pau, que incluso pidió la actuación de los Geos.
(...)


Aquella victòria sobre l'ens governamental-especulador va alenar lluites i reivindicacions de tota mena durant uns anys mentre la bombolla financera s'anava inflant sobre nostre.

Democràcia limitada S.A.

És trist constatar que estem condemnats a reviure casos "4F" i barbaritats dignes d'una dictadura a petita escala, a Catalunya, en un barri ara, a Gràcia, ocupat per la brutalitat policial tal com va passar fa dos anys a Sants per exemple, el mateix.
El desallotjament d'espais emblemàtics com can Vies i el Banc Expropiat per exemple i en temps de crisis, només pot obeir a una raó de demostració de força per part del poder.


Res ha canviat políticament i la policia te barra lliure d'actuar com li vingui de gust sabent-se emparada per polítics maldestres i una premsa partidista. Si fa anys amb l'etapa del tripartit, la policia va demostrar que qui manava era ella, que se'n reien del seu cap, el senyor Saura, un "ecologista d'esquerres de debò" i que van demostrar un sadisme especial en totes les algarades en què van participar, ara la situació és ben bé la mateixa. Malgrat hagi hagut un ball de cadires dins la comandància dels mossos a conseqüència d'una serie de casos judicials contra ells, dóna la sensació que l'estructura interna i l'estil o entrenament o adoctrinament o com es digui, és el de sempre: xusquerio polititzat i sadisme a dojo amb la impunitat que deu fer, dur la xapeta de la llei.


Que una alcaldessa que de jove havia conegut els carrers de la desobediència i en la que ella havia estat protagonista, se sumi ara a la versió policial i matussera dels fets, indica la poderosa força d'atracció que deu emetre el poder. Suposo que per la seva experiència anterior de trepitjar carrer, Colau sap perfectament què passa i que pot passar a Gràcia, però no li queda altre que continuar fent el gran paperet d'alcaldessa dins la carrera política en la que està embrancada i sumar-se a llepar descaradament la poltrona del poder amb la gentussa (del partit) Socialista.

Les fotos:
Primera: Juny de 2005 manifestació en solidaritat amb anarquistes italians represaliats. La Policia Nacional carrega contra la gent en el carrer Gran de Gràcia i a un servidor un policia li obre el cap d'una bastonada per fer fotos.Hi van haver moltíssims caps oberts però la premsa oficial només va parlar de vidres trencats.

Segona: 18 de novembre de 2005 els mossos substitueixen a la policia nacional a Catalunya i els antidisturbis s'estrenen oficialment contra els estudiants que protesten contra la Lou. A banda d'atonyinar-los en van detenir 46. Montserrat Tura (PSC) consellera d'Interior acaronava pistoles en la tv3.

Estrictament fotogràfic o la foto com a objecte

La Virreina Centre de la Imatge acull centenars de còpies fotogràfiques obtingudes amb tècniques diverses i relacionades amb l'evolució de la reproducció fotogràfica sobre un suport al llarg de la seva curta i revolucionada història, amb la mirada posada sobre la Ciutat Comtal.


El fil argumental en què s'organitza l'exposició "Barcelona. La metròpoli en l'era de la fotografia, 1860-2004" s'enfila pels anys clau dels grans avatars urbanístics de la ciutat i la seva representació mitjançant la imatge. Simplifico molt breument, l'exposició s'obre amb un daguerreotip de l'any 1848 i continua amb còpies a l'albúmina entre altres tècniques primitives que mostren una ciutat amb les muralles mig enderrocades. I fins a la tècnica de la reproducció digital, contemporània amb el temps dels fastos de la reordenació neoliberal de la ciutat en l'any 2004 amb la construcció del Fòrum de les Cultures que serveix de colofó.

L'exposició comissariada per Jorge Ribalta i coordinada per l'Eva Carbó també ens ofereix tota mena de publicacions històriques, cartells i una petita sel.lecció de documentals de vídeo projectats en bucle repartits en diferents sales. Des del meu punt de vista, destacaria el brutal treball que va realitzar Joaquim Jordà amb "De nens" i la fantasmagòrica filmació del NO-DO dedicada a la celebració satànica del Congreso Eucarístico de 1952.


Tres còpies en b/n de la meva autoria estan penjades en l'última sala precedida per una generosa mostra de fotografies en color que el mestre Joan Colom va realitzar no fa pas gaires anys. Les meves imatges (1 ) comparteixen espai amb una reproducció digital a color, obra d' Ivan Bercedo i Jorge Mestre; confrontades en la mateixa sala amb els cartells de Xavier Basiana i Jaume Orpinell, son impressions en gran format d'algunes de les fotografies publicades en el llibre "Barcelona, ciutat de fàbriques 1997-1998".

En un estand abarrotat de material relacionat amb el Fòrum, hi ha el número 240 de la revista d'arquitectura "Quaderns", on van aparèixer vuit fotografies (2) que vaig fer en un Poblenou trinxat per la picota municipal. Ivan Bercedo i Jorge Mestre responsables en aquella època de la revista van tenir la gentilesa d'encabir-les en la seva publicació.


Aquesta exposició es complementa amb l'edició d'un costós catàleg amb tres tipus de papers de gramatge diferent. Hi ha un ampli recull visual del que s'exposa en sala i que una vintena d'autors s'encarreguen d'aprofundir en diversos articles repartits per les 200 pàgines.

Es pot visitar fins al 26/06/2016. ATENCIÓ nova data. expo prorrogada fins al 25 de setembre

1 Aquestes imatges emmarcades tenen una mida de 30x40. Les vaig copiar sobre paper amb base de fibra  al bromur de plata (Ilford Multigrade IV FB Fiber, paper baritat de superfície brillant) i que vaig virar al sel.leni per acomplir algun dels preceptes de conservació museística així també per qüestions estètiques.

2 "Al voltant de Pere IV -Diagonal. Jordi Secall" p. 78-81 Quaderns, "Quadern d'aquí" 2004.
http://www.raco.cat/index.php/QuadernsArquitecturaUrbanisme/article/view/234952/337967

Accions desesperades en les casernes de Sant Andreu

Ens informaren des de "Papers per Tothom" de la greu situació que es vivia en les casernes okupades de st. Andreu a finals del 2003:

"Los habitantes de los cuarteles se enfrentan a un desalojo forzoso de parte de las tres administraciones: Generalitat, Ayuntamiento, Gobierno Civil, que con sus servicios sociales y policias de la guardia urbana y nacional,de forma maltratante van derribando las viviendas y expulsandolos de ellas. 
Hoy 30-10-03; los inmigrantes han realizado una cadena humana frente a las máquinas y a la policía para evitar el derrumbamiento de la vivienda de los Subsaharianos ubicada en el esquina de la calle el Palomar, son los mismos Subsaharianos del 2001, dos años pisando las calles de Barcelona sin perspectivas, hoy que se acercan las elecciones catalanas, las administraciones quieren hacer "desaparecer el problema de los cuarteles", hay mujeres, bebés yfamilias, porque el plan de realojo, ha sido una mentira, todo fue hecho con cara a la ciudadanía, para que las conciencias quedasen tranquilas.

Pero no será así, las elecciones catalanas ya están llenas de sangre, de despropósitos, porque los votos están basados en las deportaciones de más de 250 inmigrantes de los cuarteles y cientos de sin papeles que viven en Catalunya, la igualdad de derechos es letra muerta.

A los movimientos sociales que están realizando un trabajo desde la base, contra toda esta linea de actuación de la administración y de los partidos políticos, os pedimos que apoyeis las iniciativas y acciones que están realizando los habitantes de los cuarteles, no lo dejemos solos, porque estamos convencidos que son parte de este movimiento."



Aquest cartell es va penjar pels carrers amb una imatge que vaig fer d'un enfrontament entre membres de l'empresa d'enderrocs i un dels okupants.
Cada dia al matí es vandalitzaven els habitacles que aparentment eren buits. Es malmetien les portes i els interiors malgrat que hi haguera objectes personals dels habitants que en aquell moment ja havien sortit a treballar. De retorn es trobaven amb la destrucció i el robatori de les seves pertinences.
Es va intentar organitzar una vigilància per evitar aquest problema però molt pocs s'atreviren a causa de la seva condició legal envers els maleïts papers i el setge constant dels cossos policials. De voluntaris externs gairebé no n'hi havia.

Calendari ASF 2006

Amb Arquitectes Sense Fronteres vam publicar un calendari per l'any 2006 amb fotos i textos meus. Ho recupero aquí amb les correccions pertinents d'algun error que va quedar imprès fruit de les presses.

Aquest era un dels cartells de la campanya "t'agrada l'especulació?"


Les fotos següents junt els textos que les acompanyaven publicades aquí en l'ordre original del calendari. Van ser impreses en paper cartolina per poder-les extreure i servir com a postals.


POBLENOU (2003-2005) Espais de conquesta



En els darrers anys la ciutat de Barecelona s'està veient sotmesa a una transformació radical en matèria urbanística.

En el barri del Poblenou la destrucció del patrimoni fabril i la trama urbana s'està completant amb total impunitat i complicitat política. Famílies que han de ser desnonades forçosament per cedir pas a la nova ciutat de disseny, no poden pagar el preu desorbitat del nou habitatge.

Hem de sacrificar el llegat històric i precaritzar el nostre present per fer lloc a un pla purament especulatiu i banal anomenat "Diagonal Mar", "22@" o "Fòrum 2004" ?

Jordi Secall i Pons



Can Ricart 


La fàbrica a bocins,
               la ciutat a bocins,
                       la nostra memòria a bocins.



 


 Can Ricart


Dins la cereria el temps s'encalla
              i es desplega dolçament per les parets.






Passatge Marquès de Sta. Isabel


Abans de sortir deixem el pis ben endreçat.
                 Les cortines resplendents. El tapet sobre la taula.





C/Pere IV


Sentenciada i comdemnada,
              no hi han rams de flors, ni epitafi possible per una casa.






Passatge Marquès de Sta. Isabel


El braç mecànic ambivalent: Per construir, per destruir.






Passatge Marquès de Sta. Isabel


El cel es desinfla
               sobre la ciutat de les miques.






C/Pallars


Dins l'ordinador brilla.
         Els nens encaixen peces.
                     Fan una ciutat i de cop i volta, l'esborren!







Jardins de Ca l'Aranyó



 Per cada salt, dos gratacels i cent aparcaments subterranis.






c/Pere IV


   Hi havia un bosc...
Eren carrers i cases. Placetes i tallers.
                                        La font, el forn...
   Era un bosc.






Diagonal Mar


Urbanisme gris de la raó moderna amb ulls de formigó.





Fórum


L'autoritat llustrosa de les sabates.






C/St Francesc


Hi han cases de sucre que es fonen amb una sola mirada.

Les vergonyes d'un nou Ajuntament

Partits polítics amb pocs rèdits que parasiten l'Ajuntament s'han fet forts un altre cop gràcies al nou govern encapçalat per l'alcaldessa Ada Colau .

Vergonya pel nou Ajuntament de Barcelona i el seu nou equip dirigent!


De nou hem vist la violència consistorial contra els col.lectius més febles com els vells temps de l'era sociata amb el seus Clos's i Hereu's i Mallol's i Saura's i feixistes associats.
L'alcaldia que s'embafa per voler acollir refugiats de les guerres del món a la seva ciutat ha resolt obrir de nou les portes a la força bruta, aquell problema enquistat en la seva medul.la i que volien eradicar. El seu problema, el nostre problema, els antiavalots de l'Ajuntament perseguint venedors ambulants i gaudint de fer la feina bruta d'uns polítics realment hipòcrites.
És aquesta l'acollida que oferiríeu als exiliats de Síria quan vulguin sobreviure venent coses pel carrer (els que puguin)?

Vergonya i fàstic pels que diuen ser d'esquerres i utilitzen la gent més castigada per guanyar poder!


És una pena viure això, any 2015 amb els carrers de la ciutat en mans de la injustícia i l'Ajuntament encara mal ocupat.

Imatges de la manifestació dels venedors ambulants en el centre de la ciutat en protesta per les persecucions i violència policial contra ells. (8 de setembre de 2015)

Nota actualitzada maig de 2016. l'Ajuntament continua amb la persecució dels venedors ambulants i l'equip d'Ada Colau ja ha cremat totes les disfresses, ens demostren que la merda continua dins l'Ajuntament, la mateixa merda feixista i ignorant, amiga del garrot i la mentida!  I no diré que per mi siguin uns traïdors perquè jo no els he votat.
Colau, quan et vaig conèixer aparentaves quelcom diferent en les lluites del carrer i ara, apoltronada dins el teu palau, ja ets el mateix contra qui aparentment lluitaves. Sí, ja ho sé, només sóc un babau amb una càmera.

Un descans gairebé

Això no és un blog a l'ús. Per mantenir un blog en condicions perquè la gent n'estigui al cas s'ha d'anar publicant amb bon ritme. Si s'ha de crear un contingut inèdit la feinada és gran i més si pretén seguir una línia argumental. Amb aquest post  trenco la dinàmica del meu relat però amb unes imatges que no s'escapen de la meva estimada i no menys odiada Barcelona.


No ho recordo ben bé però segurament que la primera la vaig caçar per un cop de sort movent-me entre tremors antisistèmics que es deurien produir als confins d'algun punt de l'àmplia frontera de l'eixample. L'altre foto com que està prop del Forat de la vergonya terreny que vigilava amb delit, em devia picar directe a la retina en una d'aquelles constants visites.

No és que estigui de descans però gairebé. La pulsió d'escriure hi és i tinc al rebost un quants escrits per embolcallar fotos, però les fotos no les tinc totes. Estan fetes esclar, però no digitalitzades i com que no disposo d'escànner...


Amb aquest blog lent pretenc arribar al sant mecenes que li agradi el meu arxiu fotogràfic i el vulgui transformar en un bon llibre. Ja no penso només amb la figura santa amb forma d'editorial, ja que pel que estic experimentant no hi ha interès ni calés per tractar el meu projecte seriosament. Fins i tot vam estar a punt d'iniciar un crowfunding amb una petita gestora de llibres petits que em va trobar gràcies al blog (més o menys funciona!), però tant petit va resultar tot plegat que va quedar en res. El que em va remoure aquella proposta va ser enorme i quan la màquina s'engega després la frenada crema. Ara la màquina dorm i està falcada.
 No em faig il.lusions i quan pugui escanejar més material potser podré publicar més sovint.

La pantalla armada

Per arrabassar i conquerir terreny amb rapidesa, per marcar-lo i de pas castigar la veu discordant és necessari imposar la força física. El que no pot fer el polític amb les seves mans ho ha de fer l'agent executor, un soldat, un pinxo ni que sigui. Tot règim nepotista es val d'una guàrdia de corps, aquells a qui li ha de fer la feina bruta, la força de xoc, el grup de matons amb placa que guardin la porta a un Ajuntament denigrat.



Aquí a Barcelona per si no hi hagués prou amb l'exèrcit, la Guardia Civil, la Policia Nacional, els Mossos d'Esquadra, la seguretat privada, també "ens protegeix" la Guàrdia urbana.
L'existència d'aquest cos és una constatació de la perversió democràtica. Quan el polític ja no vol fer la seva feina, quan no vol escoltar, quan ha reduit el seu govern a una mera obra de propaganda, una pantalla buida, quan treballa només per enganyar al poble i de la política en fa un negoci la violència és la vara que mesura la negociació a peu de carrer. La conquesta del carrer, la reconquesta dels espais de la ciutat s'efectuaràn amb estratègies bèl.liques.




Les UPAS i les UNOC conformen el cos d'antiavalots de l'Ajuntament amb serveis d'informació propi, creats a finals dels 90 amb l'objectiu de controlar i reprimir «la venda il·legal, el soroll i el moviment okupa» (segons la seva publicació oficial). El seu cap polític inicial va ser l'ex-alcalde Hereu.
font: David Fernàndez. "Cròniques del 6", pàg.177



Els trobarem a primera línia contra els més febles i a la rereguarda quan les coses van a maldades. Els veurem circular desvagats dins les seves furgonetes de color blanc pels carrers de la ciutat. Les seves maneres xulesques i la prepotència els caracteritza. No més barroers els seus amos que els emparen, partits que diuen que son d'esquerres com ERC, ICV, PSC, que no dir dels altres d'extrema dreta... polítics, partits, política professional-amoral.

L'ajuntament de Barcelona enarbora la bandera democràtica, la mareja com ho faria un mico. No és una dictadura ja que aparentment es tolera la figura de l'opositor, és més propera a la "dictatova" de règim mafiós que vigila (espia) i marca.




Aquests uniformats representen l'últim punt de l'exhortació política fins l'exabrupte municipal. Representen el cos físic del govern, l'apropament real del polític cap al seu conciutadà.
Encarnen el mur on s'ha d'amagar el polític, la bota i el puny de ferro contra el veïnat, la pantalla que l'ha de separar per sempre del poble, la pantalla armada.




Les fotografies:

La 1a. Segon desallotjament i destrucció del Forat de la vergonya (4 oct 2006).

La 2a,3a i 4a corresponen a l'assalt nocturn i sota la pluja de l'acampada  solidària del 0,7% davant del Palau Real de la Diagonal que celebrava el desè aniversari de la campanya. Jordi Hereu regidor de seguretat va enviar als seus policies per matxucar-la literalment (dec 2004).

La 5a, bravata racista al Port Olímpic després de la revetlla de st. Joan de 2004. A les primeres llums del matí la policia de l'ajuntament agredeix i deté uns joves sense cap motiu segons uns testimonis presencials. Cal recordar que en el 2004 el consistori va decidir efectuar la neteja de la platja amb l'ajuda d'un gran desplegament policíac que pentinava tota la costa fent fora a la gent que encara estava gaudint de la festa (juny 2004).

La última. Inauguració de les festes de la Mercè, l'alcalde Clos ja no surt al balcó de l'Ajuntament per les protestes a la plaça de st. Jaume, prefereix la pantalla (set 2004)

4F cas obert

Retrat de Barcelona per part de Mariana Huidobro la mare d'un dels comdemnats pels fets del 4F.

CARTA ABIERTA AL ALCALDE DE BARCELONA JORDI HEREU:

Señor Jordi Hereu:
Este martes 26 de abril del 2011 se suicidó Patricia Heras, una de las encarceladas por el caso de Sant Pere mes Baix.
Le refrescaré la memoria por si no sabe a quien me refiero:

El 4 de febrero del 2006 se realizó una mega-fiesta en una casa ocupada, de propiedad del Ayuntamiento, y que había sido precintada. Los vecinos reclamaban por el ruido y se dispuso la presencia en el lugar de cuatro Guardias Urbanos. Cerca de las 6.30 am de esa mañana, se produjo un enfrentamiento, en el que, desgraciadamente, quedó en estado vegetal un policía. Se detuvieron a siete personas en el lugar. Tres de ellas que estaban en la calle y cuatro que salieron de la fiesta. Mas tarde, se detuvo a Patricia y a un amigo suyo en un hospital.

La policía entregó un informe al entonces Alcalde de Barcelona, Joan Clos que, como él mismo ha incluso ratificado años después, decía que “una maceta lanzada desde el interior del edificio” había herido al policía.

Nadie sabe qué sucedió con ese informe, al parecer ni el mismo señor Clos, pero desde luego que usted, señor Hereu sí lo sabe. Usted era entonces Concejal de Seguridad y Movilidad del Ayuntamiento de Barcelona, y es lógico que en una situación tan grave, este informe haya seguido su curso correspondiente antes de llegar al entonces Alcalde.

También sabe de este documento la, entonces Consejera de Interior, Montserrat Tura.
Pero claro, había un policía gravísimo, y el Ayuntamiento era propietario del edificio desde el que se lanzó la maceta, además de responsable de haber enviado a cuatro policías, sin protección, a un lugar donde habían mas de 1.500 personas.

Lo que sí sé, es que el informe desapareció. La versión de la policía fue cambiada por otra que permitía culpar a las personas detenidas al azar y, de esta manera, sacarse la responsabilidad de encima y comunicar con bombos y platillos que “justo”, increíblemente, se había arrestado a todos los culpables del altercado.
Para hacer esta nueva versión, hicieron pasar a los camiones de limpieza del Ayuntamiento que lavaron la calle borrando todas las pruebas. Luego redactaron el cuento con los nombres de los detenidos, culpando de lo más grave a los sudamericanos.

Esto, señor Alcalde, se llama corrupción y racismo.



A mi, como madre de Rodrigo, el principal inculpado, se me habla siempre del policía herido. Claro. Hay una victima grave: hay un policía que quedó para siempre en estado vegetativo. Pero ustedes, para quitarse la responsabilidad, en vez de investigar lo sucedido, que es lo que todos siempre hemos pedido, cambiaron los hechos, callaron la prensa, culparon a los más débiles y luego pintaron la situación con bonitas palabras.

Le dijeron a la mujer del policía y a sus hijos que fue Rodrigo quien lanzó una piedra (la segunda versión es de una piedra lanzada desde la calle, así podían acusar a alguien que detuvieron allí y que no estaba en la fiesta). No les interesa que esa mujer sepa la verdad, al contrario, así para ella su dolor tiene un rostro, mi hijo. Así ella no sabe de la responsabilidad del Ayuntamiento por la situación de su esposo. Jugaron con el derecho de ella y de sus hijos a saber la verdad, o al menos, a intentar saber qué sucedió.

A los tres sudamericanos se los tuvo dos años en prisión preventiva. Le recuerdo señor Hereu, que hicimos hasta una huelga de hambre para pedir justicia. Le recuerdo que prometió en publico recibirme, para luego no hacerlo.

Se realizó una farsa de juicio, porque la sentencia de culpables ya estaba escrita tanto por usted como por la señora Tura. Se apeló al Tribunal Supremo que ratificó la sentencia. Se pidió un indulto. Nada.
Los cinco principales acusados tenían que entrar a prisión.

Rodrigo ya ha cumplido mas de tres años preso. Esto le pasó a los 21, ahora tiene 26.
Patricia entró en octubre a la cárcel. Salió dos meses después en tercer grado. Tenía que ir a dormir a la cárcel y trabajar durante el día.

A veces la iba a ver a su trabajo, me abrazaba entusiasta pero me decía lo difícil que se le hacía ir a dormir a la cárcel. Ya sé que no le interesa, pero igual se lo digo. Patricia tenia una mirada tan transparente que la ocultaba entre dos rizos, porque era un mirar abierto, de un espíritu hermoso y bueno, pero herido y sufriente. Patricia era un ángel que necesitaba sus alas para volar, y ustedes se las cortaron.
Yo puedo entender a los policías que mintieron, acusando a los chicos, porque eran amigos del policía herido y necesitaban descargar su rabia con alguien. Lo podría entender, pero no lo acepto. Lo que no puedo ni entender ni menos aceptar es planificar un montaje para culpar a inocente, lo que hicisteis vosotros, los políticos.



Usted la mató, señor Hereu, la mató su cobardía, su falta de carácter y sentido de la justicia, su inmoralidad como político representante de todos nosotros desde su protegido ministerio.
La mató Montserrat Tura, por los mismos motivos.
Es culpable de su muerte también Joan Clos, que no hizo nada ni fue al juicio para ratificar lo que ya había dicho: que las acusaciones eran falsas.

También son culpables de su muerte la Jueza de Instrucción Carmen García Martines, los jueces de la Audiencia Provincial Jesús Barrientos Pacho, Carlos Mir Puig y Jesus Navarro Morales y los jueces del Tribunal Supremo D. Adolfo Prego de Oliver y Tolivar, D. Perfecto Andrés Ibáñez, D. José Ramón Soriano Soriano, D. Manuel Marchena Gómez, D. Luis-Román Puerta Luis.
Todos vosotros matasteis a Patricia, y yo no se los perdonaré jamas.

Los desprecio porque sois corruptos y malvados, y les tengo lastima porque no llegáis ni a la sombra de Patri, ni de mi hijo Rodrigo, ni de ninguno de estos chicos y chicas acusados y castigados tan injustamente.
Habéis tratado de corromperlos a ellos, de hacerlos mentir con promesas de libertad para probar el montaje construido, pero no lo habéis logrado.

Patricia tuvo que volar en la libertad de la muerte.
Rodrigo está y seguirá luchando desde la cárcel, siendo, como él dice, libre a pesar de los muros, porque en el mundo, aunque ustedes no lo veáis, aun hay belleza, amor y valores, aun hay personas que no se dejan ensuciar con vuestra mierda y que, cada uno en su modo, son libres a pesar de las cárceles.

Y yo, Señor Hereu, no pararé hasta que halláis pagado vuestros crímenes, a no ser de que tengáis un ápice de humanidad e intentéis reparar lo irreparable.

Con desprecio, Mariana Huidobro. Barcelona, 28 de abril 2011

Foto manifestació "Llibertat Alex, Rodrigo i Juan" 15 de juliol de 2006. En la cadira de rodes la mare del Rodrigo, Mariana Huidobro en una de les poques sortides (potser la única) que va fer de la Casa de la Solidaritat durant la vaga de fam iniciada en el mes de juny de 2006 i que va continuar fins el 18 de juliol.

El desvetllament espectral de la sala Bahía

La vida rescatada d'un edifici noucentista pel moviment llibertari "Espai Alliberat per la Cultura" va suposar un revulsiu per alguns veïns de Sants abaltits pel conformisme del dia a dia, de l'anar fent, del viure per treballar i consumir.
El veïnat més veterà després de la invasió okupa va retrobar-se en la mateixa sala de festes anomenada "La Bahía" que els va veure ballar de joves i ara en el 2006 amb nous canvis, al mutar-se als 80's en una discoteca Heavy, el "Raimbow" i la contribució d'un espès sudari ronyós pels anys de clausura.


Aquest nou bastió okupa s'havia anat transformat durant la seva història. Gairebé un segle abans era l'antiga seu de la cooperativa "La Lleialtat Santsenca" fins que la guerra civil anorreà tots aquells anhels. Després va passar a mans privades i en els baixos de l'edifici s'encabí una fàbrica de torrons, a dalt la sala de festes.
Okupes i solidaris van arranjar l'espai i van convidar a tothom. En poc temps els avis també se'l van fer seu.


L'escantellada entrada segrestada per l'abandó i la cobdícia et duia directament cap a les escalinates fins al gran mirador on les ombres d'uns altres temps dançaven revelades en llum metàl.lica.
No entraven pas d'amagades aquells avis engalanats, reivindicaven un dels camins de la seva jovenesa i per aquell forat de la tàpia, símptoma indiscutible d'edifici okupat, anaven passant els diumenges al vespre.


Va ser un fet prou curiós i el consistori va actuar amb una campanya de difamació contra la sala okupada Bahía per mitjà de les pàgines del diari "Avui". Van aconseguir trencar el lligam que els practicants dels balls de saló tenien amb els okupes i d'un dia per l'altre es van esfumar.


El Bahía okupat, edifici polivalent, hermètic, amb les finestres apagades perquè era una discoteca, un cinema, un teatre, una sala d'actes, també una cova. I saltàvem com si res dels balls de saló a l'amotinament musical skin head.


Aquesta història va acabar amb un desallotjament policial el 2009 i la foscor i el silenci van tornar.