Em serveixo del somriure en fals del batlle de Sabadell, Maties Serracant, sostingut per centenars d'activistes que l'acompanyen en la seva entrada als jutjats, per anar finalitzant aquesta sèrie de reportatges.
Aviat serà el gran judici-farsa de la gran farsa. El que és ben real és l'exili i la presó per alguns. Les denúncies, les detencions, les agressions, la mutilació d'un ull, les amenaces i els insults dedicats als catalans no ho són pas de farsa. Tanmateix, em fascina les mostres de fortalesa que diuen que traspuen entre els barrots de la presó; que si els ostatges catalans estan forts... Repetint aquest mantra, passi un dia, passin els anys, per aconseguir estabornir-nos o estupiditzar-nos. El somriure d'aquest batlle és un somriure ple de dignitat però no ens enganyem, és el somriure de la claudicació, un somriure que sembla capaç d'empassar-s'ho tot: La injustícia; amb el cap ben alt això sí, davant l'enemic.
Ja fa 46 entrades d'un capítol que ha entrat abruptament amb tot el seu color i actualitat dins aquest blog. Són les "Imatges d'una revolta catalana per al segle XXI." No és més que un títol provisional i que s'escauria únicament pels reportatges inicials. De fet, el seu títol final serà un altre ben diferent, descartant l'èpica perquè no la mereix.
M'he entregat a la fotografia en color en aquesta aventura, també ha estat un retrobament amb el fotoperiodisme que feia temps havia aparcat.
I m'ha passat com a tants d'altres, que sentint-nos estrangers en la nostra terra, ens hem deixat dur per la força d'uns esdeveniments que ens ha arrencat amb fúria la roba, ens hem mullat i hem quedat completament nus. I no em refereixo a la fotografia.
Despullat i sento vergonya.
Sento la vergonya d'haver cregut en una classe política de la qual mai abans hi havia confiat, de fet, l'havia odiat amb tota l'ànima i se m'ha demostrat que hi ha inèrcies que són resistents al canvi malgrat que hi hagi un corrent propici. Aquesta aprehensió personal no ha arribat a desaparèixer i es pot notar en el transcurs del blog, on les imatges de polítics són minses. Encara rai...
En el post 34 m'estava predisposant a anar finalitzant aquesta història. Tot el que he escrit al compàs dels esdeveniments i el que vaig fotografiar des d'aquell post no ha evolucionat substancialment del que ja havia viscut i ara no faig més que tirar terra per sobre l'assumpte.
En la degradació absoluta de la democràcia en el nom de "la sagrada unidad nacional", ha vençut la degradació immediata dels agents independentistes, els quals recolzaven la seva força justament sobre la democràcia espanyola, totalment en fals, premeditadament.
La degradació de la política catalana, la dels moviments civils encarnats per l'ANC i Òmnium, víctimes directes de la brutalitat de l'estat i molt abans, víctimes d'una rendició incondicional amb la declaració a contracor d'una República també en fals, ha passat per damunt de les aspiracions d'un poble que ha donat la cara i que anímicament estava preparat per arribar amb els seus líders fins al final. Aquests líders mai van creure en la força del poble, de fet, ni la volen, ni la desitgen i menys els interessa que sigui el poble qui els empenti i els protegeixi. Van preferir claudicar i entregar la ciutadania "rebel" al no-res, als llims i deixar-la al descobert, completament nua, amb els seus anhels rebregats per terra. El teatre però, a alguns, els hi va sortir car. Potser no ho van calcular prou bé, potser van fer marxa enrere massa tard, potser, potser...
Tot just dient això, em repeteixo. Ja ho he dit abans, ja ho he vist abans, ja ho he fotografiat, el mateix, una vegada i una altra.
Va ser preciós l'esclat del 20 de setembre del 2017. Va ser preciosa l'organització clandestina que va materialitzar les urnes i les paperetes per tothom, fins i tot pels espanyolistes amargats de la vida que resideixen a Catalunya. Va ser preciós i real l'1-O, on la població va viure un dia amb els nervis a flor de pell i la dignitat i la valentia van guanyar.
Podem pensar en passat cada dia que passa i tota aquesta història s'aferrarà més als llibres i s'anirà encongint en l'horitzó. El que s'apropa ara és fosc i ja s'ensuma.
Amb tot això, els catalans hem fet palès al poble espanyol que hem trencat amb el seu Estat per sempre. Ja no hi ha retorn. I encara més, una gran majoria de catalans estan aprenent a llegir entre línies, estan aprenent a desconfiar de l'autoritat. Per fi estan aprenent perquè s'ha viscut i s'està aprenent a no creure en el sistema. Només ens manquen les eines per re canalitzar aquesta mar d'indignació. Perquè tenim una mar indignada i aquesta és la gran victòria catalana. En fals, però és una victòria.
La fotografia és del dia 28 de gener de 2019. El batlle de Sabadell està imputat pel seu suport al referèndum de l'1 d'octubre i per malversació de fons públics a causa d'una denúncia d'un ciutadà espanyol de Múrcia.
1-2-2019
Aviat serà el gran judici-farsa de la gran farsa. El que és ben real és l'exili i la presó per alguns. Les denúncies, les detencions, les agressions, la mutilació d'un ull, les amenaces i els insults dedicats als catalans no ho són pas de farsa. Tanmateix, em fascina les mostres de fortalesa que diuen que traspuen entre els barrots de la presó; que si els ostatges catalans estan forts... Repetint aquest mantra, passi un dia, passin els anys, per aconseguir estabornir-nos o estupiditzar-nos. El somriure d'aquest batlle és un somriure ple de dignitat però no ens enganyem, és el somriure de la claudicació, un somriure que sembla capaç d'empassar-s'ho tot: La injustícia; amb el cap ben alt això sí, davant l'enemic.
Ja fa 46 entrades d'un capítol que ha entrat abruptament amb tot el seu color i actualitat dins aquest blog. Són les "Imatges d'una revolta catalana per al segle XXI." No és més que un títol provisional i que s'escauria únicament pels reportatges inicials. De fet, el seu títol final serà un altre ben diferent, descartant l'èpica perquè no la mereix.
M'he entregat a la fotografia en color en aquesta aventura, també ha estat un retrobament amb el fotoperiodisme que feia temps havia aparcat.
I m'ha passat com a tants d'altres, que sentint-nos estrangers en la nostra terra, ens hem deixat dur per la força d'uns esdeveniments que ens ha arrencat amb fúria la roba, ens hem mullat i hem quedat completament nus. I no em refereixo a la fotografia.
Despullat i sento vergonya.
Sento la vergonya d'haver cregut en una classe política de la qual mai abans hi havia confiat, de fet, l'havia odiat amb tota l'ànima i se m'ha demostrat que hi ha inèrcies que són resistents al canvi malgrat que hi hagi un corrent propici. Aquesta aprehensió personal no ha arribat a desaparèixer i es pot notar en el transcurs del blog, on les imatges de polítics són minses. Encara rai...
En el post 34 m'estava predisposant a anar finalitzant aquesta història. Tot el que he escrit al compàs dels esdeveniments i el que vaig fotografiar des d'aquell post no ha evolucionat substancialment del que ja havia viscut i ara no faig més que tirar terra per sobre l'assumpte.
En la degradació absoluta de la democràcia en el nom de "la sagrada unidad nacional", ha vençut la degradació immediata dels agents independentistes, els quals recolzaven la seva força justament sobre la democràcia espanyola, totalment en fals, premeditadament.
La degradació de la política catalana, la dels moviments civils encarnats per l'ANC i Òmnium, víctimes directes de la brutalitat de l'estat i molt abans, víctimes d'una rendició incondicional amb la declaració a contracor d'una República també en fals, ha passat per damunt de les aspiracions d'un poble que ha donat la cara i que anímicament estava preparat per arribar amb els seus líders fins al final. Aquests líders mai van creure en la força del poble, de fet, ni la volen, ni la desitgen i menys els interessa que sigui el poble qui els empenti i els protegeixi. Van preferir claudicar i entregar la ciutadania "rebel" al no-res, als llims i deixar-la al descobert, completament nua, amb els seus anhels rebregats per terra. El teatre però, a alguns, els hi va sortir car. Potser no ho van calcular prou bé, potser van fer marxa enrere massa tard, potser, potser...
Tot just dient això, em repeteixo. Ja ho he dit abans, ja ho he vist abans, ja ho he fotografiat, el mateix, una vegada i una altra.
Va ser preciós l'esclat del 20 de setembre del 2017. Va ser preciosa l'organització clandestina que va materialitzar les urnes i les paperetes per tothom, fins i tot pels espanyolistes amargats de la vida que resideixen a Catalunya. Va ser preciós i real l'1-O, on la població va viure un dia amb els nervis a flor de pell i la dignitat i la valentia van guanyar.
Podem pensar en passat cada dia que passa i tota aquesta història s'aferrarà més als llibres i s'anirà encongint en l'horitzó. El que s'apropa ara és fosc i ja s'ensuma.
Amb tot això, els catalans hem fet palès al poble espanyol que hem trencat amb el seu Estat per sempre. Ja no hi ha retorn. I encara més, una gran majoria de catalans estan aprenent a llegir entre línies, estan aprenent a desconfiar de l'autoritat. Per fi estan aprenent perquè s'ha viscut i s'està aprenent a no creure en el sistema. Només ens manquen les eines per re canalitzar aquesta mar d'indignació. Perquè tenim una mar indignada i aquesta és la gran victòria catalana. En fals, però és una victòria.
La fotografia és del dia 28 de gener de 2019. El batlle de Sabadell està imputat pel seu suport al referèndum de l'1 d'octubre i per malversació de fons públics a causa d'una denúncia d'un ciutadà espanyol de Múrcia.
1-2-2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada