En aquests temps de relativa facilitat tècnica relacionada amb la fotografia, em fa cert estupor recordar els temps perduts dins la foscor d'un laboratori i maldar amb el revelat del negatiu, el rentat de la pel.lícula, el secat... Quin malson; i després la fase més amable però lenta del positivat en blanc i negre, el contacte directe amb el paper decidit cap a la còpia definitiva que mai ho serà.
La màgia que es predica pel que fa al revelat i positivat químic per mi va ser un tràmit feixuc.
Malgrat tot, el motiu d'aquest escrit és provar de donar algun valor adicional a les meves fotografies en b/n. I penso que aquest reportage segurament és un dels últims que s'hagin desenvolupat de cap a fi amb la tècnica tradicional fotoquímica.
A principis del 2000 quan vaig entrar de ple en aquest món gràfic, si bé la fotografia analògica-digital ja havia començat a fer soroll per l'empenta de la indústria, la calitat d'impresió deixava molt que desitjar i si es volia exposar correctament el treball en una sala, un ni es plantejava provar aquella tecnologia.
Sens dubte que la immediatesa en la visualització de la imatge era la característica més apreciada per aquells aventurers que s'abocaren deseguida cap al nou invent. I si ara mateix, la immediatesa no ens sorprèn gaire i molt menys a aquells que no han conegut altre cosa, l'evolució tècnica de la fotografia digital i l'abandó comercial de la fotografia química, a hores d'ara l'ha fet imbatible, així com la calitat d'impresió per impremta.
Ara no té gaire sentit seguir treballant amb pel.lícula si el que preval, és la imatge en si.
Però bé, sigui per justificar aquells temps de "màgia" fotogràfica (o pérdua de temps empantanagat en la foscor) i per fidelitat d'amor al paper argèntic (perquè no hi havia altre cosa), accentúo aquesta característica tècnica en el meu reportatge per a aquells que ho sàpiguen valorar.
Ara el problema ens el trobem en la tècnica d'escanejar correctament els negatius per a transformar-los d'acord amb els temps que toquen, en quelcom intangible, com els diners.
La màgia que es predica pel que fa al revelat i positivat químic per mi va ser un tràmit feixuc.
Malgrat tot, el motiu d'aquest escrit és provar de donar algun valor adicional a les meves fotografies en b/n. I penso que aquest reportage segurament és un dels últims que s'hagin desenvolupat de cap a fi amb la tècnica tradicional fotoquímica.
A principis del 2000 quan vaig entrar de ple en aquest món gràfic, si bé la fotografia analògica-digital ja havia començat a fer soroll per l'empenta de la indústria, la calitat d'impresió deixava molt que desitjar i si es volia exposar correctament el treball en una sala, un ni es plantejava provar aquella tecnologia.
Sens dubte que la immediatesa en la visualització de la imatge era la característica més apreciada per aquells aventurers que s'abocaren deseguida cap al nou invent. I si ara mateix, la immediatesa no ens sorprèn gaire i molt menys a aquells que no han conegut altre cosa, l'evolució tècnica de la fotografia digital i l'abandó comercial de la fotografia química, a hores d'ara l'ha fet imbatible, així com la calitat d'impresió per impremta.
Ara no té gaire sentit seguir treballant amb pel.lícula si el que preval, és la imatge en si.
Però bé, sigui per justificar aquells temps de "màgia" fotogràfica (o pérdua de temps empantanagat en la foscor) i per fidelitat d'amor al paper argèntic (perquè no hi havia altre cosa), accentúo aquesta característica tècnica en el meu reportatge per a aquells que ho sàpiguen valorar.
Ara el problema ens el trobem en la tècnica d'escanejar correctament els negatius per a transformar-los d'acord amb els temps que toquen, en quelcom intangible, com els diners.
