Bon cop de falç especuladors de la terra!

L'Onze de setembre català se surt una mica de la temàtica i raó de ser d'aquest espai, però com que estic tractant d'una ciutat d'un país molt petit, un país no reconegut, esclafat però no resignat i per això, un país que viu en un moment que hauria de ser històric, no me'n puc estar de dedicar a aquesta jornada de reivindicació, la Diada Nacional de Catalunya una de les fotografies més representatives del meu reportatge gràfic.
Un altre dia escriuré sobre aquesta imatge.

A hores d'ara a Catalunya el sentiment que ens fan pagar és el del menysteniment, estafa i burla al poble català. Des de la transacció democràtica els mafiosos del banc, constructors i traficants de sòl, els usurers i les rates d'immobiliàries, la casta política de tots els colors entregada per la vena de l'or, els seus sicaris amb o sense placa, els militars a punt dins el calaix, el vostre cop de falç amb España, la vostra cúria, el vostre rei, com sempre contra tots nosaltres!

Cases sense fantasmes

En una casa abandonada amb aires d'un passat benestant, la casa gran, una senyora casa, se n'espera alguna presència fantasmal. Si a més està plantada enmig d'un jardí assalvatjat, amb gats lliures i arbres reblats la fantasia serà completa.

En canvi, en un pis desocupat d'un bloc, el soroll de vida al seu voltant distreu qualsevol fantasia. Es fa extrany al enfilar escales topar de passada amb aquella porta tapiada en el replà. És el pis tancat i buit, no se n'espera cap ànima.Una capa de pols i olor a florit.

Barcelona amb poques senyores cases perquè molesten i ocupen massa espai, Vallcarca barri espectral, barri trinxat amb ràbia pels traficants de sòl és un exemple colpidor; la gran ciutat sense jardins, plena de blocs amb finestres orbes a l'espera que les okupi alguna ànima.

Carrers clausurats sense fantasmes a l'espera.
La ciutat de Barcelona d'avui és orfe d'històries fantàstiques, du una capa densa de pols grisa i fa pudor.

Els solidaris

 

Solidaris vinguts d'arreu van participar en una acció per restaurar unes cases del barri del Bon Pastor vandalitzades pel Patronat Municipal de l'Habitatge, la constructora Dragados i l'Ajuntament de Barcelona en mans de l'alcalde Jordi Hereu.

 

 Es van okupar tres vivendes per arreglar els sostres adjacents amb les cases dels veïns i veïnes que estaven resistint al mobbing perpetrat per l'Ajuntament de Barcelona.

 La recuperació simbòlica d'aquestes cases es va efectuar durant la jornada del 17 de març de 2007.

Aquest comentari va aparèixer en la pàgina d'indymedia:

Soy una de las vecinas que no hemos firmado y todavía residimos en las casas baratas.
Aunque ya lo he hecho personalmente, quiero agradecer el gesto de los okupas al arreglar los desperfectos que realiza el patronato en las viviendas deshabitadas, contiguas a las nuestras. Gracias por vuestra acción, apoyo y respeto, al venir a nuestro barrio, trabajar desinteresadamente por la causa y ayudarnos a soportar la presión, marchando el mismo día y dejando habitable una calle que había sido destrozada por el Patronato.
Toda una lección para quien tenga capacidad y principios suficientes de reconocerla e interpretarla.

Vecina Buen Pastor        21 mar 2007

Aquestes fotos han estat revelades digitalment a partir del negatiu escanejat. 

No oblidem, no perdonem. Cas 4F

Fotografia dedicada especialment a Jordi Hereu i a joan Clos.




Durant la nit del 4 de febrer de 2006 en un edifici històric ocupat del districte de Ciutat Vella, una barreja de drogues, violència policial i neopotisme polític provocà un dramàtic episodi conegut com el cas del 4F. Quatre joves van patir penes de presó per un muntatge polític i policial i una d'elles que no ho va tolerar en absolut, va posar fi a la seva vida.

Aquella nit com tantes altres es va celebrar una festa dins l'edifici, però la gran afluencia va fer intervindre a la guardia urbana i es va desencadenar el caos. En va resultar ferit greu un dels policies i es va procedir a fer detencions aleatòries pels voltants de la finca i més enllà.
Les acusacions contra unes persones innocents es van mantenir fins el final.

 L'edifici de titularitat municipal està situat en un dels carrers que envolten el parc del Forat de la vergonya i no va ser casual que els individus que el gestionaven, no tinguessin cap relació aparent amb les lluites veïnals que allà es duien diàriament contra el govern.

En aquell any Joan Clos era l'alcalde de la ciutat i Jordi Hereu comandava la policia de l'ajuntament. Ambdós son còmplices del muntatge i responsables indirectes del que va passar, perquè en definitiva, aquell edifici ocupat amb uns personatges obscurs, obeïa una raó estratègica per enrarir encara més el clima de tensió que es vivia a l'entorn del Forat de la vergonya.
Aquell edifici orbitava en la ruleta de l'especulació en estat d'abandó i mentre, participava també en l'estratègia urbanística de la vandalització d'un barri a un grau superior.
Si "vandalitzar" en l'argot tècnic arquitectònic consisteix en destruïr l'interior d'un edifici per fer-lo inhabitable, aquest sistema es pot ampliar per fer inhabitable o enrarir la vida d'un barri sencer, convidant a la xusma i deixar-la fer, fent (les autoritats) la vista grossa. Aquesta estratègia s'aplicà amb cert èxit uns anys abans quan van iniciar-se les grans demolicions per transformar el barri. La inseguretat, la manca de neteja, l'evident deixadesa municipal formava part d'una guerra bruta contra el veïnat. L'ajuntament va practicar el mobbing immobiliari per poder esponjar a gust.
Aquí però a les autoritats, el deixar fer se'ls hi escapà de les mans, i el cas encara no s'haurà resolt fins que jutgin als vertaders culpables.

Més info en http://www.desmontaje4f.org/CA/

En la primera fotografia, la pintada en la paret del mateix edifici expresa honestament el que va succeir. La segona dedicada a l'alcalde en una persiana pels volts del Forat.

Còpies d'època. Còpies d'arxiu i exposició

Per als curiosos, per als amants del paper, per a tot aquell que és sensible i li agrada tocar les coses, que sap gaudir de l'olor, contemplar amb tranquil.litat una fotografia il.luminada suaument. Per a aquells que llegir un llibre i sentir el seu pes els és quelcom únic...

Per si no ha quedat clar volia recordar que les fotografies publicades en aquest blog, han estat escanejades a partir de còpies originals en paper, acuradament positivades, selenitzades i rentades al cap de molt poc temps d'haver revel.lat el seu negatiu.

La idea d'aquest blog és donar a conèixer aquest treball i que serveixi de plataforma de contacte per a aquells que hi puguin estar interessats.

No és un blog polític, és un blog expositor del meu treball fotogràfic complementat amb el de vídeo.

De passeig per les entranyes del Fòrum Universal de les Cultures (foto presa en el 2003)

No hi son tots perquè hi falta Joan Clos alcalde per aquells temps de la ciutat, ara defenestrat de la ciutat pels seus amics. També vaig trobar ha faltar el regidor del districte, antic policia municipal, sr. Narváez. Tot un senyor del Poblenou vasall d'honor del 22@. No sé perquè que em recorda al sr. Bustos (PSC), ex-amo de Sabadell.

Els que hi son, son alguns pesos pesats d'aquella època de vaques grasses, en que l'ajuda dels fons europeus permetia la destrucció-reconstrucció de barris sencers a cop d'efecte d'espectacle, aprofitant que el poble estava massa ocupat amb la concessió d'hipoteques mil. A destacar el sr. Xavier Casas, autèntic capo de la ciutat i el sr. Piqué, representant del govern espanyol en mans del PP.

Detall tècnic de la foto: El contrapunt del treballador en primer terme dóna sentit a una foto vulgar, una foto de propaganda d'un grup de polítics en mig dels seus negocis.
 Es pot apreciar clarament el gest del sr. Xavier Casas fregant-se les mans.

Tal dia com avui... en El forat de la vergonya

No és important la data exacta, però enguany farà sis anys que en al barri de la Ribera de Barcelona l'ajuntament va aconseguir desallotjar per la força i destruïr l'emblemàtic espai conegut, només pels més conscients dels ciutadans (també com no, pels seus enemics) com "El forat de la vergonya".
Aquest espai urbà va ser un dels epicentres del meu treball fotogràfic. Quan la lluita per la seva defensa es va acabar, vaig decidir començar a posar fi aquest reportatge, títol el qual encapçala el blog.

Va ser un indret de lluita aferrissada. Entre els anys 2002 i 2007 s'aglutinaren vers la defensa moltes persones vingudes d'arreu amb els veïns. Els anys de la bombolla que ara ens està passant la factura d'una manera global i democràtica van ser massivament destructors en barris plens d'interessos especulatius sobre el seu sól; al Poblenou, a Vallcarca, al Raval, la Ribera, etc...

Els solidaris d'aquella època com a mínim van fer suar de valent als malalts del poder. Van evidenciar el mercadeig sense escrúpols de la classe política.  Actualment en el Forat tenim restes arqueològiques d'aquella batalla que en part es va guanyar. Hi trobem una font construïda pel poble i també hi queda encara un altre signe de victòria, el no aparcament subterrani  que pretenia l'ajuntament, un dels motius claus per plantar cara i plantar-se i dir que No.

Evidentement que per molts dels que vam viure o si més no, presenciar espais d'aquella lluita, ens queda el record i la certesa d'homes i dones que es lliuren a cos nu per uns ideals de justícia i llibertat.

La característica tècnica

En aquests temps de relativa facilitat tècnica relacionada amb la fotografia, em fa cert estupor recordar els temps perduts dins la foscor d'un laboratori i maldar amb el revelat del negatiu, el rentat de la pel.lícula, el secat... Quin malson; i després la fase més amable però lenta del positivat en blanc i negre, el contacte directe amb el paper decidit cap a la còpia definitiva que mai ho serà.
La màgia que es predica pel que fa al revelat i positivat químic per mi va ser un tràmit feixuc. 

Malgrat tot, el motiu d'aquest escrit és provar de donar algun valor adicional a les meves fotografies en b/n. I penso que aquest reportage segurament és un dels últims que s'hagin  desenvolupat de cap a fi amb la tècnica tradicional fotoquímica.

A principis del 2000 quan vaig entrar de ple en aquest món gràfic, si bé la fotografia analògica-digital ja havia començat a fer soroll per l'empenta de la indústria, la calitat d'impresió deixava molt que desitjar i si es volia exposar correctament el treball en una sala, un ni es plantejava provar aquella tecnologia.

Sens dubte que la immediatesa en la visualització de la imatge era la característica més apreciada per aquells aventurers que s'abocaren deseguida cap al nou invent. I si ara mateix, la immediatesa no ens sorprèn gaire i molt menys a aquells que no han conegut altre cosa, l'evolució tècnica de la fotografia digital i l'abandó comercial de la fotografia química, a hores d'ara l'ha fet imbatible, així com la calitat d'impresió per impremta.
Ara no té gaire sentit seguir treballant amb pel.lícula si el que preval, és la imatge en si.

Però bé, sigui per justificar aquells temps de "màgia" fotogràfica (o pérdua de temps empantanagat en la foscor) i per fidelitat d'amor al paper argèntic (perquè no hi havia altre cosa), accentúo aquesta característica tècnica en el meu reportatge per a aquells que ho sàpiguen valorar.

Ara el problema ens el trobem en la tècnica d'escanejar correctament els negatius per a transformar-los d'acord amb els temps que toquen, en quelcom intangible, com els diners.