El maig de 2002 vaig fer-me amb un objectiu SUMMILUX granangular per poder estrenar, per fi, la telemètrica dels meus somnis materialitzats en la vitrina d'aparells de segona mà, un mes abans, una LEICA M6 dels anys noranta. Dos anys després vaig trobar en una vitrina similar una altra òptica del fabricant alemany, el SUMMICRON de 50 mm, que acabaria "jubilant" la robusta rèflex, Pentax Spotmàtic de mon pare amb el seu Takumar de rosca i de focal estàndard amb lents fantàstiques un xic radioactives. Era la segona càmera nipona que vaig heretar. La primera va arribar per part de l'avi, una telemètrica justament!, la curiosa Taron Eyemax amb el temporitzador, anelles per la velocitat d'obturació i l'ajust de la sensibilitat incorporades en la mateixa òptica fixa de 45 mm.
Qui busca la simplicitat, una màquina 100% mecànica amb una pila exclusivament al servei del fotòmetre i òptiques fermes on hi ha les indicacions de l'escala de profunditat de camp gravada no necessita més. La M6 a més, té un visor generós que permet enquadrar amb comoditat. És un dels avantatges del sistema de visor telemètric. El volum, el pes i la compacitat del conjunt és ideal per voltar amb l'equip llargues jornades sense patir gaire per l'esquena. Fotografiar amb òptiques de distància focal curta et permet estar dins l'acció i captar el seu dinamisme amb la complicitat o beneplàcit dels actors del moment que es vol congelar. El fotògraf no enganya a ningú, no pretén no ser vist, és impossible perquè forma part d'aquell món sense ser un intrús no desitjat i la màgia es produeix quan s'invisibilitza davant els protagonistes del seu enquadrament. Et poden estar mirant directament però tu realment no hi ets, és l'objecte que els apunta a qui miren i aquí rau la naturalitat si sota el teu criteri, després, en la selecció final, aproves la foto.
Enguany, Leica Camera celebra el centenari de la producció en sèrie de la LEICA I, fabricada l'any 1925, l'invent que convertiria l'empresa d'instruments òptics en un referent del vuitè art per adaptar en una màquina fotogràfica, la Ur-LEICA, pel·lícula cinematogràfica negativa de 35 mm i establir un estàndard amb les càmeres de format de pas universal (24×36 mm) en carrets de 36 fotogrames. Un dels actes de commemoració se celebra a Madrid, amb una exposició publicitaria “Leica. Un siglo de fotografía” i de retruc, una gran mostra de 174 fotografies d'autors de molt renom i algun com jo mateix, sense renom i pràcticament desconegut, que en algun moment del seu trajecte vital es van saber fusionar amb aquesta eina.
Gràcies al convit, l'oportunitat m'ha permès exportar el nom de Barcelona associat a l'especulació, la brutalitat urbanística, a la seva autodestrucció orgiàstica neoliberal, fora de Catalunya i per a qui ho vulgui entendre així. La fotografia com sempre, per si sola diu poc, és només un ornament estètic si no l'acompanya un text que la dignifiqui explicant la seva veritat. Aquest és el text que vaig enviar per situar la meva imatge en el seu context. Me'l van demanar per una audioguia. Espero que hagin respectat algun passatge si més no. De totes maneres agraeixo molt, des del desert català que m'envolta, d'estar aquí, en un pedestal expositiu temporal enmig dels meus admirats monstres de la imatge fixa.
"Enriqueta Marzal, ante la desaparición de su barrio, el Poblenou de Barcelona"
febrero de 2003. Está tomada con una LEICA M6 montando un 35 SUMMILUX 1.4 y pelicula Kodak Tri-X 400.
Esta fotografía pertenece al reportaje publicado en formato de libro "BARCELONA sobre Barcelona, espais de conquesta 2002-2007". En este se narra gráficamente lo que será, a principios del 2000, la última fase de la gran transformación urbanística de la capital catalana que empezó a mediados de los años ochenta del siglo pasado. En esta imagen concretamente, la acción se sitúa en el año 2003, en el Poblenou, un barrio de Barcelona conocido como el Manchester catalán dada su importancia en la época de la industrialización que acaece a partir del siglo XIX en Catalunya. Ahora, la demolición de las fábricas, algunas de las cuales habían caído en desuso hacia los años setenta del siglo XX y la de las antiguas edificaciones residenciales que caracterizaban el Poblenou, significa el final de un ciclo que allana el terreno para otro nuevo, más acorde a los tiempos presentes de la globalización de índole neoliberal: Y aquí tenemos a la última vecina que contempla el edificio donde nació y que junto a sus calles, comercios y fábricas, desaparecerán para dar paso a un parque de diseño y su gran hotel.
L'exposició es pot visitar en el Fernán Gómez Centro Cultural de la Villa, fins a l'onze de gener de 2026.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada