Dues maneres d'interpretar una foto

Aquesta fotografia presa fa més de deu anys havia de sintetitzar el que jo sentia en les manifestacions de l'Onze de Setembre, la resignació i la tristesa que duia en el fons, malgrat tornar-hi any rere any.

Caminar en una manifestació és trobar-se amb coneguts, compartir l'energia que despèn la protesta. L'Onze de Setembre, la derrota catalana que celebrem amb un secret que sentim endins els catalans i que aquell dia revelem onerosament pels carrers.

És fàcil desfilar quan ets jove, carregat de raons enmig la indiferència, esperó d'una memòria hereva fixada amb agulles.

En les nostres manifestacions hi som gairebé els de sempre. Són velles manifestacions  i molt allunyades d'aquelles que es publiciten i que per la novetat atreuen els que no hi van mai però que haurien de ser-hi sempre.
Del nostre Onze de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya, en fem escarni de l'invasor. I continuem pels carrers amb certa joia que ha de dur el nostre secret. Som catalans i volem la independència pel nostre país!


Veient de nou aquesta fotografia, com em podia imaginar que arribaria a conèixer la materialització de la nostra utopia? Som a un dit de tocar la INDEPENDÈNCIA! Passi el que passi estem escrivint un capítol històric del nostre petit país. Això per mi és un somni, la utopia que deia fent-se realitat.

És per això que publico ara aquesta foto antiga. La tenia amagada dins el calaix de les meves petites tristeses. Allà tanco les imatges fallides i les que no sé com classificar; les que no s'han de veure o les que com aquesta, han d'anar madurant seguint el ritme de la història. Perquè la fotografia ha de pertànyer a la història i s'hauria de respectar el repòs que el temps li dicti.

La fe tossuda de l'àvia embolcallada amb la senyera. Que lluny sento ara el perquè d'aquesta imatge, el pas solitari d'una àvia que du roses a la mà. Quina sort trobar-me amb ella, el seu pas endavant, ella, els nostres avis, els nostres pares que han sobreviscut una guerra i han aixafat amb pas ferm la por pels quaranta anys de Franquisme. Que bo si podem encavalcar la nostra fita al seu pas i veure de nou per fi una llum.

Què carai, som supervivents nats, la victòria és nostra!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada