4F cas obert

Retrat de Barcelona per part de Mariana Huidobro la mare d'un dels comdemnats pels fets del 4F.

CARTA ABIERTA AL ALCALDE DE BARCELONA JORDI HEREU:

Señor Jordi Hereu:
Este martes 26 de abril del 2011 se suicidó Patricia Heras, una de las encarceladas por el caso de Sant Pere mes Baix.
Le refrescaré la memoria por si no sabe a quien me refiero:

El 4 de febrero del 2006 se realizó una mega-fiesta en una casa ocupada, de propiedad del Ayuntamiento, y que había sido precintada. Los vecinos reclamaban por el ruido y se dispuso la presencia en el lugar de cuatro Guardias Urbanos. Cerca de las 6.30 am de esa mañana, se produjo un enfrentamiento, en el que, desgraciadamente, quedó en estado vegetal un policía. Se detuvieron a siete personas en el lugar. Tres de ellas que estaban en la calle y cuatro que salieron de la fiesta. Mas tarde, se detuvo a Patricia y a un amigo suyo en un hospital.

La policía entregó un informe al entonces Alcalde de Barcelona, Joan Clos que, como él mismo ha incluso ratificado años después, decía que “una maceta lanzada desde el interior del edificio” había herido al policía.

Nadie sabe qué sucedió con ese informe, al parecer ni el mismo señor Clos, pero desde luego que usted, señor Hereu sí lo sabe. Usted era entonces Concejal de Seguridad y Movilidad del Ayuntamiento de Barcelona, y es lógico que en una situación tan grave, este informe haya seguido su curso correspondiente antes de llegar al entonces Alcalde.

También sabe de este documento la, entonces Consejera de Interior, Montserrat Tura.
Pero claro, había un policía gravísimo, y el Ayuntamiento era propietario del edificio desde el que se lanzó la maceta, además de responsable de haber enviado a cuatro policías, sin protección, a un lugar donde habían mas de 1.500 personas.

Lo que sí sé, es que el informe desapareció. La versión de la policía fue cambiada por otra que permitía culpar a las personas detenidas al azar y, de esta manera, sacarse la responsabilidad de encima y comunicar con bombos y platillos que “justo”, increíblemente, se había arrestado a todos los culpables del altercado.
Para hacer esta nueva versión, hicieron pasar a los camiones de limpieza del Ayuntamiento que lavaron la calle borrando todas las pruebas. Luego redactaron el cuento con los nombres de los detenidos, culpando de lo más grave a los sudamericanos.

Esto, señor Alcalde, se llama corrupción y racismo.



A mi, como madre de Rodrigo, el principal inculpado, se me habla siempre del policía herido. Claro. Hay una victima grave: hay un policía que quedó para siempre en estado vegetativo. Pero ustedes, para quitarse la responsabilidad, en vez de investigar lo sucedido, que es lo que todos siempre hemos pedido, cambiaron los hechos, callaron la prensa, culparon a los más débiles y luego pintaron la situación con bonitas palabras.

Le dijeron a la mujer del policía y a sus hijos que fue Rodrigo quien lanzó una piedra (la segunda versión es de una piedra lanzada desde la calle, así podían acusar a alguien que detuvieron allí y que no estaba en la fiesta). No les interesa que esa mujer sepa la verdad, al contrario, así para ella su dolor tiene un rostro, mi hijo. Así ella no sabe de la responsabilidad del Ayuntamiento por la situación de su esposo. Jugaron con el derecho de ella y de sus hijos a saber la verdad, o al menos, a intentar saber qué sucedió.

A los tres sudamericanos se los tuvo dos años en prisión preventiva. Le recuerdo señor Hereu, que hicimos hasta una huelga de hambre para pedir justicia. Le recuerdo que prometió en publico recibirme, para luego no hacerlo.

Se realizó una farsa de juicio, porque la sentencia de culpables ya estaba escrita tanto por usted como por la señora Tura. Se apeló al Tribunal Supremo que ratificó la sentencia. Se pidió un indulto. Nada.
Los cinco principales acusados tenían que entrar a prisión.

Rodrigo ya ha cumplido mas de tres años preso. Esto le pasó a los 21, ahora tiene 26.
Patricia entró en octubre a la cárcel. Salió dos meses después en tercer grado. Tenía que ir a dormir a la cárcel y trabajar durante el día.

A veces la iba a ver a su trabajo, me abrazaba entusiasta pero me decía lo difícil que se le hacía ir a dormir a la cárcel. Ya sé que no le interesa, pero igual se lo digo. Patricia tenia una mirada tan transparente que la ocultaba entre dos rizos, porque era un mirar abierto, de un espíritu hermoso y bueno, pero herido y sufriente. Patricia era un ángel que necesitaba sus alas para volar, y ustedes se las cortaron.
Yo puedo entender a los policías que mintieron, acusando a los chicos, porque eran amigos del policía herido y necesitaban descargar su rabia con alguien. Lo podría entender, pero no lo acepto. Lo que no puedo ni entender ni menos aceptar es planificar un montaje para culpar a inocente, lo que hicisteis vosotros, los políticos.



Usted la mató, señor Hereu, la mató su cobardía, su falta de carácter y sentido de la justicia, su inmoralidad como político representante de todos nosotros desde su protegido ministerio.
La mató Montserrat Tura, por los mismos motivos.
Es culpable de su muerte también Joan Clos, que no hizo nada ni fue al juicio para ratificar lo que ya había dicho: que las acusaciones eran falsas.

También son culpables de su muerte la Jueza de Instrucción Carmen García Martines, los jueces de la Audiencia Provincial Jesús Barrientos Pacho, Carlos Mir Puig y Jesus Navarro Morales y los jueces del Tribunal Supremo D. Adolfo Prego de Oliver y Tolivar, D. Perfecto Andrés Ibáñez, D. José Ramón Soriano Soriano, D. Manuel Marchena Gómez, D. Luis-Román Puerta Luis.
Todos vosotros matasteis a Patricia, y yo no se los perdonaré jamas.

Los desprecio porque sois corruptos y malvados, y les tengo lastima porque no llegáis ni a la sombra de Patri, ni de mi hijo Rodrigo, ni de ninguno de estos chicos y chicas acusados y castigados tan injustamente.
Habéis tratado de corromperlos a ellos, de hacerlos mentir con promesas de libertad para probar el montaje construido, pero no lo habéis logrado.

Patricia tuvo que volar en la libertad de la muerte.
Rodrigo está y seguirá luchando desde la cárcel, siendo, como él dice, libre a pesar de los muros, porque en el mundo, aunque ustedes no lo veáis, aun hay belleza, amor y valores, aun hay personas que no se dejan ensuciar con vuestra mierda y que, cada uno en su modo, son libres a pesar de las cárceles.

Y yo, Señor Hereu, no pararé hasta que halláis pagado vuestros crímenes, a no ser de que tengáis un ápice de humanidad e intentéis reparar lo irreparable.

Con desprecio, Mariana Huidobro. Barcelona, 28 de abril 2011

Foto manifestació "Llibertat Alex, Rodrigo i Juan" 15 de juliol de 2006. En la cadira de rodes la mare del Rodrigo, Mariana Huidobro en una de les poques sortides (potser la única) que va fer de la Casa de la Solidaritat durant la vaga de fam iniciada en el mes de juny de 2006 i que va continuar fins el 18 de juliol.

El desvetllament espectral de la sala Bahía

La vida rescatada d'un edifici noucentista pel moviment llibertari "Espai Alliberat per la Cultura" va suposar un revulsiu per alguns veïns de Sants abaltits pel conformisme del dia a dia, de l'anar fent, del viure per treballar i consumir.
El veïnat més veterà després de la invasió okupa va retrobar-se en la mateixa sala de festes anomenada "La Bahía" que els va veure ballar de joves i ara en el 2006 amb nous canvis, al mutar-se als 80's en una discoteca Heavy, el "Raimbow" i la contribució d'un espès sudari ronyós pels anys de clausura.


Aquest nou bastió okupa s'havia anat transformat durant la seva història. Gairebé un segle abans era l'antiga seu de la cooperativa "La Lleialtat Santsenca" fins que la guerra civil anorreà tots aquells anhels. Després va passar a mans privades i en els baixos de l'edifici s'encabí una fàbrica de torrons, a dalt la sala de festes.
Okupes i solidaris van arranjar l'espai i van convidar a tothom. En poc temps els avis també se'l van fer seu.


L'escantellada entrada segrestada per l'abandó i la cobdícia et duia directament cap a les escalinates fins al gran mirador on les ombres d'uns altres temps dançaven revelades en llum metàl.lica.
No entraven pas d'amagades aquells avis engalanats, reivindicaven un dels camins de la seva jovenesa i per aquell forat de la tàpia, símptoma indiscutible d'edifici okupat, anaven passant els diumenges al vespre.


Va ser un fet prou curiós i el consistori va actuar amb una campanya de difamació contra la sala okupada Bahía per mitjà de les pàgines del diari "Avui". Van aconseguir trencar el lligam que els practicants dels balls de saló tenien amb els okupes i d'un dia per l'altre es van esfumar.


El Bahía okupat, edifici polivalent, hermètic, amb les finestres apagades perquè era una discoteca, un cinema, un teatre, una sala d'actes, també una cova. I saltàvem com si res dels balls de saló a l'amotinament musical skin head.


Aquesta història va acabar amb un desallotjament policial el 2009 i la foscor i el silenci van tornar.

Breu descripció d'aquest treball

"BARCELONA sobre Barcelona. Espais de conquesta 2002 - 2007" és un projecte de llibre fotogràfic sobre la reforma ferotge d'una ciutat per pur interès mercantil i els greuges i resistències que ha provocat en la població.




És un reportatge dedicat  a la ciutat de Barcelona amb una continuïtat de sis anys. Farem un recorregut per una ciutat en plena transformació urbana (Poblenou, Raval...). També veurem espais i moments de vida i lluita contra les agressions d'un sistema corrupte venut al traficant de sòl i a les polítiques immorals del capitalisme. És la imposició d'un model de ciutat contra un altre, son els espais del poble que el poder vol conquerir.

En la foto, la hora del bocata d'unes treballadores parapetades del sol en un carrer del Poblenou.

Poble unit, pedra a pedra, cor i puny

Dissabte 31 de maig comença la reconstrucció de Can Vies al barri de Sants. Dies avans, cap a la una del migdia de dilluns l'edifici va ser desallotjat policialment i a les poques hores a tota pressa s'iniciaria l'enderroc. Per ordre municipal operaris van malmetre parets, terres, balcons i una grua acabaria destruïnt la capella annexa a l'edifici.
 Però la prepotència d'un ajuntament autista no podia preveure l'esclat de solidaritat que saltaria extenent-se per tota la ciutat i d'altres indrets de Catalunya i més lluny fins-hi tot.
L'oposició contra el desallotjament i l'enderroc, la grua en flames, els carrers plens de manifestants, les nits de barricades, l'estira i arronsa policial totalment ineficaç, l'alcalde apareixent a la tele fent gala del seu patetisme totalment desbordat, impotent. Van arribar a demanar ajuda a la policia nacional...

Una setmana de resistència per acabar recuperant l'emblemàtic edifici. Solidaris desenrunant pedra a pedra per alçar de nou Can Vies.  Poques vegades s'ha viscut un èxit de tanta significació en aquesta ciutat. Ho vam viure fa uns anys a Can Masdeu, al Forat de la Vergonya, amb la vaga dels conductors d'autobusos de Barcelona, també va ser impresionant la recuperació de la Plaça Catalunya després de l'atac contra el moviment del 15M on hi tenia muntat el campament.

De la ciutat grisa s'intueixen encara colors de la Rosa de foc.


Cal aclarir que aquesta foto del 2014 s'escapa al projecte de llibre "BARCELONA sobre Barcelona. Espais de conquesta 2002-2007".

Els anti... i els pirates

A deu anys de la celebració (del fracàs) del Fòrum Universal de les Cultures cal remenar en la hemeroteca per recuperar algun titular destacable enmig del gran sac de notícies i reportatges que va generar aquell show. Però és que encara ara el ferum que despèn l'invent de l'Ajuntament de Barcelona en genera de noves:

"La Sindicatura de Comptes revela múltiples irregularitats en el Fòrum de Barcelona 2004" notícia del 16 de juliol de 2014.

"La Vanguardia i El Periódico van rebre un milió d'euros d'origen no acreditat per informar del Fòrum de les Cultures" La Directa 24 de juliol de 2014.

 D'aquell fracàs -tothom ho diu i es va fer oficial el fracàs, com quan es va reconèixer que mai hi van haver armes de destrucció massiva a Irak, guerra coetània al Fòrum- se'n fa denúncia celada que els únics que no van pas naufragar van ser els que van executar tot allò, ja que se'n van anar amb les carteres i les butxaques ben plenes.

I ara que per fi anirà emergent informació relacionada amb la màfia que va promoure l'esdeveniment per tapar una gran intervenció urbanística, es posa en dubte la funció dels grans mitjans de comunicació amb proves contundents que sobrepassen qualsevol intuïció o sospita.
He anat a cercar imatges de conflicte ja que si no, el retrat que van fer tots els mitjans durant els 141 dies que va durar "la festa" ens faria vomitar d'aburriment i de fàstic per la reiteració de l'engany i l'estafa. És també una mostra clara de com es pot fer un periodisme incívic i llardós. Periodisme venut en mans de la màfia institucionalitzada.


Una protesta ciutadana "paterem el fòrum" que va gosar entrar per mar amb pateres urbanes, per terra i des de l'aire amb un parapent dins les instal.lacions restringides del Fòrum va inspirar titulars com aquests:

"LOS ANTI-FÒRUM FUERZAN POR TIERRA, MAR Y AIRE LA SEGURIDAD DEL RECINTO, DONDE INCLUSO HUBO PELEA" 19 juliol 2004

Era així com La Vanguardia escopia i disparava els seus canons de periodisme-corsari. També, "...unos 400 anti iniciaron su particular cercavila en dirección a la salida,..."
A l'endemà aquest mitjà llepava la ferida al bonàs del Fòrum amb aquest titular: "El Fòrum se anima"

"EL CERTAMEN LOGRA SU MEJOR SEMANA EN CUANTO A ASISTENCIA PESE AL INCIDENTE CON LOS OPOSITORES"



I acaronen al seu portaveu, Oleguer Sarsanedas, el llepen així : "Pasar página a un incidente de incivismo. 
Sarsanedas elogió la respuesta del cuerpo de seguridad propio, culpó a los invasores de forzar la pelea y calificó de incívico el comportamiento de éstos, por su falta de respeto hacia los trabajadores, por increpar a las personas que estaban en el interior y por los destrozos, en especial en la Fira de la Solidaritat, que es un espacio dedicado a las ONG. El parte de desperfectos incluye pintadas, sobre todo en el espigón, el saqueo de un stand en la citada Fira –se llevaron dos cestas de comida con productos ecológicos–, un walkie talkie que le quitaron a un miembro del personal, y el robo de unos 30 sombreros.
Por supuesto, los anti, que culparon a los vigilantes de la pelea, negaron el saqueo, pero
anoche enviaron un mensajero con un sobre destinado al director general, Jordi Oliveras,
y 100 euros en su interior como pago por los desperfectos."


Seguint el rastre de la bava repesco la cua d'un artícle d'opinió en la Vanguardia del sr. Francesc-Marc Álvaro del 21 juliol amb el títol: "Choque"

"...Escuchen a cualquier dirigente de ICV (gobiernan Barcelona y la Generalitat pero juegan a atraer a sus aguas la contestación) haciendo contorsiones dialécticas para justificar el Fòrum sin provocar las iras del portavoz antiglobalizador de turno. Es un espectáculo colosal.Me lo reconoció un viejo político socialista: los de la bandera pirata son, también, un subproducto lógico de la política irresponsable y blanda que siempre da la razón a los administrados."



Resulta que els pirates no venien de fora, ja eren a dins i feia anys que maldaven el sistema contra nosaltres. I ara nosaltres som els anti-sistema o els anti tot com deia l'antic capità del lladronici a Catalunya, el sr Pujol en un acte dins el mateix Fòrum.

25 de juliol, titular de la Vanguardia: "Pujol denuncia“la cultura de la protesta.
 Jordi Pujol cree que en Catalunya la gente se queja demasiado, que en el país “existen sectores instalados en la protesta y esto no es bueno”.El ex presidente de la Generalitat...explicó... que el origen de tal exceso contestatario hay que buscarlo en el franquismo: “Arrastramos de la dictadura la épica de la protesta, es necesaria una revisión”.

Pirates als ajuntaments, governs, a les policies, les empreses, constructores, als bancs, bufets d'advocats, notaries, als tribunals, a les redaccions... pirates dins el sistema o el sistema pirata, el que ens fa anar i a empentes, enganys, amb violència ens obliga.

Pirates sense bandera.


Les fotografies, la primera a la plaça Catalunya durant una de les primeres presentacions oficials del Fòrum on ja hi van haver protestes, la següent correspon a la meravellosa paterada i la última al dia d'inauguració on les cassoles dels manifestants van sonar durant hores.

a Sants ja no hi queda res?

17 anys il.luminant la vida al barri de Sants, Can Vies ha caigut sota les mans de la màfia institucionalitzada i el seu poder vandàlic. Tropes incontrolades de matons a sou amb placa escometen als veïns, res de nou en aquesta democràcia de fireta. 
És lamentable acostumar-se al ritual de perdre sempre els mateixos. Però van quedant els noms en la memòria, els noms dels bons i sobretot dels dolents.
  


+info:http://canvies.barrisants.org/comunicat-de-can-vies-davant-els-darrers-esdeveniments/

Barcelona viva en les palpentes

La destrucció de la morfologia urbana i la seva transformació radical per pur interés mercantil és brutalitat urbanística.
És una forma de guerra silent, formalment no declarada i desarmada però amb el mateix poder destructor que el de la guerra convencional.

He dit brutalitat urbanística desarmada i no és del tot cert, quan per fer fora a les persones d'un territori s'utilitzen funcionaris armats i s'envien màquines per acabar-les d'espitjar literalment.  Però clar, és una guerra silenciosa i passa gairebé desapercebuda, no interfereix en el pols de la gran ciutat.
Brutalitat que esdevé terrorisme quan es malmeten edificis, tècnics que vandalitzen esbotzant sostres o esclaten incendis misteriosos que la policia mai arribarà a aclarir. Terrorisme urbanístic aplicat amb camarilles de matons amb malls per aterroritzar. Terrorisme i brutalitat quan arriba l'odre escrita de desnonament. I tot això es va fent a les palpentes.


La brutalitat urbanística dissenyada en els ajuntaments per aplanar el territori i entregar-lo asèptic al traficant de sòl.
Perfectament edulcorada brutalitat pel periodisme empalagós i venut, periodisme de publicitat que llepa la marca insistentment i calla o distorsiona quan la víctima planta cara. Periodisme  còmplice amb la maquinària de guerra perquè s'ha de vendre ben florit i que no aixequi sospites. Perquè hi ha una guerra dins la ciutat amb desplaçats i enderrocs.


Com podem mirar el nou urbanisme, les noves formes, nous edificis que han devorat pedra a pedra tot un barri que era viu? De quina manera podem caminar en aquests carrers flamants sense vida o de vida aparent?
Vida aparent dels nous involuntaris conqueridors que no saben, que no en son conscients perquè no ho han vist, perquè caminen tant a les palpentes que no poden veure, ni sentir. Perquè quan desapareixia un carrer al tombar de casa seva ja s'havien escapolit massa ràpid cap a la feina. Perquè quan desnonaven als veïns del davant de casa la tele del fútbol ja se'ls havia engolit.

Perquè mentre a tu no et toquin no has de tèmer per res. Perquè no tens constància que això que hi ha ara sigui millor o pitjor que el que hi havia abans i en la tele no en parlen, ni mai abans en la universitat t'ho havien dictat. I perquè senzillament ni se t'acut plantejar-ho. Plantejar què?!

Ens va quedant un món ben estret, asèptic, controlat, viu en les palpentes.

"Arquitecto municipal. Lo que este escondido misionero municipal ha hecho y lo que ha dejado de hacer, equivale a algo más destructor e irreparable que el paso de la guerra por cada ciudad" Oteiza

Les fotografies son del Poblenou, concretament en el Parc Central i del Raval, en la zona de Robadors i sant Ramon just on ara hi ha l'esperpèntic hotel i l' edifici horrible de la Filmoteca.

Els anys del FÒRUM

Els despropòsits institucionals compresos entre els anys 2003 i 2005 pel que fa a la dinàmica habitual de control i restricció de la vida al carrer es van destacar especialment per la ombra projectada per l'edificació, inaguració i posterior pas al més absolut ostracisme de la zona Fòrum.

Aquest espai de glorificació al luxe arquitectònic va ser imposat com a imprescindible i ofert degudament embolicat amb llaç i tot, com un regal, als habitants de BCN (durant tot l'any de 2003 i 2004 amb notícies diaries de l'evolució a peu d'obra i fins que  l'esdeveniment va concloure) amb una festa pseudocultural al més pur estil de parc temàtic, pretenent proclamar una treva pel que fa als conflictes socials d'arreu del món i especialment pretendre trobar solucions de convivència i respecte entre "cultures", en clau de pacificació mundial. (Mentre es perpetraba l'ocupació occidental contra l'Irak o seguia el silenci còmplice davant el genocidi del poble Txetxè, per posar algun exemple de política exterior de guerra declarada i que durant l'esdeveniment no es va tractar en absolut per por de molestar a les multinacionals "guerreres" patrocinadores, i als polítics d'extrema dreta del PP.)

L'esdeveniment va caure en una profunda contradicció en el si de la mateixa ciutat. Fora d'aquest recinte ultra-vigilat, el NO de restricció amb el que es vesteix l'autoritat va seguir campant amb màniga ample pels carrers.

Es va fer evident que el mateix temple del Fòrum va representar i representa un gran NO contra la ciutadania. L'acte que l'inagurà durant 141 dies ininterrumputs, l'entronització d'aquell NO; NO a les casernes ocupades de st. Andreu, NO als campaments temporals de families nòmades instal.lades al Poblenou, NO a la lliure circulació de les persones extrangeres i menys si no superen les traves burocràtiques pels drets més elementals com la dels PAPERS. NO a la reivindicació al dret de vivenda digne. NO a la denúncia pública de qui precaritza la vida, etc...
Un NO convenientment maquillat i dulcificat pels grans mitjans de comunicació que de la mateixa manera que repeteixen diariament unes consignes, desprès per fallides les esborren del seu vocabulari; seria el cas FÒRUM, "El Fòrum de les cultures 2004".

Aquesta petita mostra fotogràfica recorda un dels esdeveniments més rellevants durant la Barcelona del Fòrum, la entrada dels cossos policials dins la catedral de Barcelona.




El dia 5 de juny de 2004 diversos col·lectius d'immigrants realitzaren una manifestació que es clogué amb una tancada a la Catedral de Barcelona per reclamar la regularització sense condicions de totes les persones treballadores "sense papers" que residien als Països Catalans.
 A la imatge, un grup de tancats fan força contra la porta principal moments abans que es produís l'assalt policial; de fora se sentia una veu que en un to suau i en francès, els hi demanava que obrissin la porta.



Finalment, de matinada, els "no-ciutadans" foren desallotjats violentament per efectius del Cuerpo Nacional de Policía amb el permís de l'arquebisbat. La policia es va colar per una sagristia.
Mentre, al carrer, la concentració de "ciutadans-antisistema" que donaven suport a la tancada va ser dispersada amb cops i gasos lacrimògens per la policia nacional i la guardia urbana.


Més de 1500 persones van haver d'abandonar la tancada degut a la violència policial. L'endemà, la majoria de mitjans de comunicació van aplaudir l'assalt parlant de "desallotjament exemplar" i acusant de manipulació-utilització envers als immigrants ("terrorisme ideologic" segons laVanguardia), a la trentena de col.lectius que donaven suport a la tancada.


Immediatament es van obrir uns 15 expedients d'expulsió entre la gent capturada als voltants de la catedral, quan aquesta encara tenia les portes obertes avaluant la situació. El noi nepalí de la foto va poder escapolir-se en un primer moment, però va acabar amb el cap obert al ser llançat contra una columna per part d'un policia.


Un mes després, el 3 de juliol de 2004 es va celebrar una jornada de dejuni de 36 hores davant la catedral per recordar el desallotjament i que va acabar amb la detenció d'un venedor de mocadors just quan la bicicletada en solidaritat amb la lluita dels sense papers entraba a la plaça, provocant un intent de rescat per part dels ciclistes, que va ser reprimit pels mossos i la policia de l'ajuntament.


Plaça André Malraux (Estiu de 2004). Es va fer una cercavil.la rebatejant simbòlicament diferents places cèntriques de la ciutat que havien estat l'escenari d'acampades i posteriors detencions policials contra gent sense papers.
Aquesta és la plaça on la policia, el 16 d'agost de 2001 va dur a terme una cacera indiscriminada d'immigrants. Aquell estiu Imma Mallol d'ICV era alcalde en funcions i va ser responsable del desallotjament de la plaça Catalunya on hi va haver una acampada  i desprès, va fer perseguir als refugiats allà on es tornessin a instal.lar; a la plaça André Malraux hi va haver una autèntica cacera a l'home .

Respecte al desenvolupament d'un treball fotogràfic d'aquesta mena els problemes poden ser diversos.

La censura és habitual en aquest tipus de treball a peu de carrer; sobretot en l'estudi de protestes ciutadanes i de moviments socials a la contra del govern. Es practica per mitjà de l'amenaça velada, l'intimidació directa pels efectius policials amb seguiments coercitius, destrucció o requisament del material gràfic, detenció...

Desprès hi ha la auto-censura del mitjà de comunicació que minimitza una notícia o l'omet tranquil.lament; va ser un cas flagrant la censura generalitzada per tots els grans mitjans de comunicació, amb una mínima o nul.la informació respecte  a les tancades d'immigrants en vaga de fam, durant els mesos d'abril i maig de 2005.

El testimoni és molest fins hi tot dins una democràcia i aparentment en pau.
A qui pot molestar? segurament a aquells que alenten o provoquen o pretenen ignorar les injusticies socials i es deixen gravar feliçment dins un fòrum.

El color molest. El b/n espectacularitzant

Isaac Marrero va escriure una tesi* sobre el conflicte de can Ricart i em va honorar incloent-me dins aquell estudi com a un personatge més dels que corríem ocasionalment per allà; no li va agradar el meu treball, l'estil i l'ús del b/n.
Posteriorment em va preguntar el perquè d'aquest reportage elaborat en b/n i no en color. Vaig simplificar una resposta adduint el control que em permetia el processat en el laboratori i l'abaratiment dels costs, simplement. I era cert, revelar i positivar el color químicament resultava molt car si volies anar fins la còpia amb un control total.
Però el que ja no li vaig explicar van ser els motius més personals i de gust estètic: La meva passió pel b/n o el perquè al rebuig del color.

La estètica del color en una fotografia pot arribar a ser tan poderosa que fàcilment anul.la la lectura d'una imatge. S'interposa com un mur que obliga a fer un primer salt per compendre l'essència del que s'intenta transmetre. Com a fotògraf i espectador hi ha el perill a deixar-se embafar en aquest punt i no ser capaç d'anar més enllà.

Per tant, fotografiar en color i que no interfereixi, que no banalitzi la narració, que no l'anul.li completament, és una tasca complicada. I sent pràctic una altra vegada, si a més a més hi han costos addicionals, no s'ho val l'esforç que comporta. El procés químic del color era car i difícil de tractar (estèticament). Ara no és car, electrònicament, però continua sent difícil. Difícil per mi.

Enfront del color, la pretesa sobrietat del b/n. La simplicitat de la imatge lluny d'empalagosos ornaments.
L'essència és geometria, la llum, el gest. Però aquest poder expressiu, el cop directe sense el color, la facilitat de lectura que suposa pot també obrar a la contra; la imatge deriva amb facilitat cap a la espectacularització i es perd l'oportunitat d'una interpretació més profunda i pausada.
L'absència del color generalment és més impactant, evidentement si la foto és tècnicament correcta. Per tant no s'ha d'obviar l'efecte limitador del color, la seva virtut.

Resumint, en aquest treball vaig prescindir de la lectura plàcida que pot permetre el color a favor de la lectura d'impacte que es pot donar amb facilitat amb el b/n. La temàtica tractada, un reportatge crític, no podia permetre subterfugis, ni amaneraments que tant agraden als poders fàctics del món cultural actual.

*La tesi va ser presentada en el 2008 amb el títol "LA FÁBRICA
DEL CONFLICTO. TERCIARIZACIÓN, LUCHA SOCIAL Y PATRIMONIO
EN CAN RICART, BARCELONA".

La fotografia del 2005 d'un dels tallers de can Ricart.

Bon cop de falç especuladors de la terra!

L'Onze de setembre català se surt una mica de la temàtica i raó de ser d'aquest espai, però com que estic tractant d'una ciutat d'un país molt petit, un país no reconegut, esclafat però no resignat i per això, un país que viu en un moment que hauria de ser històric, no me'n puc estar de dedicar a aquesta jornada de reivindicació, la Diada Nacional de Catalunya una de les fotografies més representatives del meu reportatge gràfic.
Un altre dia escriuré sobre aquesta imatge.


A hores d'ara a Catalunya el sentiment que ens fan pagar és el del menysteniment, estafa i burla al poble català. Des de la transacció democràtica els mafiosos del banc, constructors i traficants de sòl, els usurers i les rates d'immobiliàries, la casta política de tots els colors entregada per la vena de l'or, els seus sicaris amb o sense placa, els militars a punt dins el calaix, el vostre cop de falç amb España, la vostra cúria, el vostre rei, com sempre contra tots nosaltres!

Cases sense fantasmes

En una casa abandonada amb aires d'un passat benestant, la casa gran, una senyora casa, se n'espera alguna presència fantasmal. Si a més està plantada enmig d'un jardí assalvatjat, amb gats lliures i arbres reblats la fantasia serà completa.



En canvi, en un pis desocupat d'un bloc, el soroll de vida al seu voltant distreu qualsevol fantasia. Es fa extrany al enfilar escales topar de passada amb aquella porta tapiada en el replà. És el pis tancat i buit, no se n'espera cap ànima.Una capa de pols i olor a florit.


Barcelona amb poques senyores cases perquè molesten i ocupen massa espai, Vallcarca barri espectral, barri trinxat amb ràbia pels traficants de sòl és un exemple colpidor; la gran ciutat sense jardins, plena de blocs amb finestres orbes a l'espera que les okupi alguna ànima.


Carrers clausurats sense fantasmes a l'espera.
La ciutat de Barcelona d'avui és orfe d'històries fantàstiques, du una capa densa de pols grisa i fa pudor.

Els solidaris


Solidaris vinguts d'arreu van participar en una acció per restaurar unes cases del barri del Bon Pastor vandalitzades pel Patronat Municipal de l'Habitatge, la constructora Dragados i l'Ajuntament de Barcelona en mans de l'alcalde Jordi Hereu.
 
 Es van okupar tres vivendes per arreglar els sostres adjacents amb les cases dels veïns i veïnes que estaven resistint al mobbing perpetrat per l'Ajuntament de Barcelona.


 La recuperació simbòlica d'aquestes cases es va efectuar durant la jornada del 17 de març de 2007.


Aquest comentari va aparèixer en la pàgina d'indymedia:

Soy una de las vecinas que no hemos firmado y todavía residimos en las casas baratas.
Aunque ya lo he hecho personalmente, quiero agradecer el gesto de los okupas al arreglar los desperfectos que realiza el patronato en las viviendas deshabitadas, contiguas a las nuestras. Gracias por vuestra acción, apoyo y respeto, al venir a nuestro barrio, trabajar desinteresadamente por la causa y ayudarnos a soportar la presión, marchando el mismo día y dejando habitable una calle que había sido destrozada por el Patronato.
Toda una lección para quien tenga capacidad y principios suficientes de reconocerla e interpretarla.

Vecina Buen Pastor        21 mar 2007

Aquestes fotos han estat revelades digitalment a partir del negatiu escanejat. 

No oblidem, no perdonem. Cas 4F

Fotografia dedicada especialment a Jordi Hereu i a joan Clos.




Durant la nit del 4 de febrer de 2006 en un edifici històric ocupat del districte de Ciutat Vella, una barreja de drogues, violència policial i neopotisme polític provocà un dramàtic episodi conegut com el cas del 4F. Quatre joves van patir penes de presó per un muntatge polític i policial i una d'elles que no ho va tolerar en absolut, va posar fi a la seva vida.

Aquella nit com tantes altres es va celebrar una festa dins l'edifici, però la gran afluencia va fer intervindre a la guardia urbana i es va desencadenar el caos. En va resultar ferit greu un dels policies i es va procedir a fer detencions aleatòries pels voltants de la finca i més enllà.
Les acusacions contra unes persones innocents es van mantenir fins el final.

 L'edifici de titularitat municipal està situat en un dels carrers que envolten el parc del Forat de la vergonya i no va ser casual que els individus que el gestionaven, no tinguessin cap relació aparent amb les lluites veïnals que allà es duien diàriament contra el govern.


En aquell any Joan Clos era l'alcalde de la ciutat i Jordi Hereu comandava la policia de l'ajuntament. Ambdós son còmplices del muntatge i responsables indirectes del que va passar, perquè en definitiva, aquell edifici ocupat amb uns personatges obscurs, obeïa una raó estratègica per enrarir encara més el clima de tensió que es vivia a l'entorn del Forat de la vergonya.
Aquell edifici orbitava en la ruleta de l'especulació en estat d'abandó i mentre, participava també en l'estratègia urbanística de la vandalització d'un barri a un grau superior.
Si "vandalitzar" en l'argot tècnic arquitectònic consisteix en destruïr l'interior d'un edifici per fer-lo inhabitable, aquest sistema es pot ampliar per fer inhabitable o enrarir la vida d'un barri sencer, convidant a la xusma i deixar-la fer, fent (les autoritats) la vista grossa. Aquesta estratègia s'aplicà amb cert èxit uns anys abans quan van iniciar-se les grans demolicions per transformar el barri. La inseguretat, la manca de neteja, l'evident deixadesa municipal formava part d'una guerra bruta contra el veïnat. L'ajuntament va practicar el mobbing immobiliari per poder esponjar a gust.
Aquí però a les autoritats, el deixar fer se'ls hi escapà de les mans, i el cas encara no s'haurà resolt fins que jutgin als vertaders culpables.

Més info en http://www.desmontaje4f.org/CA/

En la primera fotografia, la pintada en la paret del mateix edifici expresa honestament el que va succeir. La segona dedicada a l'alcalde en una persiana pels volts del Forat.