És un blog per promoure un projecte de llibre fotogràfic. + info al perfil

Calendari ASF 2006

Amb Arquitectes Sense Fronteres vam publicar un calendari per l'any 2006 amb fotos i textos meus. Ho recupero aquí amb les correccions pertinents d'algun error que va quedar imprès fruit de les presses.

Aquest era un dels cartells de la campanya "t'agrada l'especulació?"


Les fotos següents junt els textos que les acompanyaven publicades aquí en l'ordre original del calendari. Van ser impreses en paper cartolina per poder-les extreure i servir com a postals.


POBLENOU (2003-2005) Espais de conquesta



En els darrers anys la ciutat de Barecelona s'està veient sotmesa a una transformació radical en matèria urbanística.

En el barri del Poblenou la destrucció del patrimoni fabril i la trama urbana s'està completant amb total impunitat i complicitat política. Famílies que han de ser desnonades forçosament per cedir pas a la nova ciutat de disseny, no poden pagar el preu desorbitat del nou habitatge.

Hem de sacrificar el llegat històric i precaritzar el nostre present per fer lloc a un pla purament especulatiu i banal anomenat "Diagonal Mar", "22@" o "Fòrum 2004" ?

Jordi Secall i Pons



Can Ricart 


La fàbrica a bocins,
               la ciutat a bocins,
                       la nostra memòria a bocins.



 


 Can Ricart


Dins la cereria el temps s'encalla
              i es desplega dolçament per les parets.






Passatge Marquès de Sta. Isabel


Abans de sortir deixem el pis ben endreçat.
                 Les cortines resplendents. El tapet sobre la taula.





C/Pere IV


Sentenciada i comdemnada,
              no hi han rams de flors, ni epitafi possible per una casa.






Passatge Marquès de Sta. Isabel


El braç mecànic ambivalent: Per construir, per destruir.






Passatge Marquès de Sta. Isabel


El cel es desinfla
               sobre la ciutat de les miques.






C/Pallars


Dins l'ordinador brilla.
         Els nens encaixen peces.
                     Fan una ciutat i de cop i volta, l'esborren!







Jardins de Ca l'Aranyó



 Per cada salt, dos gratacels i cent aparcaments subterranis.






c/Pere IV


   Hi havia un bosc...
Eren carrers i cases. Placetes i tallers.
                                        La font, el forn...
   Era un bosc.






Diagonal Mar


Urbanisme gris de la raó moderna amb ulls de formigó.





Fórum


L'autoritat llustrosa de les sabates.






C/St Francesc


Hi han cases de sucre que es fonen amb una sola mirada.

Les vergonyes d'un nou Ajuntament

Partits polítics amb pocs rèdits que parasiten l'Ajuntament s'han fet forts un altre cop gràcies al nou govern encapçalat per l'alcaldessa Ada Colau .

Vergonya pel nou Ajuntament de Barcelona i el seu nou equip dirigent!


De nou hem vist la violència consistorial contra els col.lectius més febles com els vells temps de l'era sociata amb el seus Clos's i Hereu's i Mallol's i Saura's i feixistes associats.
L'alcaldia que s'embafa per voler acollir refugiats de les guerres del món a la seva ciutat ha resolt obrir de nou les portes a la força bruta, aquell problema enquistat en la seva medul.la i que volien eradicar. El seu problema, el nostre problema, els antiavalots de l'Ajuntament perseguint venedors ambulants i gaudint de fer la feina bruta d'uns polítics realment hipòcrites.
És aquesta l'acollida que oferiríeu als exiliats de Síria quan vulguin sobreviure venent coses pel carrer (els que puguin)?

Vergonya i fàstic pels que diuen ser d'esquerres i utilitzen la gent més castigada per guanyar poder!


És una pena viure això, any 2015 amb els carrers de la ciutat en mans de la injustícia i l'Ajuntament encara mal ocupat.

Imatges de la manifestació dels venedors ambulants en el centre de la ciutat en protesta per les persecucions i violència policial contra ells. (8 de setembre de 2015)

Nota actualitzada maig de 2016. l'Ajuntament continua amb la persecució dels venedors ambulants i l'equip d'Ada Colau ja ha cremat totes les disfresses, ens demostren que la merda continua dins l'Ajuntament, la mateixa merda feixista i ignorant, amiga del garrot i la mentida!  I no diré que per mi siguin uns traïdors perquè jo no els he votat.
Colau, quan et vaig conèixer aparentaves quelcom diferent en les lluites del carrer i ara, apoltronada dins el teu palau, ja ets el mateix contra qui aparentment lluitaves. Sí, ja ho sé, només sóc un babau amb una càmera.

Un descans gairebé

Això no és un blog a l'ús. Per mantenir un blog en condicions perquè la gent n'estigui al cas s'ha d'anar publicant amb bon ritme. Si s'ha de crear un contingut inèdit la feinada és gran i més si pretén seguir una línia argumental. Amb aquest post  trenco la dinàmica del meu relat però amb unes imatges que no s'escapen de la meva estimada i no menys odiada Barcelona.


No ho recordo ben bé però segurament que la primera la vaig caçar per un cop de sort movent-me entre tremors antisistèmics que es deurien produir als confins d'algun punt de l'àmplia frontera de l'eixample. L'altre foto com que està prop del Forat de la vergonya terreny que vigilava amb delit, em devia picar directe a la retina en una d'aquelles constants visites.

No és que estigui de descans però gairebé. La pulsió d'escriure hi és i tinc al rebost un quants escrits per embolcallar fotos, però les fotos no les tinc totes. Estan fetes esclar, però no digitalitzades i com que no disposo d'escànner...


Amb aquest blog lent pretenc arribar al sant mecenes que li agradi el meu arxiu fotogràfic i el vulgui transformar en un bon llibre. Ja no penso només amb la figura santa amb forma d'editorial, ja que pel que estic experimentant no hi ha interès ni calés per tractar el meu projecte seriosament. Fins i tot vam estar a punt d'iniciar un crowfunding amb una petita gestora de llibres petits que em va trobar gràcies al blog (més o menys funciona!), però tant petit va resultar tot plegat que va quedar en res. El que em va remoure aquella proposta va ser enorme i quan la màquina s'engega després la frenada crema. Ara la màquina dorm i està falcada.
 No em faig il.lusions i quan pugui escanejar més material potser podré publicar més sovint.

La pantalla armada

Per arrabassar i conquerir terreny amb rapidesa, per marcar-lo i de pas castigar la veu discordant és necessari imposar la força física. El que no pot fer el polític amb les seves mans ho ha de fer l'agent executor, un soldat, un pinxo ni que sigui. Tot règim nepotista es val d'una guàrdia de corps, aquells a qui li ha de fer la feina bruta, la força de xoc, el grup de matons amb placa que guardin la porta a un Ajuntament denigrat.



Aquí a Barcelona per si no hi hagués prou amb l'exèrcit, la Guardia Civil, la Policia Nacional, els Mossos d'Esquadra, la seguretat privada, també "ens protegeix" la Guàrdia urbana.
L'existència d'aquest cos és una constatació de la perversió democràtica. Quan el polític ja no vol fer la seva feina, quan no vol escoltar, quan ha reduit el seu govern a una mera obra de propaganda, una pantalla buida, quan treballa només per enganyar al poble i de la política en fa un negoci la violència és la vara que mesura la negociació a peu de carrer. La conquesta del carrer, la reconquesta dels espais de la ciutat s'efectuaràn amb estratègies bèl.liques.




Les UPAS i les UNOC conformen el cos d'antiavalots de l'Ajuntament amb serveis d'informació propi, creats a finals dels 90 amb l'objectiu de controlar i reprimir «la venda il·legal, el soroll i el moviment okupa» (segons la seva publicació oficial). El seu cap polític inicial va ser l'ex-alcalde Hereu.
font: David Fernàndez. "Cròniques del 6", pàg.177



Els trobarem a primera línia contra els més febles i a la rereguarda quan les coses van a maldades. Els veurem circular desvagats dins les seves furgonetes de color blanc pels carrers de la ciutat. Les seves maneres xulesques i la prepotència els caracteritza. No més barroers els seus amos que els emparen, partits que diuen que son d'esquerres com ERC, ICV, PSC, que no dir dels altres d'extrema dreta... polítics, partits, política professional-amoral.

L'ajuntament de Barcelona enarbora la bandera democràtica, la mareja com ho faria un mico. No és una dictadura ja que aparentment es tolera la figura de l'opositor, és més propera a la "dictatova" de règim mafiós que vigila (espia) i marca.




Aquests uniformats representen l'últim punt de l'exhortació política fins l'exabrupte municipal. Representen el cos físic del govern, l'apropament real del polític cap al seu conciutadà.
Encarnen el mur on s'ha d'amagar el polític, la bota i el puny de ferro contra el veïnat, la pantalla que l'ha de separar per sempre del poble, la pantalla armada.




Les fotografies:

La 1a. Segon desallotjament i destrucció del Forat de la vergonya (4 oct 2006).

La 2a,3a i 4a corresponen a l'assalt nocturn i sota la pluja de l'acampada  solidària del 0,7% davant del Palau Real de la Diagonal que celebrava el desè aniversari de la campanya. Jordi Hereu regidor de seguretat va enviar als seus policies per matxucar-la literalment (dec 2004).

La 5a, bravata racista al Port Olímpic després de la revetlla de st. Joan de 2004. A les primeres llums del matí la policia de l'ajuntament agredeix i deté uns joves sense cap motiu segons uns testimonis presencials. Cal recordar que en el 2004 el consistori va decidir efectuar la neteja de la platja amb l'ajuda d'un gran desplegament policíac que pentinava tota la costa fent fora a la gent que encara estava gaudint de la festa (juny 2004).

La última. Inauguració de les festes de la Mercè, l'alcalde Clos ja no surt al balcó de l'Ajuntament per les protestes a la plaça de st. Jaume, prefereix la pantalla (set 2004)

4F cas obert

Retrat de Barcelona per part de Mariana Huidobro la mare d'un dels comdemnats pels fets del 4F.

CARTA ABIERTA AL ALCALDE DE BARCELONA JORDI HEREU:

Señor Jordi Hereu:
Este martes 26 de abril del 2011 se suicidó Patricia Heras, una de las encarceladas por el caso de Sant Pere mes Baix.
Le refrescaré la memoria por si no sabe a quien me refiero:

El 4 de febrero del 2006 se realizó una mega-fiesta en una casa ocupada, de propiedad del Ayuntamiento, y que había sido precintada. Los vecinos reclamaban por el ruido y se dispuso la presencia en el lugar de cuatro Guardias Urbanos. Cerca de las 6.30 am de esa mañana, se produjo un enfrentamiento, en el que, desgraciadamente, quedó en estado vegetal un policía. Se detuvieron a siete personas en el lugar. Tres de ellas que estaban en la calle y cuatro que salieron de la fiesta. Mas tarde, se detuvo a Patricia y a un amigo suyo en un hospital.

La policía entregó un informe al entonces Alcalde de Barcelona, Joan Clos que, como él mismo ha incluso ratificado años después, decía que “una maceta lanzada desde el interior del edificio” había herido al policía.

Nadie sabe qué sucedió con ese informe, al parecer ni el mismo señor Clos, pero desde luego que usted, señor Hereu sí lo sabe. Usted era entonces Concejal de Seguridad y Movilidad del Ayuntamiento de Barcelona, y es lógico que en una situación tan grave, este informe haya seguido su curso correspondiente antes de llegar al entonces Alcalde.

También sabe de este documento la, entonces Consejera de Interior, Montserrat Tura.
Pero claro, había un policía gravísimo, y el Ayuntamiento era propietario del edificio desde el que se lanzó la maceta, además de responsable de haber enviado a cuatro policías, sin protección, a un lugar donde habían mas de 1.500 personas.

Lo que sí sé, es que el informe desapareció. La versión de la policía fue cambiada por otra que permitía culpar a las personas detenidas al azar y, de esta manera, sacarse la responsabilidad de encima y comunicar con bombos y platillos que “justo”, increíblemente, se había arrestado a todos los culpables del altercado.
Para hacer esta nueva versión, hicieron pasar a los camiones de limpieza del Ayuntamiento que lavaron la calle borrando todas las pruebas. Luego redactaron el cuento con los nombres de los detenidos, culpando de lo más grave a los sudamericanos.

Esto, señor Alcalde, se llama corrupción y racismo.



A mi, como madre de Rodrigo, el principal inculpado, se me habla siempre del policía herido. Claro. Hay una victima grave: hay un policía que quedó para siempre en estado vegetativo. Pero ustedes, para quitarse la responsabilidad, en vez de investigar lo sucedido, que es lo que todos siempre hemos pedido, cambiaron los hechos, callaron la prensa, culparon a los más débiles y luego pintaron la situación con bonitas palabras.

Le dijeron a la mujer del policía y a sus hijos que fue Rodrigo quien lanzó una piedra (la segunda versión es de una piedra lanzada desde la calle, así podían acusar a alguien que detuvieron allí y que no estaba en la fiesta). No les interesa que esa mujer sepa la verdad, al contrario, así para ella su dolor tiene un rostro, mi hijo. Así ella no sabe de la responsabilidad del Ayuntamiento por la situación de su esposo. Jugaron con el derecho de ella y de sus hijos a saber la verdad, o al menos, a intentar saber qué sucedió.

A los tres sudamericanos se los tuvo dos años en prisión preventiva. Le recuerdo señor Hereu, que hicimos hasta una huelga de hambre para pedir justicia. Le recuerdo que prometió en publico recibirme, para luego no hacerlo.

Se realizó una farsa de juicio, porque la sentencia de culpables ya estaba escrita tanto por usted como por la señora Tura. Se apeló al Tribunal Supremo que ratificó la sentencia. Se pidió un indulto. Nada.
Los cinco principales acusados tenían que entrar a prisión.

Rodrigo ya ha cumplido mas de tres años preso. Esto le pasó a los 21, ahora tiene 26.
Patricia entró en octubre a la cárcel. Salió dos meses después en tercer grado. Tenía que ir a dormir a la cárcel y trabajar durante el día.

A veces la iba a ver a su trabajo, me abrazaba entusiasta pero me decía lo difícil que se le hacía ir a dormir a la cárcel. Ya sé que no le interesa, pero igual se lo digo. Patricia tenia una mirada tan transparente que la ocultaba entre dos rizos, porque era un mirar abierto, de un espíritu hermoso y bueno, pero herido y sufriente. Patricia era un ángel que necesitaba sus alas para volar, y ustedes se las cortaron.
Yo puedo entender a los policías que mintieron, acusando a los chicos, porque eran amigos del policía herido y necesitaban descargar su rabia con alguien. Lo podría entender, pero no lo acepto. Lo que no puedo ni entender ni menos aceptar es planificar un montaje para culpar a inocente, lo que hicisteis vosotros, los políticos.



Usted la mató, señor Hereu, la mató su cobardía, su falta de carácter y sentido de la justicia, su inmoralidad como político representante de todos nosotros desde su protegido ministerio.
La mató Montserrat Tura, por los mismos motivos.
Es culpable de su muerte también Joan Clos, que no hizo nada ni fue al juicio para ratificar lo que ya había dicho: que las acusaciones eran falsas.

También son culpables de su muerte la Jueza de Instrucción Carmen García Martines, los jueces de la Audiencia Provincial Jesús Barrientos Pacho, Carlos Mir Puig y Jesus Navarro Morales y los jueces del Tribunal Supremo D. Adolfo Prego de Oliver y Tolivar, D. Perfecto Andrés Ibáñez, D. José Ramón Soriano Soriano, D. Manuel Marchena Gómez, D. Luis-Román Puerta Luis.
Todos vosotros matasteis a Patricia, y yo no se los perdonaré jamas.

Los desprecio porque sois corruptos y malvados, y les tengo lastima porque no llegáis ni a la sombra de Patri, ni de mi hijo Rodrigo, ni de ninguno de estos chicos y chicas acusados y castigados tan injustamente.
Habéis tratado de corromperlos a ellos, de hacerlos mentir con promesas de libertad para probar el montaje construido, pero no lo habéis logrado.

Patricia tuvo que volar en la libertad de la muerte.
Rodrigo está y seguirá luchando desde la cárcel, siendo, como él dice, libre a pesar de los muros, porque en el mundo, aunque ustedes no lo veáis, aun hay belleza, amor y valores, aun hay personas que no se dejan ensuciar con vuestra mierda y que, cada uno en su modo, son libres a pesar de las cárceles.

Y yo, Señor Hereu, no pararé hasta que halláis pagado vuestros crímenes, a no ser de que tengáis un ápice de humanidad e intentéis reparar lo irreparable.

Con desprecio, Mariana Huidobro. Barcelona, 28 de abril 2011

Foto manifestació "Llibertat Alex, Rodrigo i Juan" 15 de juliol de 2006. En la cadira de rodes la mare del Rodrigo, Mariana Huidobro en una de les poques sortides (potser la única) que va fer de la Casa de la Solidaritat durant la vaga de fam iniciada en el mes de juny de 2006 i que va continuar fins el 18 de juliol.