L'audiovisual en temps de la "IA". Any 2026.

 Com ens afecta la implosió de la "IA" en la nostra vida digital? Ens és realment útil?

La intel·ligència artificial, més coneguda per l'abreviació "IA", és la branca de la informàtica dedicada a la computació massiva de patrons de dades per força bruta. A finals de 2022 li vam prendre el contacte a través d'una derivada, era la "IA Generativa" de ChatGPT creada per la companyia OpenAI, un mecanisme resolutiu amb una pàtina de maquillatge que simula un vincle empàtic en la interacció de l'usuari ingenu amb la pantalla. Actualment, ChatGPT no és l'únic bot conversacional o xatbot que podem trobar, cada marca té funcionalitats específiques i la seva evolució de llampec les ha capacitat per poder generar il·lustracions hiperrealistes, imatge en moviment, música i literatura automàtiques a partir d'unes instruccions de text. Però les possibilitats de la "IA" van més enllà de la creació artística, el ventall és extrem, s'atreveix a tocar qualsevol fibra, des de la intel·lectual a l'emotiva.
En l'àmbit laboral es comença a percebre tímidament la seva influència amb una implementació en fluxos de treball per estalviar costos en la contractació de professionals, i paradoxalment, en alguns casos sense motivacions econòmiques, com s'ha vist en una corporació multinacional milmilionària de refrescs, delegant la producció de la campanya publicitària a un grup molt reduït de generalistes de la "IA". El triomf dels quatre escollits d'aquest nou món s'aventuren a comparar el moment present amb el del descobriment del foc.

A 2026, superada la sorpresa inicial, hem anat familiaritzant aquest boom tecnològic i la informació relacionada és més àmplia. El concepte anomenat "intel·ligència artificial" té un component de suggestió que ressona en l'imaginari col·lectiu. Al principi, ens sonava vagament pel protagonisme antagònic que havia pres en memorables pel·lícules de ciència-ficció com Metropolis (1927), Futureworld (1976), Demon Seed (1977) o Terminator (1984) i les aclamades, 2001: A Space Odyssey (1968) o Blade Runner (1982); també ens podia ser propera pels còmics underground (dels 70 i 80) i les novel·les I,Robot (1950) o Neuromancer (1984), d'autors curiosos d'una tecnologia estudiada per la ciència des de fa setanta anys. Hem anat creixent amb aquestes fantasies amollant el nostre marc mental d'un quelcom futurible. Per això, no va ser difícil naturalitzar el fenomen quan vam rebre la primera resposta en una pantalla; la IA, estava viva! Sota aquesta experiència càndida, és fàcil ignorar la impostura de la "IA Generativa" que és la que s'ha acabat popularitzant, un succedani que eclipsa l'aspiració originària de mitjan segle passat, de la IA (sense cometes) de propòsit general (AGI o IA forta), on totes dues no tenen res a veure. El que ens han entregat és un algoritme probabilístic de gestió de milions de dades, però que no raona. En canvi, amb la intel·ligència artificial general, en el cas d'existir, la màquina estaria dotada de consciència. Amb els coneixements de la física moderna és una quimera, i s'ha de desmentir l'equiparació interessada d'uns engranatges computacionals d'anàlisi de patrons de dades, amb la complexitat bioquímica del cervell humà. Per afegir més confusió a l'assumpte, a la supercomputació de la "IA" generalment l'anomenen "xarxa neuronal".

Els fabricants han adoptat o més ben dit, usurpat l'acrònim IA per una qüestió de màrqueting. Un producte amb "intel·ligència" atreu l'inversor, en canvi, parlar d'"estadística avançada" per referir-s'hi categòricament, és poc atractiu i l'allunya. Ho veiem en altres productes catalogats amb l'etiqueta "smart", en l'automoció i en electrodomèstics principalment. També s'ha aprofitat la tendència humana d'antropomorfitzar animals i objectes; quan aquest fenomen s'esdevé amb un algoritme es produeix l'efecte ELIZA que pren el nom del primer bot conversacional de la història, un programa molt rudimentari creat als anys seixanta on es va observar que la interacció dels usuaris amb ELIZA implicava una reacció emocional. Als anys noranta els nens ho van tastar tenint cura d'una mascota digital que "vivia" en una pantalleta en forma d'ou, el Tamagotchi. 
Amb el pensament màgic entorn la intel·ligència artificial per part dels mitjans de comunicació de massa i l'entusiasme acrític de les xarxes socials amb influencers a sou o evangelistes de la "IA", s'ha aconseguit una entrega i confiança cega cap a una eina abstracta. La "IA" mal explicada es transforma en un misteri fora de tota comprensió. La desinformació els està bé, perquè convertida en un dogma de fe, la "IA" es torna irrebatible, i el més important, la concebrem com una substància etèria, un fenomen natural i diví, una creença que al capdavall, està de moda.

Quan s'afirma que la "IA" "té la intel·ligència d'un nen de cinc anys" i que està "aprenent", se li estan atorgant intencionadament unes facultats intrínsecament humanes amb les quals, els fabricants es defensen i s'excusen de les demandes per infracció de drets d'autor a l'hora d'utilitzar continguts piratejats per alimentar la seva "IA". Sabem que per formular una resposta, la "IA" necessita volums massius d'informació que recopila de l'ecosistema digital de manera opaca i sense traves jurídiques; és així, que cínicament, l'argumentació de la defensa negarà el robatori, emparant-se en el legalisme de l'ús legítim (fair use) com una excepció per la reinterpretació que se'n fa dels textos, imatges, vídeo i música furtats, perquè la "IA", reconeixen, és un programa neutral que fa collages i només utilitza trossos del que va copiant d'aquí i d'allà.  
La "IA Generativa" no crea res nou perquè és incapaç de fer-ho, només recombina Big Data, informació genuïna digitalitzada sense cap noció del que està manejant ni del que està fent; tampoc té facultats de deducció, no imagina. La seva potència computacional és molt útil assistint problemes de càlcul molt específics. Temps abans de la seva popularització i amb altres noms, s'havia implementat i s'implementa per automatitzar tasques especialitzades, i curiosament, en la indústria dels VFX i CGI cinematogràfics per agilitzar processos d'animació. L'analogia entre la complexitat del cervell humà i la dels algoritmes informàtics ens hauria de resultar grotesca. Les interessades de fer creure que la "IA" és una entitat pensant i que entén el món, són les seves impulsores, set grans empreses tecnològiques nord-americanes conegudes com les Set Magnífiques, gairebé totes radicades a Silicon Valley. Desesperadament necessitades d'inversors/especuladors per a un negoci, fins a la data, escandalosament deficitari, no tenen pudor d'anar avivant el foc d'encenalls amb notícies exagerades, que són legitimades per una premsa massa permeable a la mentida; notícies de to triomfalista en grans titulars que després s'han de desmentir i es farà d'esquitllentes o les catastrofistes per captar l'atenció, amb un futur d'extincions d'oficis i l'avís de l'adveniment de la singularitat d'una IA omnipotent.

La intrusió en la nostra vida dels grans models de llenguatge (LLM), com ChatGPT i els generadors de continguts audiovisuals, serveix per atrapar mosques en la societat de l'espectacle 2.0 i sostenir la farsa de cara als grans inversors. El valor de la "IA" rau en el grau de conformisme, d'exigència i esperit crític que cadascú sigui capaç d'aplicar-li. Les "IA" conversacionals han estat dissenyades astutament com un mirall digital que ens retorna amb afalacs una imatge adulterada de nosaltres mateixos. La intenció dels constructors de l'algoritme no és el bé comú; la idea és crear addicció en l'usuari repetint el modus operandi que trobem en les aplicacions de les xarxes socials de scrolling infinit del que també s'acaba nodrint. Amb la "IA", l'adulació és perpètua, és el diàleg del mirall i la reina vanitosa del conte de la Blancaneu i els set nans. En la seva arquitectura, la incertesa queda exclosa, perquè des d'una perspectiva comercial sempre ha de complaure el client malgrat donar respostes incoherents; llavors, si falla, es diu que el model de llenguatge ha patit una "al·lucinació". Aquí, oportunament, apareix un altre intent d'antropomorfisme; des de quan una màquina "al·lucina"?! La idea tecnocientífica dels anys cinquanta del segle passat de què havia de ser una intel·ligència artificial general, s'ha acabat pervertint en el moment de caure en mans del porno-capitalisme. Per tant, penso que és més apropiat assenyalar-la com a un automatisme digital no regulat en comptes d'"IA"; cal rebaixar la seva àuria immerescuda, desmitificar-la i trencar l'engany cap als seus usuaris. Està en les nostres mans desposseir-la de valor.

En el sector de la fotografia i del vídeo per exemple, es coneix que tot el material creat que ronda per internet ha estat copiat i processat sense permís pels mateixos models de llenguatge que ara ofereixen serveis de generació audiovisual. No és un secret que la "IA Generativa" funcioni gràcies al raspatge del contingut digitalitzat en les xarxes i del canibalisme físic de biblioteques senceres. Estem a l'espera d'una llei que si no pot regular aquest abús, almenys obligui a identificar el contingut generat artificialment d'alguna manera. Tenim dret a saber si l'origen d'una creació és humana o no. És incomprensible que algunes institucions museístiques abracin l'"art" trampós de la "IA", i resulta més xocant amb les denúncies sobre la taula dels actors de Hollywood, agències de fotografia, mitjans de comunicació, editorials, biblioteques, etcètera, per la violació flagrant de drets d'autor. Ha estat el saqueig de la cultura la constant per alimentar la "IA Generativa" a cost zero.  
Pel nostre sentit comú i bagatge cultural hauria de ser inadmissible aquella obra generada automàticament com a una finalitat en si mateixa, on la racionalitat es limita a una presa de decisions d'acord amb unes instruccions de text. Si l'automatització és requerida per a tasques específiques d'una part del procés creatiu, no té discussió, perquè és una eina complementaria com una altra, i més enllà d'això, és inacceptable. Tanmateix, a mesura que la població va perdent habilitats, la "IA" es torna més poderosa. 

La dicotomia a favor o en contra i el perill que se li atribueix a la "IA" és un absurd. El gran error ha estat treure a la palestra el terme "IA" per anunciar una tecnologia existent en aparells electrònics des del segle passat i que en cap cas són intel·ligents. Sense anar més lluny, el traductor d'idiomes automàtic va arribar abans de la vulgarització del terme "IA" i no és més que un subproducte d'ella. La "IA" és menys dolenta que els famosos xatbots de suport emocional i els generadors d'art impersonal. És més útil en la gestió logística d'un magatzem i endins dels electrodomèstics dels quals sempre ens hem despreocupat pel seu entrellat. És important a la Xina, controlant milers de braços robòtics en les fàbriques i en les funcions on es requereix un procés determinista.

No s'ha fet un avens destacable i menys "revolucionari" en el camp de la "IA" tal com ens volen fer creure. La millora del programari es troba estancada i la gran empenta dels últims anys ha vingut per la coincidència temporal de tres o quatre factors, com el de la potència computacional adquirida amb els nous components de maquinari i el del gran dipòsit cultural digitalitzat disponible a internet. El tercer factor és el de l'explotació humana i és el gran desconegut, no interessa que se sàpiga, perquè l'ingredient secret dels LLM no és artificial, és manual; milions de persones d'arreu del món en països d'economies precaritzades es dediquen a afinar la "IA" revisant i classificant tot el que la impregna, etiquetant dades, imatges, símbols, aportant vocabulari, fonètica, etcètera, a canvi d'una paga irrisòria, revisant hores i hores de vídeos de contingut execrable i si és precís, els treballadors interactuen amb els usuaris fent-se passar per la "IA" quan falla estrepitosament o redirigeixen en remot els vehicles "autònoms" encallats davant l'imprevist. També hi ha milers de programadors que resolen en directe, entre bastidors, òbviament, la demanda d'escriptura de codi que la "IA" per si sola no és capaç d'oferir als seus clients. La picaresca mana, s'inverteixen incondicionalment bilions en la infal·libilitat del sistema per tapar la mentida; el cercle es tanca en la pantalla impol·luta del Primer Món amb les ànsies consumistes dels usuaris com a beta testers, ignorants de la seva aportació indirecta al desenvolupament de la "IA". I probablement, el quart factor idoni és la protecció legal a tota ultrança; si la justícia dels EUA per exemple, esgrimeix raons d'estat per mantenir el lideratge mundial de la "IA", garantirà que la bandera pirata de les empreses tecnològiques continuï onejant sense impediments i amb protecció governamental, disparant canonades amb l'"excepció de recerca comercial" contra la llei de propietat intel·lectual.

Els perills de la "IA" no vénen de la màquina apocalíptica, el perill és el mateix sistema neoliberal-tecnofeixista que l'impulsa perquè està acotada a l'encís del gran capital. Crear dependència per motius laborals, de lleure... la combinació de la "IA Generativa" i les xarxes socials per influir en el debat ideològic i multiplicar l'alienació per mil, és un dels objectius de domini per a les Big Tech. Aprofitar la vulnerabilitat dels adolescents i adults amb trastorns psicològics per fer-los addictes al joc pervers del simulador emocional que t'afalaga, t'acompanya la solitud a qualsevol hora reafirmant-te en l'aïllament, és una bomba de rellotgeria. Es donen casos d'autolesió i suïcidi imbuïts per la relació artificial i fantasiosa amb l'algoritme. 
El gran problema ha estat el seu èxit descomunal per part d'una massa social digitalment analfabeta malgrat l'ús i abús de les pantalles. La "IA" ens ha arribat com un llamp i no hi ha prou monitoratge dels abusos que en el seu nom s'està cometent. La seva infiltració inexorable dins el sistema educatiu, on els alumnes esdevenen els conillets d'índies ideals pel mercat que normalitza una situació radicalment antipedagògica no alarma a tothom; tot i que m'atreviria a dir que la corrupció de les aules havia arribat abans, amb l'entrada dels dispositius digitals i un professorat desafortunadament mansuet. 

Ens faran creure que pensar és una tecnologia i que pensar és una tecnologia obsoleta. 
-Pensar?! La "IA" ho pot fer per tu i millor. Obres una aixeta i brolla intel·ligència! 
Existeixen apologetes d'aquestes teories, autèntics venedors de fum que poblen YouTube i se'ls convida a fer conferències arreu del món i no és broma.

La desregularització també acaba perjudicant els negocis que desconfien d'integrar les API d'"IA" pel risc en la pèrdua del secret i la confidencialitat empresarial perquè repeteixo, extreuen indistintament totes les dades que entren dins el seu canal i se'n perd el control. Qualsevol interacció a través de mail, de xat amb la "IA", se li acobla i, per cert, en la depredació s'inclou les comunicacions en teoria privades de les xarxes socials. En l'àmbit individual, entregar les dades personals al "núvol" no semblaria ser una bona idea. No ajuda a confiar-hi la laxitud de la llei de protecció de dades aplicades a les "IA". Estem despullats enfront del mal ús que pugui venir des de tercers; posem que hipotèticament algú de l'administració o d'un despatx notarial o del metge, etcètera, manejant identitats de manera inapropiada. Quan una tecnologia aporta més riscos que beneficis s'ha d'apartar del mercat i la "IA Generativa" precisament no hauria d'haver sortit mai dels laboratoris. Els xatbots i els generadors audiovisuals haurien d'anar directament a la paperera de la història. Aquests últims amb una capacitat extraordinària d'armar material audiovisual versemblant està posant en dubte la veracitat de la prova fotogràfica, sonora i de vídeo en els tribunals. 
La fotografia és considerada com la vuitena en la classificació de les arts reconegudes després del cinema. Amb la fotografia es fixa un registre lluminós davant l'objectiu mitjançant l'emulsió o sensor en una càmera fosca. Després ve el procediment tècnic per revelar, positivar o editar la llum que s'ha captat amb la possibilitat creativa de modificar a gust el registre original. Sempre s'ha pogut fer, amén de la teatralització prèvia de l'escena per fer creure el que no és, poso d'exemple la famosa foto del milicià que cau en el cerro Muriano de Robert Capa que no té necessitat d'efectes posteriors, com sí les desaparicions de Trotski en les fotos estalinistes, en la moda noucentista de les presències paranormals, els muntatges dramàtics en algunes fotos del mestre del documental Eugene Smith i en les edicions exagerades de Steve McCurry, per posar alguns exemples. Els procediments per obtenir els canvis necessiten certa perícia tècnica, no ho pot fer qualsevol, fet que redueix la manipulació massiva d'aquest art. Amb l'aparició de Photoshop els fotògrafs van deixar d'embrutar-se les mans, no obstant això, el treball d'edició continuava sota el seu control i coneixements, potser més fàcil, però s'havia de treballar la fotografia igualment, és una eina. Amb la "IA Generativa", pots tancar els ulls, pots estar mort per dins, la simplicitat i el poder instantani d'aconseguir falsejar una imatge o que aparegui del no-res ha rebentat la contenció inundant les pantalles de contingut brossa, l'AI Slop, deep fakes i sense límits. 
Com podrem encarar el dubte de la veracitat del document fotogràfic i videogràfic si no podem discernir entre la veritat i la mentida? És un problema de confusió catastròfic que va més enllà del sentit estètic perquè posa en qüestió la funció del periodisme i ens hauria de preocupar.
Què més dóna la desaparició de la fotografia documental si ha quedat sepultada per un simulacre agradable per a una àmplia majoria? El sistema necessita tenir-nos distrets en la superficialitat del soroll i sobreestimulats. A la gent li pot relliscar el rigor del document històric, però si el que està en joc és el coll d'un mateix, i vet aquí quan la prova audiovisual o la prova fotogràfica exculpatòria es declari nul·la, l'assumpte serà més greu que l'anihilació de la cultura. 

La batalla contra les grans tecnològiques ni es planteja. La comoditat dels seus productes fast food, joguines digitals, la publicitat subliminar contínua, la publicitat explícita i tridimensional a 4K asèptica d'un món impàvid per tapar les misèries de la "IA", els seus campus de supercomputadors àvids de saba, d'oceans d'electricitat i d'aigua potable, de minerals rars que es cremen en els xips efímers i la petja del nostre propi consum. Deien que estem en una emergència climàtica i aquí s'està malbaratant energia exageradament. Per refredar els xips es necessita aigua potable, potable!

És el nostre dit en la tecla el que desencadena el vot favorable al sense sentit. 
  
És esperançador pensar en la inviabilitat a curt termini del model de l'statu quo amb la "IA". No és possible escalar en potència computacional, hi ha un límit on la Llei de Moore topa amb el llindar dels coneixements de la física actuals. També pel col·lapse dels models amb la degradació progressiva d'internet per la seva autofàgia de dades. Sumem-li els problemes irresolubles del mateix disseny dels algoritmes predictius amb les conegudes "al·lucinacions" i que en disciplines vitals com la sanitària l'error és imperdonable, pot liquidar totalment la confiança dels professionals, els consumidors i del sector financer. Un altre causant que faria trontollar completament la indústria de Silicon Valley, el previsible esclat de la bombolla de deute que no para d'augmentar. I la guerra imperialista contra IRAN. IRAN, en majúscules, a partir d'ara.

La "IA" és una capa més de ciment, la mateixa capa coneguda que ofega la terra, un maó més en el mur; el mateix maó, del mateix mur que ens cantava Pink Floyd.

En un futur... 
La "IA" serà considerada símbol de cretinisme i mediocritat, però no desapareixerà i continuarà funcionant de manera local en aplicacions, en silenci (si no ens ho prohibeixen). La dels supercomputadors que sobrevisquin acabarà restringida a usos realment imprescindibles d'investigació. 
El descobriment de la mal anomenada "IA" ens ha de servir per tornar a valorar les coses fetes amb passió i que únicament es poden aconseguir amb paciència i picant pedra, sense dreceres. Redescobrirem la màgia del do misteriós de la imaginació i la imbatibilitat de la creativitat humana. 

En un futur... molt proper...
Deixarem de parlar de la "IA" perquè torni al món inofensiu de la ciència-ficció.



Gràcies a Lorena Fernández, Milagros Miceli, Ramon López de Mántaras i Jordi Pigem per inspirar el meu relat.


(Si veig interès podria continuar... Suposo que esteu al cas que Microsoft està migrant el sistema operatiu Windows al núvol tòxic de la "IA" per convertir els PC en una simple terminal, oi? I que s'apropen temps foscos pel soft lliure...)

Jordi Secall, 24 de març de 2026