És un blog per promoure un projecte de llibre fotogràfic. + info al perfil

Els anys del FÒRUM

Els despropòsits institucionals compresos entre els anys 2003 i 2005 pel que fa a la dinàmica habitual de control i restricció de la vida al carrer es van destacar especialment per la ombra projectada per l'edificació, inaguració i posterior pas al més absolut ostracisme de la zona Fòrum.

Aquest espai de glorificació al luxe arquitectònic va ser imposat com a imprescindible i ofert degudament embolicat amb llaç i tot, com un regal, als habitants de BCN (durant tot l'any de 2003 i 2004 amb notícies diaries de l'evolució a peu d'obra i fins que  l'esdeveniment va concloure) amb una festa pseudocultural al més pur estil de parc temàtic, pretenent proclamar una treva pel que fa als conflictes socials d'arreu del món i especialment pretendre trobar solucions de convivència i respecte entre "cultures", en clau de pacificació mundial. (Mentre es perpetraba l'ocupació occidental contra l'Irak o seguia el silenci còmplice davant el genocidi del poble Txetxè, per posar algun exemple de política exterior de guerra declarada i que durant l'esdeveniment no es va tractar en absolut per por de molestar a les multinacionals "guerreres" patrocinadores, i als polítics d'extrema dreta del PP.)

L'esdeveniment va caure en una profunda contradicció en el si de la mateixa ciutat. Fora d'aquest recinte ultra-vigilat, el NO de restricció amb el que es vesteix l'autoritat va seguir campant amb màniga ample pels carrers.

Es va fer evident que el mateix temple del Fòrum va representar i representa un gran NO contra la ciutadania. L'acte que l'inagurà durant 141 dies ininterrumputs, l'entronització d'aquell NO; NO a les casernes ocupades de st. Andreu, NO als campaments temporals de families nòmades instal.lades al Poblenou, NO a la lliure circulació de les persones extrangeres i menys si no superen les traves burocràtiques pels drets més elementals com la dels PAPERS. NO a la reivindicació al dret de vivenda digne. NO a la denúncia pública de qui precaritza la vida, etc...
Un NO convenientment maquillat i dulcificat pels grans mitjans de comunicació que de la mateixa manera que repeteixen diariament unes consignes, desprès per fallides les esborren del seu vocabulari; seria el cas FÒRUM, "El Fòrum de les cultures 2004".

Aquesta petita mostra fotogràfica recorda un dels esdeveniments més rellevants durant la Barcelona del Fòrum, la entrada dels cossos policials dins la catedral de Barcelona.




El dia 5 de juny de 2004 diversos col·lectius d'immigrants realitzaren una manifestació que es clogué amb una tancada a la Catedral de Barcelona per reclamar la regularització sense condicions de totes les persones treballadores "sense papers" que residien als Països Catalans.
 A la imatge, un grup de tancats fan força contra la porta principal moments abans que es produís l'assalt policial; de fora se sentia una veu que en un to suau i en francès, els hi demanava que obrissin la porta.



Finalment, de matinada, els "no-ciutadans" foren desallotjats violentament per efectius del Cuerpo Nacional de Policía amb el permís de l'arquebisbat. La policia es va colar per una sagristia.
Mentre, al carrer, la concentració de "ciutadans-antisistema" que donaven suport a la tancada va ser dispersada amb cops i gasos lacrimògens per la policia nacional i la guardia urbana.


Més de 1500 persones van haver d'abandonar la tancada degut a la violència policial. L'endemà, la majoria de mitjans de comunicació van aplaudir l'assalt parlant de "desallotjament exemplar" i acusant de manipulació-utilització envers als immigrants ("terrorisme ideologic" segons laVanguardia), a la trentena de col.lectius que donaven suport a la tancada.


Immediatament es van obrir uns 15 expedients d'expulsió entre la gent capturada als voltants de la catedral, quan aquesta encara tenia les portes obertes avaluant la situació. El noi nepalí de la foto va poder escapolir-se en un primer moment, però va acabar amb el cap obert al ser llançat contra una columna per part d'un policia.


Un mes després, el 3 de juliol de 2004 es va celebrar una jornada de dejuni de 36 hores davant la catedral per recordar el desallotjament i que va acabar amb la detenció d'un venedor de mocadors just quan la bicicletada en solidaritat amb la lluita dels sense papers entraba a la plaça, provocant un intent de rescat per part dels ciclistes, que va ser reprimit pels mossos i la policia de l'ajuntament.


Plaça André Malraux (Estiu de 2004). Es va fer una cercavil.la rebatejant simbòlicament diferents places cèntriques de la ciutat que havien estat l'escenari d'acampades i posteriors detencions policials contra gent sense papers.
Aquesta és la plaça on la policia, el 16 d'agost de 2001 va dur a terme una cacera indiscriminada d'immigrants. Aquell estiu Imma Mallol d'ICV era alcalde en funcions i va ser responsable del desallotjament de la plaça Catalunya on hi va haver una acampada  i desprès, va fer perseguir als refugiats allà on es tornessin a instal.lar; a la plaça André Malraux hi va haver una autèntica cacera a l'home .

Respecte al desenvolupament d'un treball fotogràfic d'aquesta mena els problemes poden ser diversos.

La censura és habitual en aquest tipus de treball a peu de carrer; sobretot en l'estudi de protestes ciutadanes i de moviments socials a la contra del govern. Es practica per mitjà de l'amenaça velada, l'intimidació directa pels efectius policials amb seguiments coercitius, destrucció o requisament del material gràfic, detenció...

Desprès hi ha la auto-censura del mitjà de comunicació que minimitza una notícia o l'omet tranquil.lament; va ser un cas flagrant la censura generalitzada per tots els grans mitjans de comunicació, amb una mínima o nul.la informació respecte  a les tancades d'immigrants en vaga de fam, durant els mesos d'abril i maig de 2005.

El testimoni és molest fins hi tot dins una democràcia i aparentment en pau.
A qui pot molestar? segurament a aquells que alenten o provoquen o pretenen ignorar les injusticies socials i es deixen gravar feliçment dins un fòrum.

El color molest. El b/n espectacularitzant

Isaac Marrero va escriure una tesi* sobre el conflicte de can Ricart i em va honorar incloent-me dins aquell estudi com a un personatge més dels que corríem ocasionalment per allà; no li va agradar el meu treball, l'estil i l'ús del b/n.
Posteriorment em va preguntar el perquè d'aquest reportage elaborat en b/n i no en color. Vaig simplificar una resposta adduint el control que em permetia el processat en el laboratori i l'abaratiment dels costs, simplement. I era cert, revelar i positivar el color químicament resultava molt car si volies anar fins la còpia amb un control total.
Però el que ja no li vaig explicar van ser els motius més personals i de gust estètic: La meva passió pel b/n o el perquè al rebuig del color.

La estètica del color en una fotografia pot arribar a ser tan poderosa que fàcilment anul.la la lectura d'una imatge. S'interposa com un mur que obliga a fer un primer salt per compendre l'essència del que s'intenta transmetre. Com a fotògraf i espectador hi ha el perill a deixar-se embafar en aquest punt i no ser capaç d'anar més enllà.

Per tant, fotografiar en color i que no interfereixi, que no banalitzi la narració, que no l'anul.li completament, és una tasca complicada. I sent pràctic una altra vegada, si a més a més hi han costos addicionals, no s'ho val l'esforç que comporta. El procés químic del color era car i difícil de tractar (estèticament). Ara no és car, electrònicament, però continua sent difícil. Difícil per mi.

Enfront del color, la pretesa sobrietat del b/n. La simplicitat de la imatge lluny d'empalagosos ornaments.
L'essència és geometria, la llum, el gest. Però aquest poder expressiu, el cop directe sense el color, la facilitat de lectura que suposa pot també obrar a la contra; la imatge deriva amb facilitat cap a la espectacularització i es perd l'oportunitat d'una interpretació més profunda i pausada.
L'absència del color generalment és més impactant, evidentement si la foto és tècnicament correcta. Per tant no s'ha d'obviar l'efecte limitador del color, la seva virtut.

Resumint, en aquest treball vaig prescindir de la lectura plàcida que pot permetre el color a favor de la lectura d'impacte que es pot donar amb facilitat amb el b/n. La temàtica tractada, un reportatge crític, no podia permetre subterfugis, ni amaneraments que tant agraden als poders fàctics del món cultural actual.

*La tesi va ser presentada en el 2008 amb el títol "LA FÁBRICA
DEL CONFLICTO. TERCIARIZACIÓN, LUCHA SOCIAL Y PATRIMONIO
EN CAN RICART, BARCELONA".

La fotografia del 2005 d'un dels tallers de can Ricart.

Bon cop de falç especuladors de la terra!

L'Onze de setembre català se surt una mica de la temàtica i raó de ser d'aquest espai, però com que estic tractant d'una ciutat d'un país molt petit, un país no reconegut, esclafat però no resignat i per això, un país que viu en un moment que hauria de ser històric, no me'n puc estar de dedicar a aquesta jornada de reivindicació, la Diada Nacional de Catalunya una de les fotografies més representatives del meu reportatge gràfic.
Un altre dia escriuré sobre aquesta imatge.


A hores d'ara a Catalunya el sentiment que ens fan pagar és el del menysteniment, estafa i burla al poble català. Des de la transacció democràtica els mafiosos del banc, constructors i traficants de sòl, els usurers i les rates d'immobiliàries, la casta política de tots els colors entregada per la vena de l'or, els seus sicaris amb o sense placa, els militars a punt dins el calaix, el vostre cop de falç amb España, la vostra cúria, el vostre rei, com sempre contra tots nosaltres!

Cases sense fantasmes

En una casa abandonada amb aires d'un passat benestant, la casa gran, una senyora casa, se n'espera alguna presència fantasmal. Si a més està plantada enmig d'un jardí assalvatjat, amb gats lliures i arbres reblats la fantasia serà completa.



En canvi, en un pis desocupat d'un bloc, el soroll de vida al seu voltant distreu qualsevol fantasia. Es fa extrany al enfilar escales topar de passada amb aquella porta tapiada en el replà. És el pis tancat i buit, no se n'espera cap ànima.Una capa de pols i olor a florit.


Barcelona amb poques senyores cases perquè molesten i ocupen massa espai, Vallcarca barri espectral, barri trinxat amb ràbia pels traficants de sòl és un exemple colpidor; la gran ciutat sense jardins, plena de blocs amb finestres orbes a l'espera que les okupi alguna ànima.


Carrers clausurats sense fantasmes a l'espera.
La ciutat de Barcelona d'avui és orfe d'històries fantàstiques, du una capa densa de pols grisa i fa pudor.

Els solidaris


Solidaris vinguts d'arreu van participar en una acció per restaurar unes cases del barri del Bon Pastor vandalitzades pel Patronat Municipal de l'Habitatge, la constructora Dragados i l'Ajuntament de Barcelona en mans de l'alcalde Jordi Hereu.
 
 Es van okupar tres vivendes per arreglar els sostres adjacents amb les cases dels veïns i veïnes que estaven resistint al mobbing perpetrat per l'Ajuntament de Barcelona.


 La recuperació simbòlica d'aquestes cases es va efectuar durant la jornada del 17 de març de 2007.


Aquest comentari va aparèixer en la pàgina d'indymedia:

Soy una de las vecinas que no hemos firmado y todavía residimos en las casas baratas.
Aunque ya lo he hecho personalmente, quiero agradecer el gesto de los okupas al arreglar los desperfectos que realiza el patronato en las viviendas deshabitadas, contiguas a las nuestras. Gracias por vuestra acción, apoyo y respeto, al venir a nuestro barrio, trabajar desinteresadamente por la causa y ayudarnos a soportar la presión, marchando el mismo día y dejando habitable una calle que había sido destrozada por el Patronato.
Toda una lección para quien tenga capacidad y principios suficientes de reconocerla e interpretarla.

Vecina Buen Pastor        21 mar 2007

Aquestes fotos han estat revelades digitalment a partir del negatiu escanejat. 

No oblidem, no perdonem. Cas 4F

Fotografia dedicada especialment a Jordi Hereu i a joan Clos.




Durant la nit del 4 de febrer de 2006 en un edifici històric ocupat del districte de Ciutat Vella, una barreja de drogues, violència policial i neopotisme polític provocà un dramàtic episodi conegut com el cas del 4F. Quatre joves van patir penes de presó per un muntatge polític i policial i una d'elles que no ho va tolerar en absolut, va posar fi a la seva vida.

Aquella nit com tantes altres es va celebrar una festa dins l'edifici, però la gran afluencia va fer intervindre a la guardia urbana i es va desencadenar el caos. En va resultar ferit greu un dels policies i es va procedir a fer detencions aleatòries pels voltants de la finca i més enllà.
Les acusacions contra unes persones innocents es van mantenir fins el final.

 L'edifici de titularitat municipal està situat en un dels carrers que envolten el parc del Forat de la vergonya i no va ser casual que els individus que el gestionaven, no tinguessin cap relació aparent amb les lluites veïnals que allà es duien diàriament contra el govern.


En aquell any Joan Clos era l'alcalde de la ciutat i Jordi Hereu comandava la policia de l'ajuntament. Ambdós son còmplices del muntatge i responsables indirectes del que va passar, perquè en definitiva, aquell edifici ocupat amb uns personatges obscurs, obeïa una raó estratègica per enrarir encara més el clima de tensió que es vivia a l'entorn del Forat de la vergonya.
Aquell edifici orbitava en la ruleta de l'especulació en estat d'abandó i mentre, participava també en l'estratègia urbanística de la vandalització d'un barri a un grau superior.
Si "vandalitzar" en l'argot tècnic arquitectònic consisteix en destruïr l'interior d'un edifici per fer-lo inhabitable, aquest sistema es pot ampliar per fer inhabitable o enrarir la vida d'un barri sencer, convidant a la xusma i deixar-la fer, fent (les autoritats) la vista grossa. Aquesta estratègia s'aplicà amb cert èxit uns anys abans quan van iniciar-se les grans demolicions per transformar el barri. La inseguretat, la manca de neteja, l'evident deixadesa municipal formava part d'una guerra bruta contra el veïnat. L'ajuntament va practicar el mobbing immobiliari per poder esponjar a gust.
Aquí però a les autoritats, el deixar fer se'ls hi escapà de les mans, i el cas encara no s'haurà resolt fins que jutgin als vertaders culpables.

Més info en http://www.desmontaje4f.org/CA/

En la primera fotografia, la pintada en la paret del mateix edifici expresa honestament el que va succeir. La segona dedicada a l'alcalde en una persiana pels volts del Forat.

Còpies d'època. Còpies d'arxiu i exposició

Per als curiosos, per als amants del paper, per a tot aquell que és sensible i li agrada tocar les coses, que sap gaudir de l'olor, contemplar amb tranquil.litat una fotografia il.luminada suaument. Per a aquells que llegir un llibre i sentir el seu pes els és quelcom únic...

Per si no ha quedat clar volia recordar que les fotografies publicades en aquest blog, han estat escanejades a partir de còpies originals en paper, acuradament positivades, selenitzades i rentades al cap de molt poc temps d'haver revel.lat el seu negatiu.

La idea d'aquest blog és donar a conèixer aquest treball i que serveixi de plataforma de contacte per a aquells que hi puguin estar interessats.

No és un blog polític, és un blog expositor del meu treball fotogràfic complementat amb el de vídeo.