És un blog per promoure un projecte de llibre fotogràfic. + info al perfil

Dues maneres d'interpretar una foto

Aquesta fotografia presa fa més de deu anys havia de sintetitzar el que jo sentia en les manifestacions de l'Onze de Setembre, la resignació i la tristesa que duia en el fons, malgrat tornar-hi any rere any.

Caminar en una manifestació és trobar-se amb coneguts, compartir l'energia que despèn la protesta. L'Onze de Setembre, la derrota catalana que celebrem amb un secret que sentim endins els catalans i que aquell dia revelem onerosament pels carrers.

És fàcil desfilar quan ets jove, carregat de raons enmig la indiferència, esperó d'una memòria hereva fixada amb agulles.

En les nostres manifestacions hi som gairebé els de sempre. Són velles manifestacions  i molt allunyades d'aquelles que es publiciten i que per la novetat atreuen els que no hi van mai però que haurien de ser-hi sempre.
Del nostre Onze de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya, en fem escarni de l'invasor. I continuem pels carrers amb certa joia que ha de dur el nostre secret. Som catalans i volem la independència pel nostre país!


Veient de nou aquesta fotografia, com em podia imaginar que arribaria a conèixer la materialització de la nostra utopia? Som a un dit de tocar la INDEPENDÈNCIA! Passi el que passi estem escrivint un capítol històric del nostre petit país. Això per mi és un somni, la utopia que deia fent-se realitat.

És per això que publico ara aquesta foto antiga. La tenia amagada dins el calaix de les meves petites tristeses. Allà tanco les imatges fallides i les que no sé com classificar; les que no s'han de veure o les que com aquesta, han d'anar madurant seguint el ritme de la història. Perquè la fotografia ha de pertànyer a la història i s'hauria de respectar el repòs que el temps li dicti.

La fe tossuda de l'àvia embolcallada amb la senyera. Que lluny sento ara el perquè d'aquesta imatge, el pas solitari d'una àvia que du roses a la mà. Quina sort trobar-me amb ella, el seu pas endavant, ella, els nostres avis, els nostres pares que han sobreviscut una guerra i han aixafat amb pas ferm la por pels quaranta anys de Franquisme. Que bo si podem encavalcar la nostra fita al seu pas i veure de nou per fi una llum.

Què carai, som supervivents nats, la victòria és nostra!

Voltors ensumen runes

Voltors de diferent pelatge guaiten forats en la ciutat.

                    Forat de la Vergonya.

És perfecte el pas del temps per reconstruir el vol i ara, allà a dalt, a ull nu caus contra la teva petita història.
Asèptic estar, voltor, a sota ronda la vida.

Llavors fent de fotògraf al carrer, fotògraf de gent, havia de ser invisible i pel fet de planar enlaire, pel fet d'aterrar agosaradament, sempre vaig caure en sospita. Tipus amb una càmera, voltor carronyaire.
Em crida el desordre on hi ha el Tot, el soroll que no podré capturar mai i la pudor que l'acompanya.

          Forat de la Vergonya.

Tanco cercles, entorn el forat del meu desig i l'urpa tensada.
Puc arribar a imaginar-me com em veia el veí enclotat dins aquest paratge. Me l'imagino perquè m'ha vist i he sentit la seva mirada clavant-se'm des del més absolut menyspreu. Ho entenc perquè m'alimento de la carronya, caço imatges, aturo el temps. Fico engrunes dins la caixeta mecànica que ja són part de la història.

I com jo, els avis encallats rere les tanques, quitxalla explorant les runes, levitem connectats al trànsit de la pols que fa la llum acre.

Som els voltors amables. Despleguem braços cordials de plomes negres, inevitablement.

Antagonismes i deliri en la Barcelona de 2017

Una història d'indis atípica dins aquesta gran reserva anomenada Barcelona m'ajudarà a presentar dos fotos d'un antagonisme polític ferotge.

     14/01/2017 "No ens faran fora".  
     Manifestants en el solar del Portal de Santa Madrona per denunciar la construcció de nous hotels  en aquest indret.

El 2017 s'inicia prometedor, per una banda tenim els indis rebels, alçats una vegada més i temerosos que la tempesta neoliberal que ja ha pres tota la reserva els acabi expulsant ben lluny i per l'altre, en l'extrem més oposat, l'atípica estampa dels seus guardians temerosos també i enervats però, fuetejant pancartes contra els cabdills més a l'esquerra de la política. Tenen por a perdre quotes de poder pel control repressiu de la reserva i exigeixen més autonomia d'actuació, de pas clamen per noves armes.

      17/01/2017 "Por la dignidad policial y contra la politización del trabajo de las fuerzas de seguridad".  És una marxa fúnebre i policial.

Es reconeix que un govern realment d'esquerres mai ha estat amic de dirimir els conflictes militarment i aquí entraria en joc el futur dels armats. Un futur hipotètic és clar.
Semblaria ser que els seus bruixots en ple deliri han predit mal averanys per aquest any acabat d'encetar. Els indis alçats per sort no escolten els càntics, fa temps que van cremar l'església.