Voltors ensumen runes

Voltors de diferent pelatge guaiten forats en la ciutat.

                    Forat de la Vergonya.

És perfecte el pas del temps per reconstruir el vol i ara, allà a dalt, a ull nu caus contra la teva petita història.
Asèptic estar, voltor, a sota ronda la vida.

Llavors fent de fotògraf al carrer, fotògraf de gent, havia de ser invisible i pel fet de planar enlaire, pel fet d'aterrar agosaradament, sempre vaig caure en sospita. Tipus amb una càmera, voltor carronyaire.
Em crida el desordre on hi ha el Tot, el soroll que no podré capturar mai i la pudor que l'acompanya.

          Forat de la Vergonya.

Tanco cercles, entorn el forat del meu desig i l'urpa tensada.
Puc arribar a imaginar-me com em veia el veí enclotat dins aquest paratge. Me l'imagino perquè m'ha vist i he sentit la seva mirada clavant-se'm des del més absolut menyspreu. Ho entenc perquè m'alimento de la carronya, caço imatges, aturo el temps. Fico engrunes dins la caixeta mecànica que ja són part de la història.

I com jo, els avis encallats rere les tanques, quitxalla explorant les runes, levitem connectats al trànsit de la pols que fa la llum acre.

Som els voltors amables. Despleguem braços cordials de plomes negres, inevitablement.